Rialp Matxicots Extrem.. Genial!!!

Tornàvem al Pallars, tornàvem a per un Ultra i tornàvem a arribar en dubtes. Dubtes sobre l’estat físic, però pocs dubtes respecte a la cursa. Només calia llegir les cròniques de passades edicions; els elogis arribaven de totes bandes, la organització no fallaria i efectivament no va fallar. Ja en cursa anava pensant que era un lloc ideal per aprendre com organitzar una prova d’aquests tipus. Avituallaments generosos, tot de qualitat, atenció extrema, tot molt fàcil per passar un gran dia i aquesta vegada res va fallar. Com no podia ser d’una altra manera, vaig sortir conservador. Una mala experiència, entrenament justet i les pròpies característiques de la cursa, amb uns primers km molt durs i exigents ho demanaven i així ho vaig fer. Esperar posar-me poc a poc en cursa, deixar que el ritme anés apareixent i gaudir del recorregut, que en aquesta primera part és exuberant, destacant l’aproximació al Montsent de Pallars i les vistes entre aquest cim i el Montorroio, espectacle del bo, muntanya que t’arriba. A partir d’allí molta baixada, anar recuperant i primer anàlisi del dia. Tot en ordre, bones sensacions i ja començo a pensar en la tàctica. Segueixo podent conservar tant pujant com baixant, no em preocupa en absolut el lloc que ocupo, només gaudir i ho faig i molt. Ens tornem a trobar en Emma, a partir d’aquest moment, des de Caregue, ens veiem molt a sovint i cada cop estic millor. Encara queden cartutxos, tant físics com psicològics i en puc anar cremant algun, les coses van bé. Decideixo que la pujada a la serra de Posa encara no és el moment, però a la següent pujada cap a Rodés arriba l’hora de començar a donar el que tinc. Baixant em toca reservar, les cames no estan per més i amb la calor arriba una petita crisi, però al pont de Gulleri torno a posar el contador a zero. A partir d’allí tocava pujar el Pic de l’Orri i baixada fins a Rialp. Faig contes, 3h de pujar i 2h de baixar, encara puc arribar de dia, així que canvi de sabates i amunt. La pujada és llarga, petita pausa a Roní, xerrem una mica en Emma i cap amunt, a buscar l’hotel i el tram final per les pistes d’esquí. La primera part de la pujada és molt bonica, zig-zag constant fins als búnquers, allí se’m va atragantar una mica la pujada, fins arribar a l’asfalt, on vaig recuperar una mica. Quedava la pujada final al Pic de l’Orri, que ja vaig fer molt millor i una vegada dalt, a cremar-ho tot i ratificar les grans sensacions. Vaig baixar molt bé, sentint-me genial, el millor final a una cursa on he aconseguit recuperar sensacions que feia temps que no tenia, una reconciliació amb mi mateix, un dia per recordar.

M’importa bastant poc el resultat, però m’importa molt saber que al Pallars hi ha dos curses on a poc que pugue hi tornaré, hi ha pobles acollidors i que et fan sentir com a casa i hi ha unes muntanyes impressionants, que val la pena recórrer i contemplar. Tornant a l’organització de la RM, cal felicitar-los per tots els canals, perquè són un exemple per a totes les organitzacions i això s’agraeix. L’ambient que s’hi respira és el que ens agrada als d’aquest mon, companyerisme, alegria, esforç, ànims i molt bon rotllo.

Finalment, per acabar de tancar el cercle, també m’agrada destacar que l’allotjament també ens ha sortit perfecte, un 10 per a les noies de l’Hostal Vall d’Àssua, la mateixa acollida i qualitat en tot que en tot el relacionat en la cursa, com no hem de tenir ganes de tornar?!?

I a nivell personal, crec que se nota amb el text, no puc estar més content. Hem passat un cap de setmana genial en Emma, m’he sentit bé corrent, he fet el que més m’agrada i només puc que donar les gràcies a totes i tots els que d’una forma o altra m’acompanyeu i doneu suport. I a seguir corrent, que en dies així tornen les ganes!!