Andorra ULTRA Trail

Dissabte 4 de juliol a les 0:00, aquest és el moment que he estat preparant i esperant tot l’any.

Finalment i més poc a poc del desitjat, es va fer l’hora de sortir, vam engegar el frontal, el pilot posterior i ens vam posar en moviment. Al principi ens esperaven uns km de baixada, ideals per descarregar la tensió i entrar de ple a la cursa.

La gent estava molt concentrada, es sentien poques veus i tots manteníem la fila intentant regular esforços. Temperatura ideal (una mica de calor i tot), ànims de la gent i algunes cares conegudes ens acomiadaven de la civilització. Venia la primera pujada i vaig començar a caminar i a despreocupar-me de la gent que em pogués passar o que portés per davant.

Aquesta pujada inicial ja era dureta, 800 mts en 3,2 km, però es va anar fent amb bones sensacions. Una vegada dalt del Pic del Clot del Cavall venia una mica de cresta i baixada per un típic prat pirinenc on vaig allargar una mica el pas per aprofitar el desnivell. Al acabar la baixada i després d’una mica de terreny ondulat venia el refugi Joan Canut – Pla de l’Estany. Ja feia estona que plovia, però una mica abans d’arribar al refugi es va intensificar així que vaig haver de posar-me l’impermeable. Després del petit avituallament (hi havia molt poc espai i el fred no invitava a aturar-se) vaig seguir el pas. Ja m’havia desorientat i no recordava el que venia (o no ho volia recordar).

Mentre el terreny s’anava inclinant vaig treure i muntar els pals. Amb l’aigua, el fred i les lentilles em va costar més del normal però finalment tenia 2 extremitats addicionals per ajudar-me a pujar. El problema és que en feien falta moltes més. Allò era increïble, terreny molt complicat i variat (lloses de pedra, rocs, graveta, fang, neu, …), el pendent continuava inclinant-se i els trons cada cop estaven més prop. Van ser moments MOLT durs i en que vam arriscar una mica massa (pujar el cim més alt d’Andorra, de nit, amb material insuficient i al centre d’una tronada d’estiu no és gens aconsellable). Per sort ens fèiem companyia els uns als altres i la música de gaita ajudava a treure-li realisme a la situació i et feia pensar que estaves dins d’un somni o d’una pel·lícula èpica.

Després d’un esforç molt gran i ja sense els trons, vam aconseguir arribar al coll on van dir-nos que no fèiem cim i que ja podíem començar a baixar amb compte. Sense pressa, amb llum i sense fred hagués estat un descens plàcid, però els petits trams de neu complicaven una mica les coses (jo vaig caure un parell de vegades) i et feien anar molt concentrat. Al final de la baixada ens esperava el refugi de Comapedrosa, primer avituallament consistent i punt important de la cursa. Ja vaig arribar bastant tocat i, després de 20 o 25 minuts de descans encara estava pitjor. Tenia la humitat dins del cos, em costava menjar i les sopes instantànies en lloc d’escalfar-me el cos em cremaven la llengua. Com veia que per molt que estès allí el fred continuaria vaig decidir sortir.

Ja no plovia, el terreny era molt més amable, la pujada era més suau (evidentment no podia ser més empinada) i poc a poc vaig poder anar pensant en com anaven les coses. I la veritat és que anaven mal, havia gastat bastantes forces, havia passat molt de fred, tenia un múscul del quàdriceps esquerre que em molestava al pujar i quedaven més de 2/3 parts de la cursa. Final de pujada, lleugera baixada, pujada per les pistes d’Arinsal i baixada cap al Coll de la Botella. Per fi arribava a un terreny conegut! A l’avituallament preguntem una mica i ens diuen que han eliminat el Bony de la Pica i que hi ha canvis a tot el recorregut, s’ha canviat el final i queda en uns 80 o 90 km. En aquells moments era el que necessitava sentir i, tot i que també ens van dir que no era 100% segur, em va animar a seguir fins al final.

Pujada per pistes (que empinades són les roges quan toca pujar-les), planegem fins al Pic del Cubil i

una llarga baixada fins a Sispony.

A partir d’aquí i després de relaxar-me i fer alguna foto venia el llarg tram d’asfalt, ciment i terreny molt dur (dur de tacte perquè era pla o en baixada) que ens havia de portar fins a la Margineda.

Després d’uns quilòmetres eterns vam arribar al primer avituallament

Super del dia. Ens vam informar de les modificacions del recorregut, vam menjar el que vam poder (quin esforç per poder fer entrar 7 0 8 cullerades d’arròs bullit), canvi de pantalons, cura de peus, ibuprofé (primera vegada que me’n prenia) i a tornar-hi, que venien 1300 mts de desnivell fins al refugi de Prat Primer. La pujada va anar-me molt bé, progressivament vaig anar agafant un bon ritme i, tot i que va fer-se llarga, vaig poder aguantar aquest ritme fins a dalt.

Al refugi un glopet i ens vam llençar amb un company de Castelló pel recorregut del Km. Vertical com si fos una cursa de 15 km. Tot i saber que més endavant podia passar factura vam xalar moltíssim durant la llarga baixada i vam arribar a l’avituallament de baix amb una altra cara.

Allí començava un tram que va fer-se més llarg del compte, primer per carretera, després vam anar cap a Ràmio pel mateix recorregut de la marxa de Cap de Rec i després ens dirigiríem a Canillo. El problema era que els voluntaris no tenien massa informació i la que ens donaven no sempre era massa fiable.

Segur que ho feien en la millor intenció, però un recorregut que (pel que ens havien dit) pensava que em costaria 1h30′ gairebé va costar-me el doble.

Per sort m’esperaven Emma i Agus així que quan baixaven els ànims pensava en ells i tornava a apretar les dents.

Vam recórrer un camí molt bonic, uns 150 o 200 mts per sobre de la carretera i amb moltes fonts que t’anaven refrescant (a part d’algun ruixadet que anava caient).

Finalment estava a Canillo i només quedava creuar el Coll d’Ordino i baixar fins l’arribada. Havia pensat prendre’m el segon ibuprofé a l’avituallament, però entre l’emoció de veure a la família i escoltar

la descripció del que quedava no me’n recordava ni de menjar.

Sort que Emma m’ho va dir i vaig menjar una mica de meló (l’únic que m’entrava). Vam començar a pujar amb els companys de Berga, però sembla que per allí passava el famós home “del mazo” (amic de Perico Delgado) i ens va fotré una òstia que ens va deixar tontos. Jo vaig quedar-me buit, no podia menjar res i cada 10 mts havia de parar per buscar forces.

Un infern, però a aquelles alçades només hi havia una opció, arribar a Ordino com fos.

I això vam fer. Em van anar superant corredors però finalment vaig arribar dalt. Resant per no vomitar em vaig prendre el segon Ibuprofé i vaig començar a caminar pel tram d’asfalt.

Quan ja arribava a la baixada final es va posar a pedregar (ja no podia passar res més). Però la llei de la gravetat té molta força i estant a 2000 mts arribar fins a 1400 no és massa complicat. A més la medicina va anar fent efecte i la part final de la baixada vaig fer-la sobrat.

L’arribada, amb Agus venint-me a buscar no la puc explicar en paraules, però assentat a n’aquella cadira i recordant tot el que havia viscut les últimes 17h48′ alguna llagrimeta es va escapar. Al final, 49è provisional i 66è definitiu, FINISHER, ganes de tornar l’any que ve i un munt d’historietes per explicar i fer envejeta als companys.