Una dona trail ? ultra-trail

Crònica d’una cursa inoblidable.

És difícil posar en paraules tot el que ha significat la trail de Xerta. Primer els entrenaments, uns de més llargs, altres de més curts, però tots en lo gran team d’entrenillos. La parella de la cua, el fisio, la llebre, l’entusiastic….cada un posant el seu gra d’arena per fer dels entrenaments una necessitat.

Però com passa moltes vegades, quan et sents millor i vols tirar més, arriben els problemes: gastritis, faringitis, el peu i la culminació en la lesió de la ingle. La cursa s’anava acostant i no hi havia manera d’entrenar en continuïtat, la il·lusió de córrer no marxava però cada vegada la temor s’anava fent més important. Com sempre, l’optimisme d’Agus no hem van deixar tirar atràs i vaig decidir intentar-ho. Els nervis durant la setmana anaven augmentant i la son del dissabte no aconseguia apartar-los de la ment. L’ambient de la sortida: INCREIBLE, les ganes de no decebre als que feien l’esforç d’anar al passet dels de la cua: INSUPERABLES. I sortim, la sortida poquet a poquet, anant agafant sensacions i repetint-li constantment a la ingle i el peu que no era el dia de molestar. Em notava molt bé, però clar, era per pla i encara quedaven molts km per davant. Allí vam tindre el contratemps més gran del dia. Juanjo va haver d’abandonar, la lesió al genoll i al bessó no el deixaven córrer i en tristesa varem haver de seguir en un membre menys.

El recorregut estava més que bonic, barrancs que baixaven, mini cascades que feien dels ports un paisatge pirinenc, vistes des del Delta als Pirineus i pujades i baixades d’infern. La primera meitat ens va costar bastant, entre guardar forces pel que vindria i la ingle que cada vegada em feia més mal, avançaven lentament, però una vegada vam arribar a Sant Roc (km 35), vam recuperar forces (perdó, volia dir vaig recuperar forces que les 2 màquines no havien ni suat encara, xd!). La segona meitat, en més força i menys pressió em vaig sentir molt bé i fins i tot varem poder avançar posicions. Les visites als avituallaments i el sorollet del mòbil de la gent q ens seguia pel facebook encara ens animaven més i vam aconseguir fer-la en menys temps que la primera meitat.

Finalment, va arribar el pla, jo només volia caminar, però ens perseguien i vam haver de córrer, jiji!! i llavors la última corba per entrar a meta, em vaig sentir tan privilegiada. Primer per haver pogut acabar i després per l’honor d’entrar en 2 persones com Lluc i Agus, 2 cracks que havien quedat dels 10 primers l’any anterior, que poden fer la mateixa cursa en 4 hores menys, havent corregut el dia abans i tenint una el dia següent però que tot i això estan en tots natros, ajudant i aconsellant en tot moment.

13h 14 minuts de patiment, alegria, superació, companyerisme…mil sentiments que es barregen i fan del córrer un esport que t’atrapa.

Mil gràcies Agus i Lluc per fer-ho possible i a Encarna i Juanjo per tantes hores d’entreno junts. A la pròxima tots estarem allà.

Afegir que Dani “la base” , Vicent Fernández i Juanjo Brusca van representar-nos en la Nocturneta del divendres nit.

Mireia