“CON PÁJARA” LUEGO CORRO

“Pillar una pájara” en un entrenament és una cosa molt habitual entre els velocistes. Encara ho és més entre els corredors de mig fons i fons, encara que en les especialitats de llarga distància, on predomina la capacitat aeròbica, la fatiga té una altra explicació fisiològica.

Diuen que la paraula “pájara” prové de l’argot dels ciclistes, que s’emporten la palma en aquest tipus d’esgotament. Per contra, és poc habitual sentir que un futbolista hagi patit una “pájara” en un entrenament i no serà perquè no els sigui beneficiós arribar a la fatiga en l’entrenament, sinó perquè crec que només uns pocs s’esforcen al màxim.

 

Hi ha diversos tipus de “PÁJARES” i les causes per les que apareixen varien en funció del tipus d’entrenament realitzat i també influeixen les condicions climatològiques existents (calor i / o humitat) durant l’exercici. Així, per exemple, quan la calor estreny es pot presentar una deshidratació o fins i tot un ‘cop de calor’, dues situacions que posen en perill l’esportista.

Com que sóc corredora de 100 metres, en aquest post vaig a parlar essencialment de les pájaras que jo conec i he patit i que apareixen quan el múscul acumula àcid làctic.

Entre els fondistes, la pájara més comú no és per acumulació de làctic (encara que també poden patir-la en determinats entrenaments o situacions) si no la que es produeix quan s’esgoten les reserves de glucogen de l’organisme i els músculs es queden sense la seva principal i més eficient font d’energia per seguir exercint la seva activitat. En aquest moment, la fatiga apareix de forma irremediable i bastant sobtada. És el que col · loquialment es coneix com l’arribada del “hombre del mazo” o del temible “mur” a la marató.

No obstant això, la pájara més comú i desagradable entre els velocistes és la que fa acte de presència quan es realitza un entrenament de resistència a la velocitat o capacitat anaeròbica làctica: és a dir, la que obliga a treballar els músculs amb deute d’oxigen (anaerobiosi ). Per exemple, quan es realitzen sèries repetides d’entre 150 a 300 metres (o més) a una alta intensitat i recuperant entre 2 i 6 minuts (o fins i tot menys).

Davant la falta d’oxigen, la glucosa es degrada proporcionant energia en forma d’ATP i produint àcid làctic (lactat). El lactat s’acumula en el múscul i passa a la sang, produint-se una disminució del PH (acidosi). Quan l’acumulació de lactat arriba a un determinat límit, disminueix la formació d’energia, augmenta l’acidosi i el múscul ja no pot funcionar amb la mateixa intensitat, moment en què apareix un malestar descomunal.

Quan apareix? ¿Què se sent?
Els símptomes de la pájara es deixen sentir a mesura que avança l’entrenament o el nombre de sèries realitzades. L’atleta es va adonant que la “pájara” arribarà. Saps del cert que et vas a sentir fatal. I això és el pitjor.

Després cada sèrie et vas sentint gradualment més fatigat i el normal és afrontar l’última carrera ja una mica marejat i amb mal muscular en les “potes”. És un símptoma que el lactat ha començat a acumular-se i que la pájara ja està en camí.

Si has respectat els ritmes que et corresponen pel teu estat de forma, el malestar es desencadena en l’última sèrie després de creuar la línia de meta (si has fet les sèries massa ràpid pot aparèixer abans). No és instantani. Tarda diversos segons a aparèixer, però quan arriba no saps què fer amb el teu cos.

Es produeix un intens dolor muscular, principalment en els glutis. No pots sostenir en peu. Només penses en tombar-te, però encara que et tombis no saps com posar les cames perquè fan mal molt. El teu entrenador insisteix que no has tombar, que necessites caminar o trotar suau per oxigenar, però és impossible i li envies a fer punyetes. La impotència és total i no estàs per res ni per ningú. Paral · lelament, et sents marejat, amb la boca pastosa … Sents ganes de plorar …

Tota aquesta simptomatologia pot durar bastants minuts i no és infreqüent que culmini amb una vomitada. Encara que sembli estrany, moltes vegades el fet de vomitar fa que, de sobte, et sentis millor. Fins i tot si no has finalitzat l’entrenament, et permet reprendre les sèries sense patir tant encara que ja no pots imprimir intensitat.

Hores després, ja recuperat, segueixes sentint un peculiar mal de cap i un profund cansament corporal. Si l’has agafat grossa, hi ha dies que fins i tot dóna la sensació que tens febre.

Ara, de cara a l’estiu, cal tenir en compte que la calor pot empitjorar la situació i per prevenir ensurts convé hidratar-se adequadament i anar refrescant el cos i les cames amb aigua durant els entrenaments.

Jo he agafat un munt de pájaras. Són imprescindibles per perdre el mínim possible la velocitat en l’últim tram d’una carrera de cent metres.

En època d’entrenament específic em solen caure entre una i dues per setmana. Després rotllana.

@ ILoleS