Crónica de la Nocturna (Neus)

Bé, crec que amb aquesta ja acabem el recull de cròniques de la nocturna. Com veieu, cadascú ha tingut un punt de vista, moltes sensacions diferents han passat pel cap dels participants, uns han patit més, els altres no tant, uns han anat més ràpid, els altres més tranquils, alguns debutaven, d’altres ja quasi són clàssics, però tots comparteixen dos coses; la il·lusió i alegria de poder participar en aquesta marxa clàssica de les nostres terres i el cuquet que se’ls ha quedat dins i que, segur, els farà repetir en aquest tipus de cursa/marxa.

Per fi, este any sí!! Després de 2 anys quedant-me en les ganes de fer esta marxa, a la 3a ha sigut la vençuda!!
Tenia moltes ganes de fer-la o almenys intentar-la ja que havia sentit parlar molt i sempre molt bé, així que s’havia de confirmar! 😉 I este any que tenia de referència la de Riudoms, encara en tenia més ganes. Ara, he de confessar que no m’imaginava que fos tant dura! Quan vaig mirar la web per informar-me, em vaig fixar bàsicament en la distància i no vaig parar massa atenció al desnivell = ERROR!! Mentre la Riudoms tenia un total de 2900 m aprox. aquesta era casi el tripleeeee!!
Bé, la qüestió és que després d’aconseguir inscriure’ns (pels pèls) Domi, Joan (amic de Tgn) i jo, i esperar el dissabte en candeletes, va arribar el moment.
En un principi, la idea era anar els tres junt en Eva i uns amics d’ella però ja abans de la sortida ens vam “desperdigolar”. Joan, Domi i jo vam començar a tirar intentant avançar gent però la cosa estava complicada. Així que Joan, després d’esperar-nos 2 o 3 cops, va desistir i va anar tirant. Domi i jo ja sabíem que no el veuríem més així que vam decidir anar els dos a una, i la veritat és que ens vam complementar molt bé. De vegades en curses és difícil anar acompanyat perquè si el ritme de l’altre és molt més alt et canses de seguir-lo, però també cansa si el ritme és més lent. És complicat trobar un terme mig. Nosaltres vam aconseguir trobar un ritmet que ens anava molt bé als 2 i el vam portar durant tot el recorregut.
Anàvem fent xino-xano, caminant a les pujades i corrent els trams planers i baixades. A les baixades jo m’accelerava una miqueta perquè em sentia bé ì Domi anava frenant i curant-se en salut per por a tornar-se a lesionar del genoll…però de seguida tornàvem a enganxar-nos. Com ens sentíem bé i portàvem un bon ritmet, ens vam marcar l’objectiu d’arribar a Caro de dia i…ho vam complir!! A les 21:30 estàvem allí. Vam fer un paronet ben merescut d’uns 10-15 minuts: algo de menjar, aigüeta per un tubo, canvi de samarreta, frontal al puesto i ….. a tornar-hi que no ha sigut res!! 😉 Jo estava contenta amb el temps que havíem fet al 1er tram i, fent números vaig pensar que podriem acabar-la en 7h30′ (igualant la de Riudoms) però no vaig tenir en compte molts factors que jugaven en contra i que no van estar presents a l’altra (no es poden comparar mai les curses…cadascuna és una historia!)
Bé, vam arrancar, fent-se fosc de seguida i la cosa ja va canviar. Anavem molt callats, ben concentrats en on posavem els peus i sobretot, seguint bé les senyals per no perdre’ns (aprofito per felicitar l’organització per la bona senyalització). A banda d’això, el cansament que començava a sortir després de tantes pujadetes no ens deixava obrir massa la boca. Havíem de guardar forces.
Per fi vam arribar a la tant esperada baixada. Jo l’esperava en candeletes ja que les baixades se’m donen bé i pensava que recuperaríem temps. Però no va ser ben bé així. Tot en excés és dolent i tants de kms de baixada no podien ser menys!! A més, la foscor i el terreny (pedra solta) complicaven l’assumpte i feien que no poguéssim disfrutar al 100% d’aquell tram. Els últims kms d’esta dura baixada, Domi i jo només demanàvem pla o pujadeta (sempre volem el que no tenim!! jajaja!) i per fi…….va arribar el tram de pista final!!! Ufffff…que bé!! Com el vam agraïr!
Durant este tram vam canviar d’estat d’ànim unes 3 o 4 vegades: alegria en començar-lo perquè els genolls ho necessitaven, més emoció i llagrimeta en veure les llums de Paüls tant prop, decepció en adonar-nos que la vista ens havia fallat una mica i el poble no estava tant prop com pensàvem, alegria un altre cop en entrar al poble però seguida de desconcert perquè no sabíem a quina part del poble acabava… A sobre de tot això. només faltava el GPS de Domi que deia que faltaven 5kms però no veiem normal que ens fessin pegar dos voltes al poble per acabar de fer estos 5kms… jajaja!! Ara em fa gracia però en aquell moment ho estàvem maleint tot!! 😉
Total, que en tant de desconcert, vam veure la llum al fondo (jajaja!!) i allí estavaaaaa…. la pista en l’arc unflable que significava l’arribada. En aquell moment les cames ja es van accelerar soles i van acabar de donar tot el que quedava a la última baixadeta i entrada a la pista.
A banda de l’emoció i la satisfacció que ja em nombrat varies vegades, en fer una cursa d’estes característiques, també em vaig posar molt, molt contenta pel resultat final: 8 hores!!
Tot i que a la meitat del recorregut vaig arribar a pensar que podíem fer 7h30·, quan vam acabar i vaig analitzar totes les dificultats que no havia tingut en compte (desnivell, foscor, terreny…) em vaig sentir molt satisfeta i en ganes de repetir!!! 😉