Vertical Race (i II)

Clica el títol per veure les fotos

Aquesta pujada ja la vaig fer millor. Primer per no patir massa quan em superés Ramon, després, per superar alguns corredors i corredores que veia al davant i al final per evitar que m’agafés Mon, vaig anar trobant motivacions que m’ajudessin a fer el cim. Una vegada dalt i després d’un primer tram on era difícil córrer vam començar a baixar per una de les pistes que surt del TC Gallinero. Aquí si que vaig baixar tot el ràpid que vaig poder i va ser bastant ràpid. No em va superar cap company i jo en vaig passar uns quants. Només vaig afluixar el ritme una mica abans de l’avituallament de la Collada d’Ampriu per poder xuclar una mica més del gel de massana. Beguda, control de pas i a pujar el pic Cerler. Primer tocava una rampa acceptable per una pista d’enllaç que em sembla que és blava i et conduïa al tram granític que apareix a les fotografies. La pujada no tenia massa desnivell (uns 200 metres des de la collada) i com era la última la vaig fer bastant bé. Però no podia ser tot tant bonic.
Tot el que puja baixa i aquesta frase que normalment et motiva a acabar les pujades, aquesta vegada va representar un enorme patiment per a mi. Podeu visitar les fotos d’aquest àlbum (les de la part de baixada) per poder fer-vos una idea del que ens tocava baixar després de 2h de cursa. Personalment vaig patir bastant. No estic acostumat a trams tant tècnics i em quedo una mica bloquejat quan tinc por de l’alçada (per exemple dalt d’una escaleta per canviar una bombeta). Sé que no és massa racional i faig el que puc per anar-ho superant, però encara no ho he aconseguit i em fa passar mals moments. Em vaig sentir bastant impotent veient com m’anaven superant corredors i no podia fer res per evitar-ho. Per sort, tot s’acaba i quan vam arribar al tram de descens per prat alpí em vaig llençar com un boig. Estava encés i als 2 primers els vaig passar volant. Després, les cames ja no estaven per a massa alegries, però vaig passar a 3 o 4 corredors més, vaig pegar un parell de patinades sense conseqüències i ja estava al final de la baixada. Quedaven 200 mts plans, una misèria, però de cop em vaig notar un múscul de la cuixa que estava a punt de petar. Havia d’arribar com fos, vaig girar el cap, no venia ningú, vaig baixar un pél el ritme i vaig poder creuar la línia d’arribada sense trencar-me; 2h24’38” no estava gens malament.
Menjar, beure, estirar, una ullada a la classificació i esperar als dos cracks. La veritat és que Mon em va fer patir una mica perquè jo pensava que m’anava xafant els talons i en realitat estava una mica més lluny. Al final van arribar els dos gairebé junts, tant que Lluc al final veia a Mon i va intentar, sense èxit, agafar-lo. Quan ells van estar menjats i beguts, vam anar al cotxe a posar-nos roba seca, agafar el mòbil, cartera, etc.
L’espera fins al sorteig de material i l’entrega de premis va ser més curta que el dissabte i aviat vam poder anar a dinar (aquesta vegada no hi va haver sort al sorteig). El dinar va tornar a estar molt bé i va confirmar el bon sabor de boca de tot el cap de setmana.
Només ens quedava la dutxa al pavelló de Benasc i emprendre el llarg camí cap a casa, però no va ser tant fàcil. El pavelló estava tancat, tot i que membres de l’organització ens havien dit que estaria obert tot el dia. Aquesta va ser una de les ombres sobre l’organització, que en la majoria de coses va ser excel·lent però que va cometre alguns errors incomprensibles (després en parlem). Només ens quedava un últim recurs per a la dutxa, anar a l’alberg i fer-los bona cosa de llàstima per a que ens dexessin dutxar. Lluc s’ho va currar de valent i en contra de les normes de l’alberg la simpàtica senyora que el porta va fer una excepció en natros. Ens va fer un gran favor i la dutxa va ser sensacional, sembla mentida el bé que et quedes amb una mica d’aigua i sabó. El camí cap a casa va ser llarg i em va costar molt no adormir-me, però al final vam arribar cansats però satisfets de l’experiència i de la nostra performance.
Sobre el tema de l’organització que abans he comentat cal dir que la valoració general és molt bona, però algunes costaria molt poc millorar-les i evitarien malentesos. Els punts a favor són l’emplaçament, el nivell dels corredors, la senyalització, la infraestructura, l’atenció de la gent, els menjars, transport de material, la bossa del corredor i el bon ambient general. Els punts a millorar serien l’horari de l’entrega de premis, sorteig i sopar del dissabte, la informació sobre el recorregut de la VR (el de la web no encertava ni direcció ni recorregut, el del material de l’estació també tenia la direcció equivocada i només la documentació que hi havia a la bossa coincidia amb la realitat), la unificació de distàncies i desnivells (tampoc coincidia el que deia l’speaker, la documentació i la informació de la web) o la dificultat per trobar imatges de la cursa. Per últim, el que considero errors greus són dir a la pàgina web que els acompanyants i corredors podran disposar gratuitament dels remuntadors i arribar allí i que estiguen aturats (sort que no vam fer pujar a les parelles, perquè mos maten) i el tema de les dutxes, que igonoro de qui va ser culpa però que s’hauria de cuidar més en una prova d’aquesta categoria.

En fi, un cap de setmana preciós, perfecte per gaudir de la muntanya a l’estiu i que, si no passa res estrany, repetirem en properes ocasions.