Vertical Race (I)
Clica al títol per veure les fotos
Després de la bonica experiència del dia anterior i amb una mica de son, a les 7:25 ens toca el despertador per anar a esmorzar. Mandregem una mica però finalment ens aixequem, esmorzem el que ens havien deixat preparat, ens acabem d’arreglar i sortim cap a Cerler. No anem tant sobrats de temps com el dissabte, però tampoc anem justos, avui sí que ho hem clavat. Recollim els dorsals, confirmem els horaris i fem les últimes visites a la sala d’expulsions (abans de començar s’ha de treure tot el pes sobrer del cos).
A les 10, mentre natros estem escalfant, es dóna la sortida en categoria femenina. No surten massa fortes (tot i que les 5 primeres van fer millor temps que jo) i gràcies a elles veiem per on comença la cursa.
Quan es fa l’hora tots estem a punt, els millors (i alguns que tenen pressa o els agrada que els passin) es col·loquen davant, s’acaba el compte enrere i a córrer. Com sempre es surt massa fort, a un ritme impossible de mantenir el temps que durarà la cursa. Jo aquesta vegada vaig sortir una mica més tranquil que de normal, les rampes del Pirineu són molt dures i les forces s’han de guardar. Poc a poc, a mesura que arribaven zones on calia caminar, el grup s’anava estirant i cadascú s’anava quedant al lloc que li corresponia. Estàvem pujant una pista blava i mai m’havia semblat tant inclinada (baixant déu canviar el desnivell). A mitja pujada m’agafa Ramon, ahir ja va estar a punt de guanyar-me i penso que avui em costarà molt superar-lo. Ell puja una mica millor que jo, però decideixo apretar les dents i intentar seguir-lo, si em deixa igual ja no el torno a vore. Per sort no acabem la pujada per la pista negra, sinó que seguim per l’esquerra i arribem al primer avituallament. Bec un parell de gots d’aigua i em torno a enganxar a Ramon que m’estava esperant.
Aquí el recorregut planejava una mica, però igualment era incòmode, ja que creuàvem una zona amb pendent i havies de vigilar on xafàves per no torçar-te un turmell. Quan vaig veure el que ens tocava pujar després em van agafar ganes de donar la volta. Hi havia unes formigues de colors més amunt del cel pujant en fila, una fila que anaves seguint i veies que era per la que anaves tu. De veritat que era impressionant. Jo, a més, no anava massa fi, així que vaig començar a pujar amb paciència i amb la vista al terra. A la meitat de la pujada vaig haver de començar a utilitzar les mans, estava pujant com un gos!! La vertitat és que no va malament, el problema ve quan et vols posar recte, ja que l’esquena feia bastant de mal. Mon pujava una mica més ràpid, però tampoc estava massa lluny i poc a poc s’anava acabant aquesta pujada. Una vegada dalt, comprovar que totes les peces estaven al lloc i a córrer.
Em vaig separar una mica de la fila de gent i em vaig llençar tant ràpid com vaig poder. Tampoc vaig arriscar al màxim perquè quedava molta cursa, però vaig anar superant corredors de forma regular. Al final de la baixada hi havia un tram de pista (transitada per unes vaques amb mala llet) que et portava al segon avituallament. Durant aquest tram vaig pegar la primera llepada al gel que portava. Després de veure i menjar bastant (plàtan i meló) vaig sortir just al moment que arribava Mon. Li vaig dir que ja m’agafaria pujant i vaig sortir cap al Gallinero.
Avui si que ens tocava arribar fins a dalt de tot del cim i la pujada tornava a ser impressionant. No tenia tanta pendent, però era llarga i ens havia de conduir al punt més alt de la cursa, 2.728 mts.
Dilluns acabo d’explicar-vos-ho.
