Cursa dels Bombers: sensacions 1
9.15h. Dia gris, sense Sol, però tampoc plou. Ens trobem al parc de la Ciutadella, el qual està ple d’atletes uniformats amb la samarreta-dorsal blava de Nike, escalfant i fent els estiraments previs al que serà la 12na edició de la Cursa de Bombers de Barcelona. Allí em trobo a Domingo Nofre, Carme Martin i Neus Gil. M’alegro molt de vore’ls. Les sensacions prèvies a la cursa són de molt nerviosisme. Cadascú intenta aprofitar els pocs minuts que falten per la cursa per fer diverses coses com: escalfar, estirar, hidatar-se, anar a alguns dels Poli-klyn (que tot i haver-ne molts, es queden curts davant dels milers de participants que en volen fer ús en els últims minuts. Aiii els nervis…).
9.45h. Hora d’anar fins a un dels 8 calaixos amb que s’ha dividit la sortida. Segons el braçalet de color verd, em toca entrar al calaix SUB 45’, on hi ha els participants que estimen que realitzaran els 10 Km en menys de 45’. Entrem per una petita obertura que hi ha a la valla. Ens miren els braçalets i cap a dins. Quins nervis, ja no hi ha marxa enrere. La gent no para de saltar, no sé si escalfa o ho fa per l’emoció. Sentim la veu de Beth, que és a dalt d’una plataforma i amenitza els últims minuts amb unes paraules d’ànim mesclades amb el famós ‘Nascut entre blanes i cadaqués’ de Sopa de Cabra, que surt a milers de Watts de potència d’uns grans altaveus que formen l’arc de sortida. Els ànims s’encenen, una càmara unida a un braç robòtic recorre de prop els caps dels atletes que salten cap a ella al ritme de la música. L’ambient és espectacular i de sobte comença el compte enrere.
10.00h. Un 10 apareix en la pantalla gegant… la gent calla. Ha arribat el moment… 3, 2, 1 i SORTIDA. Per la pantalla apareixen ara les imatges de la èlit, entre els quals hi ha el guanyador, el kenià Kiprono Menjo amb un temps de 27’04”, que surt disparada com si estiguessin als San Fermín. Començo a caminar al principi, cada vegada més ràpid, fins que al minut 2 aprox. passo per baix de l’arc de sortida al ritme de Black Eyed Peas. El xip que porto cordat a la sabatilla es posa en marxa. A partir d’aquí començo a córrer. Les sensacions són bones, així que jo i el meu company decidim aprofitar-ho i avancem a molta gent a un ritme de 4’40”/Km fins al punt quilomètric 2,5, el qual es troba a uns 15 metres més alt que la sortida. A partir d’aquí m’ho emprenc en més calma ja que si continuo així no arribo a meta. El meu company continua fort i el perdo prompte de vista. Baixo la velocitat fins al meu ritme habitual i faig el que em queda de cursa envoltat de la grata companyia de la resta de participants. Ara són alguns dels altres els que em passen a mi, però no m’importa i continuo sense estressar-me. Intento gaudir del fet d’estar corrent per les grans avingudes de Bcna i tinc el plaer de saltar-me els semàfors en roig sense que cap cotxe m’atropelli J. Al cap d’uns metres avanço a un xic que fa la cursa amb cadira de rodes. M’uneixo als aplaudiments dels companys i li donem ànims, ja que s’ho mereix. Al km 4 tenim avituallament d’aigua. Pego 4 glops sense parar de córrer i la resta me la tiro pel cap. Un cop refrescat tot es veu d’una altra forma. Continuem per la Gran Via de les Corts Catalanes. La gent ens anima, tot i que no n’hi ha molta. Passem el km 5. Vaig bé, encara que intento no exprimir-me massa, així que continuo a un ritme de 4’54” fins al Km 7,5. En aquest últim parcial la gent comença a animar-se i a augmentar el ritme, que va feliçment acompanyat per una lleugera pendent negativa que ens portarà fins a meta, així que “apreto” les dents i em disposo a gastar tot el “fuelle” que em queda. Ens encarem a la baixada de la Via Laietana. Davant meu una marea blava formada per més de 3000 persones es mescla amb el ritme imposat pels tambors i els xiulets. És impressionant. Ara sí, la gent anima. És el moment de fer l’últim spring i de donar-ho tot, fins i tot pujo dalt de la vorera per avançar a gent que tinc al davant. Per un moment me’n dono compte que no controlo les cames, sinó que aquestes es mouen a ritme de batucada. Em poso a un ritme de 4’37”, el qual no amollo fins al final. Passo per meta esgotat, però feliç.
Posició absoluta: 4944. Posició categoria: 1982. Temps real: 47’42”. Ritme mitjà: 4’47”. Sensacions: Content amb el temps, ja que és la meva primera cursa d’asfalt. Ara a seguir millorant i a gaudir al màxim de l’ambient de les curses. Felicitar als organitzadors, als participants i a Nike, per la iniciativa Run for Red, que corre contra la SIDA.
* Ruben Soriano *
