II DUEXTREM AMPOSTA – Crònica
Crònica
Uffff, si algú no sabia perquè se diu DuEXTREM només cal que m’ho pregunte! Quina prova tan dura, quin patiment i què bonic és quan veus que l’acabaràs, que l’esforç ha valgut la pena i que ja en tens una altra per explicar.
Comencem pel principi. La gent de Mont-Bike mos van preparar un diumenge d’estos que es diuen completets. Vols córrer? Cursa Trail. Trobes que farà massa calor? Marxa. Lo teu és la bici? Volta al Montsià en BTT. Estàs grillat, no saps escollir o tens temps lliure? Duextrem!!
Natros, com som un poble amb una mica de tot i equilibrats vam tenir gent a cada modalitat. A vore si no em deixo a ningú: Vizqui i Guti a la BTT, Albert, Tito, Joan, Encarna, Desiré, Neus G. i Neus V. a la marxa, Feliu, Juanjo i Mon a la Cursa i Carlos, Paco i jo (Agus) a la Duextrem.
El dia va acompanyar(?) i no vam patir massa fred(?). Bromes a part, tot i el Sol i la calor, vam tenir relativa sort, ja que durant la setmana havia plogut i les temperatures, tot i ser ple estiu, no van ser de record (uns 32-33º de màxima a la duatló). Els recorreguts, van ser molt bons, racons bonics, vistes impressionants, trams ràpids, trams tècnics, bones ombres i suficient duresa per xalar amunt i avall. Natros vam tenir de tot; debuts, tornades després de molt de temps, alguns dels habituals i algun inscrit d’última hora que al final no va poder venir (urgències animals!!).
Per variar, també vam tenir resultats de tots tipus, molt bons temps a la marxa, Paco com sempre impressionant (primer de la categoria a la Duatló i segon a la Cursa Trail), d’altres més o menys en la línia habitual i els debutants molt contents tot i que això és una mica més dur del que sembla des de fora.
Pel que fa a mi, vaig acabar i això, que inicialment era el meu únic objectiu, després del que em va costar, s’ha transformat en un gran èxit. Aquest últim mes havia tingut coses que fer més importants que entrenar (sí, n’hi ha alguna i ara m’ha tocat) i em vaig apuntar per treure’m l’espineta de l’any passat com fos. Així que vaig sortir a córrer en ganes però sense posar aquell puntet de més que sempre tenim, vaig agafar la bici en calma total, tanta que quasi em quedo a esmorzar al primer avituallament, vaig anar fent maleint no tenir ni un km còmode, vaig tornar a relaxar-me al Mas de Mulet, vaig patir de valent amb els frens a la baixada cap al ciment, vaig tornar a maleir el recorregut (per dur), em vaig animar pujant per asfalt, per tornar a barallar-me en la bici just al moment que m’agafava Paco. A partir d’allí, xerrant i anant fent km, apretant les dents per a que no em deixés (té molta més tècnica que jo i anava molt bé), cuidant les cames per evitar més calambres i esperant la baixada del GR per tenir garantit ser un Finisher.
Quan vam arribar a l’asfalt vam tornar a pegar-li una mica de canya per mantenir la posició, moment que els calambres es van apoderar de Paco, que va acabar convencent-me que el deixés i que ja arribaria com fos (tenia gent de l’organització en ell, no el vaig abandonar sol). Total, que vam arribar en un minut de diferència després de fer tota la part final junts 🙁
En definitiva, un gran diumenge el que ens van organitzar els companys ampostins, una organització de la qual no tinc CAP queixa i un gran repte, que demana arribar molt preparat si no vols que la duresa et supere.
