MARATÓ COSTA DAURADA (F7, P11, M17)

Xerta, Paüls, Benifallet i Marató Costa Daurada, així podríem classificar les carreres amb més desnivell que he fet durant la meva curta i intensa etapa dedicada al running. Mingo i Paco, dos clàssics de l’asfalt i veterans en el camp maratonià, ja què va ser la 17a de Mingo i l’11a de Paco, jo tant sols en porto 7, em van avisar de les pujades i baixades que hi havia. La veritat és que no vaig fer molt de cas als seus consells, i vaig pensar que més o menys seria com la mitja de Tarragona.

Primer ERROR!!! Res a veure amb qualsevol de les maratons que he fet i puc estar ben segur que trobar una marató d’asfalt amb més desnivell que a Tarragona és bastant difícil, però tot s’ha de dir, és tot un repte intentar mantenir un ritme constant fins al final amb tantes pujades i baixades.

Anem per feina i a les 9 en punt es va donar la sortida conjunta de la marató i els 10 km. Les estratègies eren molt clares, Mingo i jo intentaríem aguantar la llebre de les 3 hores fins on poguéssim, a un ritme de 4 min 15 segons  i Paco intentaria mantenir-se entre les 3h 15′ i 3h 30′, a un ritme constant de 4 min 45 segons el km. El  primer quilòmetre va servir per posicionar-nos i intentar anar a roda de les dues llebres, on es va formar un grup d’uns 30 corredors. Anaven passant els quilòmetres i la tàctica era clara, mai tirar davant del grup i sempre a roda d’una bona esquena que ens protegís el màxim possible del vent. El ritme era molt constant, una mica ràpid, però la tàctica de les llebres era arribar als quilòmetres finals  amb el marge suficient, en cas de no poder mantenir el ritme. Així que en 42 minuts ja vam passar els 10 quilòmetres i en 1 hora 29 min la mitja marató. Cap al km 12 Mingo, va decidir despenjar-se del grup i anar al seu ritme, ja que cardiovascularment no es notava gaire còmode. Entre kms i kms ens vam plantar al 30 amb 2 hores i 6 minuts i de la trentena que vam començar ja en quedaven menys de 10, els cadàvers, estaven per tot arreu i la gent poc a poc s’anava esfumant, fins i tot una de les dues llebres cap al quilòmetre 25 també va plegar. Així comandats pel Pere, una de les llebres, vam passar el quilòmetre 35 en tant sòls 6 tripulants a sobre d’un vaixell que anava a la deriva i on les cares dels passatgers intuïen un final amb molt de suspens. Personalment i dintre del mal, les sensacions eren força optimistes i la meva ment ja començava a visualitzar els metres finals i els nombres vermells del crono, que si tot anava bé i al ritme constant que manteníem en 2h i 57 minuts trepitjaríem la línia de meta.

Segon ERROR!!! Visualitzar massa la part final i no centrar-me i escoltar el cos. Així que al quilòmetre 35, vaig tenir el primer ensurt i l’isquiotibial dret em va donar el primer avís amb una pujada repentina. Vaig haver de parar uns segons, estirar i recuperar, però aviat vaig poder sortir a un ritme alt i en menys de 500 metres vaig poder tornar a enganxar el grup.

Tercer ERROR I definitiu!! No baixar el ritme després del primer avís i fer tot el contrari, pujar ritme i reagrupar-me. Tota la confiança del moment per poder tornar al grup, es va tornar amb decepció profunda quan al quilòmetre 38, i a la mateixa cama la musculatura i concretament l’isquiotibial, va dir prou. La rampa em va obligar a parar i recolzar-me a un cotxe, vaig estirar, però ara si, seria definitiu, després d’intentar caminar i no poder avançar ni un metre, els músculs de la cama ja havien esgotat tota l’energia que permetien el moviment de contracció del múscul. Així que desbordat per una mescla de tristesa i decepció profunda vaig començar a intentar assimilar que no podria acabar la cursa.

– Noi “trucu” l’ambulància????                 – Estàs bé???                    – Tinc Radio Salil!!!                   – En vols???

Aquesta última frase, caiguda del cel, va ser la meva salvació, gràcies a n’aquesta senyora que devia d’esperar el seu home, i que anava preparada per als possibles rampes del seu company, va estrenar el tub amb mi. Així que ella per un costat, un ciclista que va venir al rescat i una tercera persona (crec que tortosí) amb un pot blau de crema, van començar a fer-me fregues per la part posterior de la cama. Una passa, dues, tres i poc a poc vaig anar trotant i començar a córrer. Vaig mirar el rellotge ràpidament i al veure 2 h i 43 min i que tan sols quedaven quatre quilòmetres, tota la decepció es va transformar amb una pujada d’adrenalina espectacular que em va permetre tornar a la cursa i intentar volar fins la línia d’arribada. Poc a poc el meu ritme anava pujant i ja passat un quilòmetre i recuperant noves sensacions, em va venir l’últim avís, una altra sobrecàrrega, aquest cop a l’altra cama, així que tornant-me a parar i estirant, vaig haver de baixar el ritme definitivament, on a la recta final vaig poder veure els canvis de dígits de 2h 58’ a 59’ i 3h 00’06’’, arribant el 27è de la general i el 15è de la categoria, amb un temps mig de 4 minuts 16 segons per quilòmetre. Com a conclusió final, puc reafirmar  que una marató és una prova duríssima i fins que no creues la línia de meta tot és possible.

Un trajecte accidentat, un final optimista i molt satisfet pel resultat, on vaig poder baixar la meva marca personal en més de 7 minuts respecte València. Els entrenaments de 70 i 80 quilòmetres setmanals durant les dues setmanes de càrrega han donat els seus resultats.

Pel que fa als companys, Mingo va ser molt constant i va acabar amb un temps de 3h i 8 minuts, arribant el 47è de la general i 16è de la categoria i Paco amb un temps de 3h i 23 minuts, va fer el 109è de la general i 10è de la categoria. Els dos van ser molt regulars i van poder baixar les seves marques personals a Tarragona, però no les personals en l’especialitat. També vam coincidir amb Eugeni de la Sénia, que per ser la seva primera marató d’asfalt ho va fer molt bé i va arribar amb un temps de 3 hores i 1 minut.

Classificacions a: http://www.cronochip.com/inscripciones/clasifications/general/competition:555