La última crònica

Li dic a Feliu: – a BCN baixaré de 3 i en la samarreta de Nelo. El dissabte preparant-me la roba per la marató de Tarragona; dic: perquè no demà?; i em fico a la bossa la blanca i la roja. Quan ens canviem a Tarragona, no ho dubto i sols agafo la blanca, fico el dorsal baix del seu nom i penso… Nelo ho he de fer,… i no em fa por fallar-te; ho donaré tot, tot .

Maria filla; el papa t’explicarà moltes coses de la vida i intentaré guiar-te, lo normal d’un pare o una mare, i segurament quan seràs gran, a més de la meitat diràs… que me deia mon pare… este vell… podrà ser així; però si que hi ha una cosa que vull que sàpigues… que en la vida cauràs molts de cops; perquè és natural i així ha de ser; però has de recordar sempre que el més important és aixecar-se una i una altra vegada i no rendir-se mai, seguir lluitant…. Avui tu, Maria, has fet en la teva primera cursa que competies la millor marca de Catalunya de la temporada de 60 m. llisos i el papa ha baixat, per fi de 3 hores en una marató, després de intentar-ho una i una altra vegada…. i m’havia d’aixecar dels “pajarons”, i havia de tornar a entrenar, a fer més sèries, a fer més costes, i tornava a caure; casi !!!,… la gent … i no has baixat de 3? I jo deia, NO, no ha pogut ser i havia de seguir entrenant,… perquè això és el que desitjava: baixar de 3. Maria, tens aptituds molt bones, però deuràs d’esforçar-te sempre per allò que tu vols; cauràs i t’hauràs d’aixecar… perquè això és la vida i així ha de ser; però lo més important és aixecar-se. Caure de vegades no depèn de tu, aixecar-se si.

Km 30, li dic a la llebra de 3; Pere ara comença la guerra… se que cada un dels 12 km que falten és un interrogant, en qualsevol moment pot passar de tot… penso tantes coses diverses, per a què em vagi passant el temps,… està crònica mateix, la dissenyo en aquells moments,… tot és important per a combatre les temors del fracàs. Al 40 Pere em diu: tira que pots… començo a córrer sense por, i dic a “muerte a morir….” veig a Maria i a Bea al 41 i les cames encarà apreten més… el crono…un 59 o un 56… m’apropo el 56… la ràbia, més l’emoció, més les ganes de plorar, … més tot… explotant i els punys s’arronsen i miren al cel i diuen, “ho veus? ho he aconseguit; a la 20 i amb el teu nom en mi”.

Agrair:

Primer a Bea i a Maria pel temps que els ha robat el running d’estar en elles.

A Vicent Borràs i a “Pibe” perquè van ser els que em van iniciar a córrer, quan jo pesava 85 Kg. i fumava un paquet diari.

A Nelo, perquè m’estirava a sortir en ell a entrenar, “VA DROPO !!!”, vale Nelo, anem; i jo detràs d’ell seguint-lo com podia…

A Joan Muñoz i a Xènia… cada Marató em trucaven, va que pots baixar…. i jo els diumenges sempre els hi deia: casi,… i a l’altra, trucada dissabte per la nit, va que pots !!! i el diumenge, casi,…. al final, comprendreu que van passar de mi. Però han estat els meus fans incondicionals.

A Agus, pels comentaris sempre positius que ficava a les cròniques quan començava, sempre motivant; quan t’inicies anaven com a bàlsams del mestre.

I en definitiva agrair a tots els companys de Sudactiu, perquè sense ells no haguera estat possible; som una gran família… gràcies…

Per finalitzar agrair a Feliu… l’home que sempre té solucions per tot i sempre té l’ànim preparat… tu també baixaràs de 3,… espero que abans de la 20 !!!

Bé amigues i amics, aquesta serà la meva darrera crònica personal que faré al blog; ara ja està fet i en lo d’avui he de començar un nou període,… i deixar pas al jovent per a què ens vagin explicant les seves sensacions i emocions.

Gràcies per donar-me l’oportunitat de compartir en vosaltres.

Pròxim objectiu: BCN 2:55 ???

Crònica pensada mentre corria la Marató de Tarragona el 18 de gener de 2015.

MNG