Marató dels Monegros

Les fotos de Mingo
Classificacions
Ahir pel matí, a les 8.15, LLuc i jo anàvem cap a la Plaça Catalunya, punt de trobada habitual de la Penya Ciclista i lloc des del que sortiríem mitja horeta més tard direcció a Sariñena. Poc més de 2h més tard, arribàvem a la capital de la comarca dels Monegros els 5 cotxes i les 12 bicis (si no m’he descomptat).

Una vegada aparcats vam dirigir-nos ràpidament a buscar els dorsals i la bossa del corredor. Va ser del pitjor del dia, mal organitzat i amb poca gent, ens va tocar fer una cua molt llarga, sort que anàvem en temps!! Una vegada recollit el dorsal, ens vam posar a dinar, cadascú la seua fórmula màgica (aigua, cervesa, cervesa sense alcohol, formatge casolà, molta pasta, fruita, iogurts i, fins i tot, un potet de papilla de bebé ;). Després, cap als cotxes una altra vegada i a començar a preparar les màquines, canviar-nos i dirigir-nos a la zona de sortida.

Uns més nerviosos, uns altres no tant, uns més avant, els altres més enrere, bromes, fotos, repàs de la tàctica (pedalar fins no poder més, després seguir pedalant i, al final, patir fins a l’arribada) i deixar passar el temps fins a l’hora de sortida. Quan arriba aquesta hora, petard i a donar una volteta pel poble. Després, una bona estona de camins i pistes molt ràpids (a l’anada són en baixada, ja ens tocaria pujar a la tornada) i amb molts de nervis; gent per tot arreu, enganxades, primeres punxades i un ritme frenètic que sense voler et posa les pulsacions a mil i les cames dures.

Al mig de tanta gent resulta molt complicat anar amb gent, jo, seguint el model de les curses a peu, vaig decidir anar a la meua a vore com sortia la cosa però sense haver de parar compte de amb qui vaig, si faig esperar o si he d’esperar a algú. En pocs quilòmetres el terreny ja ens havia ensenyat el que ens esperaria tot el dia, pols, tolls, fang, més pols, pedres i un puja i baixa que al final es nota a les cames. El recorregut té una primera part més aviat descendent, una pujada, un altre tros de baixadeta, que ahir a més tenia el vent a favor, una altra pujada llarga i inconstant, el descens i, per acabar, MOLTS quilòmetres plans i amb tendència a pujar, rematats per vent de costat i/o de cara.

Jo vaig anar prou bé fins el primer avituallament, al sortir-ne vaig tenir problemes amb la bossa del seient que em va fer parar 3 vegades abans de trencar-se, caure’m i fer-me repartir el material pel mallot. Com en aquest moment ja veia que l’important era agafar grupets ràpids i en portava un parell fins aquests problemes, vaig decidir apretar a fons per intentar agafar-los. Però havia perdut molt de temps i, tot i avançar a molta gent i sentir-me molt fort, els grupets no apareixien. Quan ja decidia afluixar una mica per guardar per al final, em va passar l’AVE Barcelona-Madrid. Hi vaig pujar i vam començar a volar cap al 2n avituallament. Entre els molts que vam agafar estava Lluc, que va poder pujar al tren i aprofitar la inèrcia.

Vam menjar i beure tot el que vam poder a l’avituallament i una altra vegada a patir. Ara venia la segona pujada llarga del dia. Vam començar bé, però la cosa durava molt i vaig dir-li a Lluc que tirés ell que jo no me veia del tot fi. Per rematar-ho, el Sol que per sorpresa ens havia acompanyat tot el dia es va transformar en pedregada de 10 minuts, només faltava això! Però havíem vingut a patir i això tocava fer. Ja cap al final de la pujada vaig agafar a Manel (això me va donar moral, no m’esperava estar amb ell tant cap al final). Portàvem davant un d’aquests grups interessants i quan Manel va dir-me que quedava poca pujada vaig apretar per intentar fer amb ells la baixada i el tram posterior. Tot i l’esforç de la pujada i la baixada molt ràpida i arriscant una mica, no els vaig agafar, però ja estàvem al 3r avituallament. Just entrant-hi tornava a agafar a Lluc, una altra bona senyal.

Després de tornar a menjar i beure com gossos famolencs, una altra vegada a pedalar, ara un tram trenca-cames pel costat del riu. Primer me pensava que Lluc me deixava, però de cop era jo el que l’havia deixat (vam estar tota la cursa molt prop). Arribava el final, però també el tram més dur. Molts de quilòmetres bastant plans però amb un vent molt molest i jo que ja no sabia com col·locar-me dalt de la bici. Tocava apretar les dents i, com no, és el que vam fer. Pedalar, esforçar-me, anar buscant marques de quilòmetres, grups petits, la gent que no ajuda, el sol que ja havia tornat, mal d’esquena, la bici que fa soroll per tot arreu, … Panorama bastant negatiu, però cada vegada quedava menys, era l’hora de l’últim esforç. Un esforç que sempre és més fàcil de fer quan vas agafant gent i veus que tu estàs mal, però n’hi ha molts que estan pitjor. Personalment l’arribada va ser molt especial, feia temps que no patia tant, que no m’havia d’esforçar tant per aconseguir un objectiu i l’emoció va anar bastant lligada a aquestes sensacions.

Quedava netejar la bici, comentar la jugada amb el que havien arribat, esperar als que encara no ho havien fet, prendre una dutxa (genial, aigua calenta i amb pressió; quin plaer!), carregar les bicis i, a per la cervesa, la fideuà, el bou, la fruita, les pastes, … Tot genial, una gran experiència que segur que repetirem, amb una gent (tots els de la Penya Ciclista) que ens faciliten molt les coses a uns “rookies” com natros gràcies a la seua experiència i que motiven molt perquè estan tots molt forts.

Aquí us deixo les meues fotos, al principi teniu un link a l’àlbum de Mingo i quan estiguen les classificacions també us les adjuntarem.

Ai, que no me’n recordava, aquest matí Lluc ha anat a córrer pel Montsià (crec que ha pujat la Torreta per detràs), segur que els de la penya han sortit en la de carretera i jo, per no ser menys, he fet quasi 2h també pel Montsià aprofitant el bon dia. S’ha d’entrenar que després volem fer moltes coses, però sense esforç i preparació és molt difícil.

Salut!!

Agus