I Cursa de Panxampla

Impressionant!! Aquesta és la paraula per definir la cursa que vam viure diumenge passat a Alfara.
Per als habituals a les curses del nostre territori us faig una descripció per comparació: imagineu una cursa llarga i dura (estil Fredes-Paüls), poseu-li pujades i baixades interminables amb punts per sobre dels 1.000 mts (estil Cursa de Paüls), afegiu-li la bellesa habitual de les nostres serres, planes i Delta i, per acabar, no pot faltar una organització típica del Circuit amb un poble volcat, mil atencions als corredors, bons avituallaments, piscineta i massatge al final i un bon dinar on compartir el post-cursa amb acompanyants i companys. Ho barregem tot i treiem la Cursa de Panxampla a Alfara.
Tots els que vam estar-hi crec que coincidim, va ser una cursa dura i bonica, d’aquestes que et demanen el màxim i que recordes molt de temps. L’únic però va ser la participació una mica baixa, però segur que en properes edicions millora perquè vam quedar tots i totes molt satisfets.
Entrant ja una mica en detall i parlant de natros, Mingo i jo anàvem a Alfara amb intencions diferents. Ell busca resistència i força, crear una bona base per atacar les 3h en properes maratons. Jo en canvi, tot i no haver entrenat molt, sé que se’m dóna bastant bé aquesta part de la temporada i que la distància i estil també m’anava bé, així que anava a buscar un bon resultat, amb els dubtes típics perquè feia molt de temps que no passava de 3h d’entrenament o cursa.
Amb això al cap vam canviar-nos a la parada de bus i vam dirigir-nos a la sortida. D’entrada ja teníem una pujada dura i llarga, una pujada que vam afrontar en calma i intentant castigar el mínim les cames. Tot i això, per pujar cal esforçar-se i les pulsacions pujaven sense adonar-nos-en. Per davant marxaven 4 corredors i darrera d’ells anàvem un grup bastant nombròs ascendint en silenci cap al Coll de Paüls primer i el Tossal de Montclí després. Una vegada dalt, sense temps de pensar tocava una baixada complicada on el grup es va trencar i separar i on una torçada quasi em deixa sense company de cursa 🙂 (en aquell moment ni Joel ni jo sabíem que estaríem més de 3h junts).
Una altra vegada, avituallament (on vaig menjar de valent perquè em sentia fluix) i amunt que feia pujada. 3km de rampes per arribar al punt més alt de la Cursa, la Punta de l’Espina. Ara ja anava en Joel, xerrant i compartint experiències i anant menjant-nos el temps, pensant que teníem la posició consolidada (sobre els 9ns) i amb poques esperances ni intencions de remuntar.
Al arribar dalt, tocava planejar per les Rases de Maraco, un gran espectacle visual per on passem en direcció contrària i, normalment de nit, a la Fredes-Paüls. Aquí ja li dic a Joel que em porta al límit i que si anés sol aniria moooolt més lent. Però tenia ganes de patir i no volia despenjar-me al pla o en baixada, així que apretar les dents i a seguir.
Ara tocava una baixada molt tècnica per tartera, una canya i un tipus de baixada que m’encanta. Una mica de terreny trenca-cames i a tornar a pujar, la que en teoria era la última pujada dura del dia. Per no trencar la dinàmica, pugem xerrant i, més o menys tranquils, aprofitant les zones d’ombriu per refrescar els pulmons i la resta del cos i deprimint-nos al veure els quilòmetres que ens faltaven.
Una vegada dalt tocava baixar, però no hi havia manera; 300 mts de baixada tallats per 200 de pujada, 100 més de baixada i 250 de pujada i tot això amb el cor disparat, quin patir. Finalment comencem a baixar i jo a seguir patint, una baixada llarguíssima i bonica, de l’estil de l’última de Paüls i que ens portava fins al Toscà. Abans d’arribar però, ja vam començar a avançar un corredor, semblava que anàvem remuntant i jo que tenia excusa per seguir patint a roda de Joel.
Al Toscà s’acabava l’ombra i seguia el patiment, però clar veiem gent a la que podíem avançar i, tot i que el sol feia bullir el cap, tocava mirar el terra i seguir corrent.
Aquest tram es va fer interminable, igual que el pas per les finques d’oliveres i la trampa final en forma de sender de pujada que, per sort, ens oferia alguna ombra.
Abans de l’última pujada Joel ja m’havia soltat (no podia aguantar més) i vam arribar els 5 o 6 corredors que ens havíem vist els últims km separats per pocs minuts i totalment fosos.
Va costar, però vaig aconseguir reunir les forces per arribar a la piscina, allí entre la frescor de l’aigua i el massatge sembla que em va passar la meitat del mal. L’altra meitat va passar-me entre la fideuà de dinar i l’alegria de pujar al podi (3r sènior).
Finalment una vegada vam estar Mingo i jo dinats, vam anar-nos en els dos contents cap a Ulldecona. Mingo, que me l’havia deixat a la sortida, va fer la cursa conservadora que pensava fer, fins i tot una mica més de l’esperat perquè va acompanyar a Marc, però va acabar igualment molt content amb l’entrenament que li havia sortit i amb el tracte rebut.

En breu us poso les nostres classificacions.

Agus