XXIII Marxa Romànica de Navàs

Ja en tenim una altra al sac!! Però com va costar, un esforç brutal tant físic com psicològic i un bon entrenament i gran lliçó per al futur.

L’objectiu d’aquesta primera part d’any és l’Andorra Ultra Trail i, tot i que no vull arribar massa cansat, cal fer alguna prova llarga per veure com estan les coses. Per una cosa o una altra, l’escollida va ser la Marxa Romànica de Resistència de Navàs. Una marxa que forma part de la Copa Catalana de Caminades de Resistència, amb una distància considerable (80 km), un desnivell moderat (uns 5.000 acumulats) i amb moltes hores de nit. Tot junt la feien una bona candidata, així que inscrit i el divendres per la tarde cap amunt, a dormir a Súria i esperar que arribés el moment de sortir (les 18h del dissabte).

A la sortida em trobo a Karim de Xerta (ja havíem quedat en trobar-nos allí) i, després de buscar una mica veig a Xaneta (venia sol perquè a Alcanar estan de festes) i més companys d’Amposta i la Ràpita. Xerrant xerrant encenen la traca i em poso a córrer a la meua. Tenia una tàctica molt clara al cap: sortir a bon ritme per aprofitar les hores de llum solar, afluixar amb l’arribada de la nit i, si les cames, les forces i les ganes responien, tornar a pujar una mica el ritme cap al final. La primera part de la tàctica era la més fàcil de seguir, un ritmet alegre però res de l’altre mon pensant que tenia per davant més de 80 km.

Pujadetes i baixadetes, primer control i m’enganxo a dos corredors que m’agafen i amb els que faig la primera pujada llarga. El ritme és bo i crec que encara em queden un parell de marxes guardades. Al següent avituallament, abans dels 20, el grupet s’havia fet més gran, ja érem 7 i anàvem fent camí sense encantar-mos. Aquí, a partir del km 25 més o menys se’m van començar a torçar la cosa. Les cames em feien mal com si mai hagués corregut més de 2h seguides. No era cansament, era dolor del que et ve al acabar una cursa on ho has donat tot. Allò no m’havia de passar, no esperava que em passés i no sabia que fer per solucionar-ho. En moments així, no ho nego, de cada 2 pensaments un és en abandonar. Quasi 60 km per davant, 8 o 10 hores i aquest malestar no et deixen pensar en res més.

Per sort, els altres pensaments de vegades poden guanyar a l’angelet (sí, l’angelet et diu que abandonés i només el dimoni competitiu i orgullós t’obliga a seguir i a lluitar) i em vau venir al cap molts dels que heu compartit entrenaments i curses llargues amb mi (Omar, Ferni, Pere i Tonya, Feliu, Mon, Lluc, també Neus,  i demés), tots els consells, xerrades i anècdotes que ens hem contat, l’apretada inhumana del final del Trail de l’Aneto a Omar, etc. No podia abandonar. Aquí la sort també va acompanyar-me, per fi podia sintonitzar el radio (pensàveu que correria sense?) i Puyal & co informaven del 0-2 a la mitja hora a Sevilla. Ja em feien menys mal les cames.

Al següent avituallament, ja de nit, mentre menjava ràpidament un entrepà, un company abandonava. Sempre sap greu que algú plegue, però a mi em va ajudar, em va demostrar que els demés també patien i que tocava seguir (baixant el ritme però seguir). D’aquí endavant molt del mateix, riuets, pista amunt, pista avall, fang, molta alegria i bona gent als controls, foscor, sol·litud, alegria pel final del Barça, un trotet suau amunt i avall, anar baixant metre a metre la distància a Navàs i, sobretot, molta concentració per anar buscant i trobant les marques del GR (caminant a les zones complicades i amb 2 o 3 confusions ràpidament resoltes).

Km 45, km 52, km 63, ja queda menys, això ho acabo segur. 10 o 11 hores, al final tornava al pla inicial, km 72,7, últim avituallament i un dels més animats. Dos xiquets molt xerradors animant-me a agafar al de davant (més de 15 minuts, ni fart de vi) que s’havia hagut de menjar 5 Donuts!!! perquè estava fos. Jo em vaig menjar un Bollycao (estava igual de fos, però no puc amb 5 Donuts ;)) i vaig sortir a buscar l’arribada. Sortint em trobo als que venien detràs meu. Noi i noia i amb molt bona cara, i jo anava 9è, el top-ten perillava.

La tàctica deia que al final, si podia, havia de pujar una mica el ritme, així que havia arribat el moment. I ho vaig poder fer, ritmet una altra vegada prou alegre (donat el moment de la marxa MOLT alegre) i cap a Navàs, mirant de no perdre les marques (al final dos punts on vaig haver de parar i recular i després perdut totalment dins del poble) i amb ulls al clatell per si calia fer un últim canvi.

No va caler, vaig trobar la plaça, vaig entrar a la carpa i em van confirmar la posició (9è), el temps 10h26′ i l’Ermita de Finisher 🙂

A partir d’aquí, dutxeta, cotxe de tornada a Súria, a dormir com si tornés de festa (tocat, sense saber si tenia gana, son, les dos coses, cap, …) i descansar una mica abans de tornar cap al poble. Avui, dimarts/dimecres, ja amb tot més assimilat, estic molt content de tot, però sobretot, d’haver-me endut una bona lliçó cap a casa: no hi ha rival petit! (jo ja m’entenc).

Agus