TRAIL DE FONT-ROMEU 2011

Bé, aquí us deixo la meua “petita” crònica del cap de setmana. Agafeu-vos-ho en calma o llegiu-ho en dos tongades, que tot i que he intentat resumir m’ha quedat llargueta la cosa.

En principi havia de ser una excusa, una cursa al Pirineu, a principi de temporada i a un lloc que m’agrada molt i que és ideal per a la família. Vaig intentar animar a la gent, però no ho vaig aconseguir, així que vam muntar un cap de setmana llarg familiar amb una cursa al mig. Durant el Nadal, vaig poder entrenar més del previst, així que a més de turisme, també podia intentar fer una bona cursa; una mica més de pressió, però també més satisfacció i recompensa, som-hi!!

Tot i les nevades de novembre, el Pirineu està més verd i marró que blanc, sembla que la cursa no tindrà allò que la fa especial, però el que ens agrada és córrer i si no pot ser sobre la neu, serà sobre la terra, no ve d’aquí.

El divendres a migdia, sortim amb tot el cotxe carregat. El viatge, com sempre que es va amb nens, s’allarga una mica més de l’esperat, però després d’alguna paradeta d’emergència i d’un aprovisionament a Puigcerdà, arribem al destí. Avui no hi ha temps per res més, sopem i a dormir.

El dissabte el matí es desperta esplèndid, la llum omple l’habitació i, poc a poc, ens anem despertant els 4. Esmorzem i comencem el matí infantil; primer àrea de jocs de Pyrenées-2000 i després a jugar amb un trineu per la neu i fer (o intentar-ho, perquè amb aquesta neu no es podia fer gran cosa) el tradicional ninot. Per acabar el matí, i abans d’anar a dinar, anem a Font-Romeu a recollir el dorsal i la bossa del corredor. Després d’un primer intent amb el francés, apareix un noi que parla català i ens podem entendre (un consell, si aneu fora, intenteu entendre el seu idioma, sempre és millor), ho tinc tot en regla, així que cap a casa i a dinar. Per la tarde ens dividim, jo torno a Font-Romeu per aprofitar la curseta semi-nocturna per estirar les cames, provar tota la roba per a la cursa i conèixer l’espai de sortida i el d’arribada; la resta es queden mig jugant, mig dormint (i 2 contra una, tot s’ha de dir). Jo, en 20 minuts acabo, torno al cotxe i cap a la dutxa, berenar, descansar, sopar, preparar-ho tot per al matí i dormir, que quan desapareix el Sol no és pot fer molta cosa més.

El diumenge comença bé, esmorzo amb temps, repasso mentalment que no em deixi res, m’equipo de dalt a baix primant la velocitat, avui anem a fer-ho bé, així que no cal ni motxilla, ni frontal, ni roba de sobres (ja havia consultat el temps que el risc de tempesta o mal oratge era baixíssim); resultat: pantalons curts amb 4 gels, mini-polaines, samarreta interior, samarreta de màniga curta, manguitos i dos buffs per si de cas. Vaig encertar-la, ni em va faltar ni em va sobrar pràcticament res.

Tocava anar fins a Font-Romeu per a la sortida, però com només teníem un cotxe vaig decidir anar-hi a peu. Eren 3 km que servirien per escalfar, desembossar el nas i treure’m de damunt el fred. Anava bé de temps i al arribar encara estaven donant-nos els últims consells en francés. No vaig entendre res i igual aquí ens van dir que el que havien de ser 4 km abans del Llac de la Bullosa en serien quasi 15, sense avituallaments i amb tota la neu que no hi havia a la resta del recorregut. També potser ens van dir que hi havia molt de gel per tot arreu, algun d’amagat pels senders i que el recorregut passava dels 37,6 als 42 km. Bé, no sé si ho van dir, però era així i de seguida ho vaig notar. Sortida prou tranquil·la i anem trotant per camins i senders. Quan les posicions es van consolidant i va sortint el Sol, aquell moment en que ja busques un bon ritme de creuer, xafo sense adonar-me’n una placa de gel i em rebato contra el terra. Cop fort a la cadera, rascada al genoll i el colze a més del peu xop. M’emprenyo, sobretot pel peu xop però continuo avant, en calent no fa mal i millor no deixar-ho gelar. Torno a buscar el ritme i es va fent un grupet que sembla bo. Però he de tornar a parar, el dipòsit està ple i toca buidar-lo una mica per córrer més cómode. Uff, ara millor, avituallament i baixada per pista negra/roja que aprofito per tornar a agafar al grupet de davant i recuperar forces per al tram fins al gran llac, que jo pensava que eren 4km i que se’m va fer etern. En van ser uns 15, amb neu majoritàriament crosta però també més tova i tot sense avituallaments. Va ser dur, però vaig anar pujant el ritme i avançant a gent, és genial quan et surt una cursa de menys a més. Però no s’havia acabat, després de passar per múltiples i preciosos llacs, que no vaig poder veure bé perquè havies d’anar en 10 ulls per evitar caure (i ni així, em vaig pegar dos nates més per flipar), finalment arribàvem al de la Bullosa, on se’ns ajuntava la gent dels 25km.

Encara quedava cursa, un tram amb una mica de baixada i molt, però molt de gel on no vaig arriscar gens perquè estava cansat de caure, una pujada per la pista que havíem baixat i on vaig anar passant a quasi tots els de la curta que m’havien passat a la baixada anterior i uns últims 5-6 km de baixada des del Roc de la Calma fins a l’arribada. Aquí, tot i l’avís dels isquios que vaig tenir dalt, vaig acabar d’apretar perquè la cursa havia anat bé, tenia una bona posició i, sobretot, m’esperaven Emma, Aguset i Txell baix. Vaig xalar molt aquesta última baixada, passant gent de la curta i amb algun sustet que li donava més emoció a la cosa.

Arribada amb 4h45’53”, 24è provisional (que ha acabat sent 27è per 3 francesos que han aparegut a la classificació definitiva i suposo que van perdre el xip o van agafar el telecadira per pujar) i fotos amb les ferides de guerra i l’emoció als ullets, era la primera vegada que tenia a Txell esperant-me i m’estic tornant un sentimental (me penso que és per culpa d’algú altre que també té blog ;)).

En resum, que això és més llarg que un dia sense pa, molt bon cap de setmana, segur que tornem a Font-Romeu (o al juliol o l’any que ve), cursa ben muntada però amb aspectes a millorar i content de tornar a córrer pel Pirineu, que de quan en quan és bo sortir del nostre preciós territori!