Cavalls del Vent

La Cavalls del Vent és una de les rutes circulars pioneres de les nostres muntanyes. En el seu format de cursa, amb només 3 edicions ja és un clàssic, que va agotar les 700 places en només 1 setmana i tot un exemple d’organització i de seguiment. És una d’aquestes curses que no saps si apuntar-te (mig any abans costa saber si hi podràs anar), però que si no t’apuntes et mossegues les ungles quan veus que 700 companys en gaudeixen mentre tu et quedes a casa.

Així que enguany, animats pels companys de la Sénia Manel i Joel, Lluc i jo ens decidim a apuntar-nos i a provar-ne el recorregut i l’ambient. Des de que ens vam apuntar fins que hem corregut han passat moltes coses; hem fet curses llargues, hem entrenat, hem patit i hi ha hagut moments en que fins i tot he perdut les ganes d’anar-hi, fins i tot he sabut que el dia abans havia d’anar a un casament, però bé, res suficientment greu com per no poder estar el dissabte a les 10 del matí al centre de Bagà, veient cara a cara els millors corredors d’Ultres del mon i compartint la sortida en ells, en Lluc, en Joel, en Manel i, també es mereix un comentari,

en David, que no va córrer però va ser un suport important per a tots i des d’aquí li agraeixo una altra vegada (Emma i Txell no van venir a la sortida però també van compartir casament, viatges i part de la cursa).

Després d’arribar i adonar-me’n que m’havia deixat dos coses (una d’important i una altra de complementària), de seguida em trobo a Lluc, que estava aparcat prop meu i que em salva al dir-me que portava un parell de pals de sobres. Quina sort! era la cosa important que m’havia deixat, i em feia patir bastant sortir sense, ja que són de gran ajuda quan les forces no sobren. Fem la xerradeta i marxo a buscar dorsal, bossa del corredor i a entregar el material que ens duran al Refugi de Prat d’Aguiló, recullo sense problemes i

em concentro per vestir-me i agafar tot el necessari, estic molt adormit i un error ara el pagues durant tota la cursa, així que més val fixar-se amb el que fas i en agafar tot el que aniràs necessitant al llarg de la cursa i el material obligatori.

Un cop vestit i entregat el material, surto fora. Anem bé de temps i de seguida em torno a trobar en Lluc i en David, Joel i Manel; ens veiem també amb Adrià i Thais de Tivissa i ens fem la foto de rigor de les Terres de l’Ebre. Els carrers de Bagà són un espectacle, més de 700 corredors i corredores, gent fent-se fotos, cracks mundials per tot arreu i els primers nervis que van apareixent.

Quan s’apropa l’hora anem cap a la sortida, passem el control de xips i ens col·loquem quasi a primera fila. Ja tindrem temps que ens passi gent, però aquí davant veus perfectament als cracks i a sobre t’estalvies la tensió dels primers metres. Arriba l’hora de sortir i, per variar, es surt a mil. Aquí cadascú buscar el seu ritme. Jo, personalment, tinc dubtes sobre si aguantaré la cursa, així que m’ho prenc en calma i veig com em va passant gent per totes bandes, no hi ha problema, en 85 km cadascú acaba al lloc que li pertoca així que xino-xano comencem la primera pujada, de 13km i 1750 mts de desnivell positiu. Em trobo en Lluc que ha sortit molt poc a poc, xerrem una mica, però de seguida em deixa i emprèn la seua remuntada particular.

Arribem al primer avituallament sense novetats, es va pujant bé i ja em sorprèn la gentada que hi ha als trams en que creuem la carretera. Dóna gust rebre tant de suport, encara que no t’has de deixar portar per l’emoció ni fer esforços gratuïts per quedar bé a les fotos. Passem Rebost i seguim pujant cap a Niu de l’Àliga. Aquí em vaig trobant millor i ja puc anar avançant gent i buscant un ritme més alegre (dins de les limitacions ;)). Un cop dalt em trobo a Manel, que ja està a punt de sortir de l’avituallament. Jo bec i menjo a consciència, queden més de 70km per davant i errar en l’alimentació et pot portar a l’abandó, així que cal fixar-se i anar menjant i bevent sense parar.

La cursa va seguint, ara cadascú ja porta el seu ritme i, en el meu cas, vaig avançant a més corredors dels que m’avancen, encara que no m’hi fixo massa. Val la pena gaudir del paisatge i concentrar-se en anar fent km sense contratemps. Així arribem al Serrat de les Esposes, on estan David (també Soraya i Miry encara que no les veiem) i on ens tornem a ajuntar Manel i jo. Repetició de la jugada a l’avituallament i cap al següent, Cortals de l’Ingla al que s’arriba molt ràpidament. Ara toca un tram llarg i prou dur ens diuen, però ja anem cap a Prat d’Aguiló, punt intermig i on tindrem plat de pasta i roba de recanvi, així que amunt i a seguir devorant quilòmetres, ja començant a mirar el crono i pensant que les 17h d’objectiu es poden rebaixar. Després d’un llarg i dur tram (tenien raó), però fet a un ritme consistent arribem al refugi de Prat d’Aguiló. Em canvio les sabates, canvi de frontal, trec una mica de pes i menjo pasta i caldo. Abans de sortir arriba Manel, que segueix anant molt bé, parlem una mica i surto a buscar el Pas dels Gosolans, un coll que ens espera 500 mts més amunt.

Bona pujada fins arribar a la zona que més em va agradar i començar a baixar ràpidament cap a Estassen. Al principi de baixada em truquen per si arribaré abans de fer-se fosc, ja que Txell està allí però no volen que els agafe la nit.

No tinc ni idea, però he d’arribar, així que els dic que en 20 o 30′ minuts arribo (en serien 40 o 45) i em llenço com un boig. Sembla que tothom baixa igual, perquè vaig a tot el que puc i no avanço a ningú.

Però bé, al final arribo i puc viure el millor moment personal de la cursa, quan al mig del bosc sento a Txell que va dient “papa”, “papa?”. Cau alguna llagrimeta i m’alegro d’haver fet l’esforç per arribar.

Aquí torno a avituallar bé, em poso vaselina a les cuixes escaldades i cap a Gresolet. Toca baixada, que si està humit és perillosa però que està completament sec i es fa bé. Arribats al Gresolet, on hem trobo a l’Adrià de Tivissa i faig un mos, ja estem a la recta final (3 pujades i les respectives baixades). Encarem la 1a pujada en calma, agafant un bon ritme i pujant-lo progressivament, la cosa va molt bé i a la baixada em passo una mica de ritme. Ara toca pujar els empedrats, indret molt bonic tot i que hi passem en negra nit i poca aigua. La pujada es va endurint i els quilòmetres pesen, però al final arribem al Refugi de Sant Jordi.

Un gran avituallament, amb alegria i festa, com toca a n’aquesta hora i últims quilòmetres, primer baixada, una pujada curta però intensa i la baixada final fins a Bagà, trams de pista, trams de carretera i final una mica llarg fins que finalment arribem al poble. Baixo de 15h i a l’arribada em trobo als dos cracks (Lluc i Joel) que han trencat el crono i han quedat 34è i 40è absoluts, amb David i Soraya i Miry, tots ben abrigats però patint el fred.

Quina alegria! Recullo diploma, descanso una mica, sopar, massatge, una mica d’abric i assaborir un resultat inesperat i un altre finisher a la col·lecció. Ha estat una gran cursa. El fred apreta i marxo a buscar a les meues reines just abans de que arribe Manel, que tot i un problema final de quàdriceps també ha fet una molt bona Cavalls.

Una bona dormida i amb la llum del migdia recollim les coses i marxem tots junts cap a les nostres terres. Una mica dolorits però molt contents i amb ganes de repetir expedició i esperant que a la pròxima siguem més. Les curses són una excusa, el que realment val la pena és tot el que les envolta i el bé que ens ho passem compartint muntanya, esforços, alegries i també patiments amb vells coneguts, nous companys i gent de tot arreu. Animeu-vos que això no es pot explicar, s’ha de viure!!