Gore Tex Vertical Series (Cerler)
Després de la bona experiència de l’any passat i també després de quedar-nos amb les ganes d’anar a la cita de Grandvalira, els tres corredors verticals de SudActiu tornàvem a anar camí de Cerler. Allà dalt ens esperava un cap de setmana diferent, gent diferent, curses diferents, muntanyes diferents, allotjament diferent i xalera segura.
El dissabte, per anar engrassant, ens tocava el Kilòmetre Vertical. És una cursa molt explosiva, en format contra-rellotge (sortides cada 30 segons) i on ho has de donar tot des del principi. La primera part és la més constant, mentre que a la segona meitat es van combinant trams de molta pendent amb d’altres on es pot córrer. Aquí podeu trobar la classificació completa, amb temps parcials i tot, la classificació local (amb la referència del primer) va quedar així:
- 1.- Joan Freixa 29’28”
- 56.- Ramon Torrent 37’32”
- 60.- Agus Juan-Camps 37’59”
- 72.- Lluc Maresma 38’43”
Després del KV vam baixar cap a Benasc, mentre baixàvem vam intentar trobar algun lloc per instal·lar-nos durant la nit, però no vam trobar-ne cap que ens acabés de fer el pes, hauríem de decidir-ho més tard. Una vegada baix, dutxeta, visita a una botiga d’esports i ràpidament a començar a preparar la cursa de l’endemà: cervesetes per Benasc. Teníem poc temps, eren les 9 tocades i a les 10 començava l’entrega de premis i sorteig de material, però teníem feina per fer i ens hi vam posar. La cosa està bé, amb 4 € vam fer 3 rondes, podem estar tranquils que després del Trail de l’Aneto tindrem bones possibilitats d’avituallament.
El sopar va estar bé, però s’havia fet tard i encara no sabíem on dormiríem, això s’anomena previsió. Vam pujar al cotxe i cap amunt. Tot el que havíem vist baixant no ens acabava de fer el pes; que si massa apartat, que si massa a vistes, que si el cotxe no pot entrar per aquí, que si són verdes, que si són madures i ja estàvem a l’aparcament d’Ampriu. I allí ens vam quedar. Vam triar el lloc, mig aparcament, mig camí (al costat de l’edifici de taquilles, etc) i vam començar a muntar la tenda.
Per sort Lluc és un expert muntador i, tot i que la qualitat de les piquetes no era massa elevada i que entre el cansament i les cerveses portàvem una mica de tonteria, la tenda s’aguantava. Unflar els matalassos d’aire ja va portar una mica més de feina, però veníem preparats i una mica abans de la 1 ja teníem la casa a punt. Jo me vaig adormir ràpid, però l’alegria va durar poc. A dos quarts de dos me va despertar el soroll de campanes i xafades per fora de la tenda. Estàvem rodejats de ¿vaques? i pel que semblava no eren massa àgils, ja que anaven tocant la lona de la tenda. Sort que no havíem posat els tensors del toldo, perquè sinó ja estaria enganxat a la cama d’un bitxo d’aquests i corrent per l’aparcament. Al principi la cosa feia gràcia, però quan una xafada quasi ens va anar al damunt la va perdre tota. Uns crits de pastor expert, quatre sorollets i una mica de llum van calmar els ànims i, després de riure una mica més vam seguir dormint (alguns amb més sort que d’altres).
Els animalets van seguir acompanyant-nos tota la nit, o això ens va explicar Mon, perquè jo vaig dormir fins les 6.20 primer i fins les 7.30 després. Quan va començar a arribar gent mos vam acabar de despertar i vam començar a recollir el campament. Esmorzar, recollida de dorsals, cara i dents netes, enviament de correspondència i bus cap a Benasc. Vam esperar pacientment que es fes l’hora de sortir i tanta espera ens va fer sortir nerviosets. El recorregut el teníem clar i es podia dividir fàcilment en parts: de Benasc a Cerler, de Cerler a Ampriu d’Ampriu al Pic Cerler i d’allí fins a meta. La primera part era molt bonica, una sendera que no parava de pujar per dins del bosc, creuant un riuet i amb petits trams per anar recuperant. Aquí vam anar separats. Després passaves per la base de l’estació de Cerler, remuntaves una mica de pista d’esquí fins anar a parar a una pista més suau que ens portava fins Ampriu. Aquesta part la vam fer Mon i jo junts i Lluc una mica més endarrerit però veient-nos de quan en quan. La següent pujada la va començar Ramon al davant, era el tram més dur, però també l’últim de pujada. Així que, donant-ho tot, ens vam anar apropant. Vam passar per dalt davant jo i una mica més endarrerits Mon i Lluc, ja quasi apegats. Primer tram de baixada tècnica, última mini pujada i baixada directa cap a meta. Aquí ens hagués anat millor una baixada més difícil, això de baixar per pista molt inclinada no ho tenim massa entrenat i va ser bastant desastrós. Per sort devien ser uns 2 km i de seguida estàvem baix. Avituallament final, mirada a la classificació, que va quedar així:
- 1.- Pedro J. Hernández 1:19:02
- 41.- Agus Juan-Camps 1:45:55
- 46.- Lluc Maresma 1:47:34
- 55.- Ramon Torrent 1:51:26
entrega de premis i, com no, pasta party. El dia va ser preciós, un sol magnífic i una temperatura, gràcies a l’alçada, agradable.
Ja teníem la feina feta, havíem passat un gran cap de setmana, molt divertit i amb dos curses. L’any que ve toca tornar segur. De baixada vam parar un segon a Benasc per fer uns canvis a la botiga d’esports i fer l’última cerveseta. La setmana que ve tornem a pujar i esperem passar-nos ho igual de bé. La cursa serà més dura, però segur que tindrem un munt de coses per explicar.
Fotos del cap de setmana:
