10 km Castelló (10/01/2010)

Quan Maresma hem va comentar que ell entrenava a menos de 4’ Km, la meva admiració va ser tan gran, que pensava que mai seria capaç de arribar aquest nivell.

Quan vaig acabar la marató de Donosti, va ser un moment inoblidable, pensava que ja havia arribat al sostre, encara que em vaig jugar un sopar amb el meu amic Joan que un dia baixaria de 3 h. , però us he de dir que havia begut una mica més del recomanat per les autoritats i alguna tonteria amollava, més que menos.

El dia de Reis, li dic a Bea, vaig a Castelló el 10 a córrer un 10.000, què trobes? em deixà per impossible, i m’apunto, sol, però que hem de fer, seguir el que diu el cor quan està calent, perquè si el deixes gelar, alguna vegada no pagaries la inscripció.

Diumenge fred, però assolellat, 700 corredors, llebres a 35’ – 40’ – 45’ – 50’. Ja havia decidit seguir a la de 40’, volia aconseguir baixar aquest temps, així li vaig comentar a Agus lo divendres. Km1: 3:45, uff, bufes, aupos a pel 2. Ja no miro més lo rellotje, Km 5, unes noies comenten que anem molt forts, sobre 3:43 Km, al cap de una estona les perdo. Km 7 això és fa pesat, però si la he aguantat fins el 7, no la podré aguantar un més, i així faig passar el temps i vaig enganyant a les cames. Km 9, se’n va la llebra uns 15’, he d’aguantar, lo xungo ja ha estat fet, falten 250 m. Vaig quedant-me, et passa un, bufes, perquè quan et passen pel final et fa molt de mal psicològic, però tira i tira (em dic en veu baixa) 100 m. Escoltes un altre per l’orella que et vol passar, spring, però a meta em passa….giro el cap, crono: 37:¿?  Què? Que he fet?… no t’ho acabes de creure i mires el teu rellotge, pos marca el mateix 37 i pico. Bufes i penses que ja podia pesar-te tot. Ja està, veure’t les aigües amb la soletat del moment, estava amb molta gent però sol, sense poder compartir el temps que havia fet amb ningú. Ni em dutxo allà, agafo el cotxe i al cap d’un hora ja estava a casa, i al cap de dos de cara a la torreta del Montsià a veure la neu, amb les dones de casa.

Avui ha estat quan ja he vist les classificacions i he vist el meu temps 37’ 29”.

Penses d’escriure o no aquesta crònica, ja que podria pensar algú que és massa individual, però després dius, i si puc ajudar a companys a seguir entrenant , a seguir competint (sempre amateur) , en definitiva a seguir cuidant-mos, perquè no? A mi Maresma, amb aquelles paraules em va fer sentir molta admiració, avui jo he corregut 10 Km a 3:45. Perquè no ? jo puc ajudar a algú, quan se que són cada dia més els falduts que volen córrer, i els hi falta el trencar amb la soletat que té aquest esport, en molts moments, perquè no l’havia d’escriure?

Gràcies als que em vàreu iniciar a aquest esport: Pibe, Vicent, mon tio Joan, Nelo i sobretot a Joan Muñoz que sempre va confiar amb mi.

Mingo                                                         + informació cursa      classificacions