VANDEKAMES

El passat dissabte 6 d’agost vaig anar Vandellós a la primera edició de la cursa i caminada Vandekames (18 kms). Ens vam ajuntar 360 persones entre corredors i caminants disposats a passar una bona tarda d’estiu, que per cert, prometia ser prou calurosa.

Vaig arribar a Vandellós amb força temps d’antelació, unes dos hores i mitja abans de la sortida, amb la intenció d’anar ben tranquil i poder fer els preparatius com es degut. Es a dir, escalfament, reconeixement del tram de sortida, hidratació, comentar la jugada amb algú a qui pogués conèixer, en fi, res del que vaig acabar fent. Només arribar al poble, vaig seguir els cartells amb les fletxes on hi havia escrit “Cursa” i em van dur fins al camp de futbol de Vandellós, al costat del pavelló. Al entrar al camp, un noi de l’organització em va indicar on devia aparcar el cotxe. Seguint l’ordre de les marques que hi havien fetes al terra. Després de recollir el dorsal i els tiquets per la barbacoa de després de la festa, vaig prendre una beguda isotònica i em vaig quedar a la fresca veient lo ben organitzat que estava tot plegat.

Un jeep de la Creu Roja junt a un quad per accedir als punts de control a la muntanya. Un equip sanitari format per una fisioterapeuta, varies infermeres, tècnics d’ambulància i fins i tot algun bomber. Al camp de futbol, ocupant algo menys de mig camp, hi havien sis taules blanques d’uns quinze metres cada una, envoltades de cadires de fusta, oferint lloc per a molta gent on es celebraria la barbacoa. A un costat de les taules, hi havia dos graelles preparades per fer la carn de la barbacoa encara apagades, i a l’altre costat s’aixecava una tarima amb una taula des d’on posarien després música i uns focus de colors, al més pur estil festes del poble. Començant l’escalfament vaig sentir que em cridaven pel nom, i en girar-me era un altre Sudactiu, en Joan Antoni Cabané. Després d’un xocada de mans i un salut ràpid seguim cada un amb el seu escalfament. Ja quedaven pocs minuts per al briefing i la sortida.

Un cop sona el tret de sortida, vam recórrer uns 500 metres neutralitzats pels carrers del poble, fins que vam arribar un fort pendent que ens faria pujar fins les antenes i el Coll dels Dedalts, i el primer control líquid. Les sensacions pujant van ser més de pressa per voler avançar als de davant que una altra cosa. Ja se sap que quan et plantes amb sendera estreta si no has fet via abans et toca seguir el pas dels de davant. (Ara sembla que vagi sobrat i no és així, però volent dosificar vaig sortir amb cautela i em vaig trobar amb un coll de botella). Un cop arribats al Coll, venia la primera baixada fins arribar al Barranc del Povent. Baixadeta tècnica que permetia recuperar alguna posició. Al arribar a baix, vam girar a l’esquerra per un camí abandonat que ens portaria amb pujada lleugera fins a trobar el GR 192. Segon avituallament, sòlid en aquest cas, on vaig veure tot un got de beguda isotònica ja que la calor prometia apretar força i tot just portàvem uns set quilòmetres però la duresa del clima augmentava el desgast. Després d’un tram crestejant, comença un fort pendent de baixada fins arribar al municipi de Castelló. Aquí es podia gaudir de la seva font i de la zona de rentadors que fan d’aquell indret un paratge especial. La veritat és que jo vaig veure unes cases abandonades amb forma de poble i prou, i tira cap a avant corrents de baixada. Al arribar a baix de tot, fins a Masboquera, trobàvem un altre avituallament líquid, que no vaig despreciar donat el sol de justícia que queia sobre els nostres caps acalorats. Una mica abans d’aquest punt es separaven els corredors dels caminants, on aquest últims retornaven al punt de sortida, el municipi de Vandellós. Un detall que em va semblar just era que si en aquest punt un corredor havia arribat passat un temps determinat ja no podria seguir el circuit de la cursa i hauria de acabar fent el tram de caminants i classificar-se com a caminant. Els corredors vam creuar alguns carrers del municipi de Masboquera per acabar creuant la carretera C-44 per sota un pont i després de travessar també un petit riu, vam emprendre una pujada forta que ens faria arribar al “Coll de Pressó”. Després de patir una mica la pujada començava una baixada en mig d’un bosc que conduiria fins a un avituallament sòlid al costat de l’Ermita de Santa Marina. A l’avituallament vaig mig seure a l’ombra d’un cotxe tot bevent un gran got de beguda isotònica i menjant una palmereta per fer de carburant en l’últim tram.

La pujada va ser una aventura imaginativa força curiosa, en la que jugava a pensar que se m’omplien uns dipòsits amb la beguda isotònica que acabava de prendre, i com al seu torn, es formaven unes plaques de glucosa feta de la palmereta. I amb la tonteria em vaig veure a dalt de tot. Ara només quedava baixar. El sol havia castigat força, però em sentia amb forces de fer una baixada ràpida aprofitant la poca por i molt respecte que li tinc a les baixades. En el fort descens fins a la Solana de Cal Salvador, afortunadament vaig recuperar algunes posicions. L’últim tram d’uns cinc cents metres ascendint per un bosquet posava la guinda a l’esforç que havíem fet. Tot just quan necessitava un punt de gas, apareix una veu fresca per un costat que saluda “Hola”. De fet no l’havia vist mai, però aquella noia em va venir de perles per reprendre la recta final de la cursa entrant al municipi de Vandellòs.  Finalment, Vania i jo vam entrar a l’hora, ella fen el segon lloc de les fèmines, en el 52 de la general i jo en el número 53, amb un temps de 2:21:16.

Després de tot l’esforç tocava refrescar-se a la piscina per després fer taula i menjar pa amb tomata, i carn a la brasa. Com no, amb una cerveseta ben fresca i fins i tot un viatget als porrons de vi negre que hi havia repartits sobre les taules.

La anècdota de la cursa va ser que Arturo Neriz, un col·lega que va fer el cinquè lloc amb un temps de 1:52:05, em va demanar que li recollís la copa perquè ell tenia que marxar urgentment. Doncs, com no li podia dir que no, vaig tenir una excusa per pujar al pòdium. De ser sincer, un pòdium que no és legítim no sap a res. Per tant, la il·lusió d’aconseguir algun dia un pòdium per mi mateix sempre sortirà amb mi després de cada tret de sortida.

Recomano aquesta cursa a tothom pel recorregut tant variat, les vistes tant boniques que et trobes, i sobretot per la gran tasca organitzativa que han desenvolupat l’equip emprenedor de Virginia bay.

Jordi Pàmies