La crònica de Ramon (BCN-42K)
Primer que res dir que no m’hauria imaginat mai fer una marató, però la experiència ha segut molt bonica, he acabat un poc fet pols però en ganes de preparar-ne un altra, però de moment encara no. I com diu Feliu, espectacular. Pel que fa a Paco volia baixar de 3:19h, el seu millor temps en marató, però cap al km 15 li van començar a agafar calambres i com va veure que ja no podia arribar-hi va decidir esperar-me, corrent i caminant quan li tornaven els calambres, ens vam trobar cap al km 34 més o menys, hi ha partir d’aquí vam anar tota l´estona junts, llavors era jo qui tenia que anar esperant a Paco, però tampoc em sabia mal perquè les cames ja començaven a fer figa. Una vegada agafat el paral·lel ja ens esperàvem mútuament, ara tu ara jo , a la corba abans d’ agafar la recta de meta, estaven les famílies, junt amb els amics de Barcelona que ens van donar els últims crits d’ ànims per a poder arribar-hi a meta.
Pel que fa a Manel volia sortir en Feliu i Neus, però no els va trobar, així que vam sortir els dos junts i als pocs metres de la sortida li vaig dir: jo vaig tirant.
Manel tenia molta il·lusió en fer aquesta marató, i acabar-la com fos, perquè li volia dedicar al seu germà Xavi, i així poder-li regalar la samarreta i la medalla de “ finishers ” i així va ser, i ho va aconseguir en 4h 30m. Als últims 50 m es va treure la samarreta de SudActiu i es va quedar amb una altra que ficava “XAVI VA PER TU”.
La veritat que va ser molt emocionant, moltes felicitats per a complir el teu objectiu.
L’anècdota divertida de la marató, la va ocasionar Manel, ja que al passar per la zona de l’Arc de Triomf va tenir que entrar en un policlin i es va trobar una noia dintre, va tancar la porta de cop i va seguir corren, fins que va tenir que entrar en un bar que hi havia un xino darrere de la barra, suposo que no era el mateix que el que va trobar Neus. Jajajaja!!! . Manel li va preguntar pel WC i el xino en plan despreciador li diu que estava ocupat, devia pensar que aniria al WC i no faria gasto, així que Manel li diu: pos posa’m una coca-cola i un croissant. Què bo!! i els berberechos ja no els va demanar perquè si no se li faria massa tard; això es broma!!!. Va pagar, i li va donar propina i tot per no portar les monedes soltes, i va continuar fins al final.
Espero que l’any que bé poguéssim ser uns quants sudActius més, així com més serem més xalarem.
I donar ànims a Celia, Dolors, Fabregat i Carlos que aquest any no han pogut estar amb nosaltres, però l’any que bé segur que estarem tots junts a la línia de sortida de Montjuic.
MOLTS ÀNIMS A TOTS !!!!!
Felicitem a Mingo per les seves 3h 15 segons, i a Neus per la valentia de poder acabar la marató amb aquestes circumstàncies. Jo com Feliu, segur que abandono….
PD: Agrair als amics de Barcelona el tracte que ens van brindar i els ànims que ens van donar a diferents llocs de la ciutat, perquè ells també fan una marató pels carrers i els metros de la ciutat.
Ramon Callarisa — Link de la Marató
Que bo xeics, qui deia que les maratons d’asfalt eren aburrides? Coneixes gent als policlins, fas un “tentenpié” allà on te va bé, … m’hauré de deixar la muntanya i vindre en vatros! Si tot va bé, la meva intenció és fer-la l’any que ve, o sigue que en serem un més.
A banda de felicitar-vos a tots/es, vull donar-li a Manel la meva enhorabona per la dedicatòria de la seva cursa. Estic segur que Xavi rebrà aquesta energia que tu li has transmés … que tots li transmetem. Una abraçada.
Felicitats Ramon per acabar la primera marató i amb un temps molt digne i també per la crònica, molt xula. A veure si a partir d’ara fem més grupet per anar a les maratons. Pròxima Valencia???? Jo m’inscriure aquesta setmana.
I moltes felicitats també a Manel, llàstima que no ens vam trobar a la línia de meta pq pels ritmes que portaves l’haguessem acabat tots junts, però en la gentada que hi havia era molt difícil. Un gran detall i molt emotiu el que vas tenir amb el teu germà, xapó.
Paco!!! Tot arribarà, l’important d’una marató és acabar-la, baixar temps depen de tenir un dia bo.
I a Mingo ja li vaig dir que 15 segons és fer riure, ja es pot considerar super guerrer, però sense pèls, jeje.
Ara a recuperar-se i seguir entrenant per a la de la Sénia!!!