Crònica de la Nocturna (i II by Agus)

Publicada el per

Vam aguantar els 4 junts com vam poder. Els dos de la UEC marcant el ritme, jo seguint-los de prop i Joan tenint cada cop més problemes. Li vaig anar preguntant com anava, però la llaga li impedia córrer en normalitat i la goma cada vegada s’estirava més. Quan ja gairebé estàvem dalt, Joan em va donar carta blanca (em sabia greu separar-nos després de tants km junts) i vaig sentir que els dos companys havien de fer una parada tècnica per alleugerir la bufeta. Era el meu moment, sabia que si arribàvem junts a la pista final em deixarien sense problemes i per un corredor com jo, poc habituat a entrar entre els 30 primers 2 posicions significaven molt. Així que tant aviat com van parar, vaig posar-me a baixar tant ràpid com podia. Per desgràcia, podia anar poc ràpid i amb un risc bastant elevat per diversos motius:

  • Poc coneixedor del terreny, només hi havia passat una vegada i gairebé no recordava res
  • Recorregut poc senyalitzat. És una de les característiques de la prova, però en aquest tram final fot molt. Cada vegada que veia una cinta o les marques grogues i blanques tenia ganes de besar-les
  • Poca visibilitat. No se si les piles del frontal ja estan una mica gastades, si jo veig poc i si el cansament m’havia deixat amb poques llums, però la veritat és que hagués pagat per portar llums de xenó
  • EL CANSAMENT

Unint tots aquests impediments el resultat va ser un descens perillós, amb diverses pre caigudes i alguna parada per decidir per on seguir. Però per sort o habilitat (com m’agrada tirar-me floretes) ni em vaig perdre ni vaig caure i al cap de molta estona de demanar-ho vaig arribar al primer tram de pista.
Sabia que a partir d’aquí quedava poc, una mica més de sendera, una mica de pista i l’últim tram de quitrà (que recordava molt més curt i menys dur del que realment és). Per acabar-me de donar ànims, just entrar al primer tram de pista vaig veure una llum, i no venia del darrera, sinó que estava al davant. Vaig pensar que si l’havia agafat el podria superar, però que hi havia temps de sobres, així que sense obsessionar-me vaig anar apropant-me. Quant estava a uns 15 metres vaig identificar la figura de Fradnand i el vaig saludar. Va explicar-me que s’havia quedat completament sense energies i de no ser per un senienc que li va donar un gel i la miraculosa aparició de les garrafes d’aigua al costat del camí no sabia si hagués pogut arribar a Paüls. Com ell estava recuperat i jo tenia les forces justes vaig pensar que estaria bé arribar els dos junts a Paüls. Però en aquest món de les curses de muntanya, mai es poden fer prediccions i just mentre estava pensant això em vaig entrebancar amb una pedra del sender i se’m van quedar els isquios de la cama dreta totalment trabats. Quina ràbia!! Per sort, amb uns estiraments i unes quantes passes dubitatives van tornar (més o menys) a la situació normal. Havia estat un avís, però m’havia quedat clar que no els podia demanar massa.
Ferran em va anar esperant i jo vaig apretar el que vaig poder per apropar-me a ell. Entre una cosa i una altra, ja erem al tram d’asfalt, a les portes de Paüls. Però aquestes portes eren llargues i costerudes, molt més del que jo recordava. Per acabar-ho de complicar, vaig veure que s’apropava un company. Vaig dir-li a Ferran que si podia canviés, perquè sinó ens agafava segur i va sortir com una bala. Jo vaig fer el que vaig poder, molt més del que pensava que podia. Sabia que no seria suficient per evitar que em superés aquest company, però em servia per evitar que n’arribèssen més i per poder fer els últims metres més tranquil.
Amb totes aquestes històries al cap vaig veure que finalment aconseguia arribar. Quina alegria al veure els primers nens de Paüls (suposo que alumnes de Feliu) oferint-me la mà per a que jo els la toqués al passar, però sobretot, quina alegria al sentir les veus dels meus pares i la germaneta que es fa gran animar-me per tot l’esforç que havia fet. Ells també m’havien ajudat a arribar fins allí; als moments difícils motiva molt saber que hi ha algú esperant la teua arribada i desitjant que cada corredor que arriba sigues tu.
Última recta al trotet, pujada de les negres escales caminant i una última alegria al veure que havia aconseguit parar el cronòmetre 5 minuts abans de les 6h (millorant la marca de l’any passat en 1h 25′). A partir d’aquí, plàtan, Coca-cola, aigua i una bona estona pel terra recuperant-me de l’enorme desgast. Quant em vaig veure capaç d’aguantar-me plantat sense problemes vaig buscar dutxa i m’hi vaig ficar. Dutxa individual, amb aigua calenta i que encara no havia usat ningú, quin luxe!! A diferència de l’any passat, les cames no em tremolaven i no vaig patir per foter-me de cap.
Ara tocava assaborir el resultat, sortir a menjar una mica de pà amb tomaca i pernil, formatge, una mica de coc i xerrar amb la resta de companys sobre les nostres sensacions, els nostres reptes, preguntar qui havia guanyat (felicitats de nou per Adolf Aguiló i també per a mi, que ja fa dos o tres setmanes que vaig dir que la progressió que portava era per guanyar la següent carrera que disputés), etc.
Després, tornar amb la família i esperar l’arribada de la resta de SudActius prenent la fresca i animant i saludant a tots els corredors que anaven passant. Quan vam estar tots dutxats, menjats i tot el que fes falta, vam empendre el camí de retorn a Ulldecona i tots a dormir. Tots??, no tots no Ferni, Lluc i jo encara vam tenir el poc coneiximent d’agafar el cotxe i anar cap a Sant Joan a veure les respectives parelles i saludar a l’Il·lustre Alcalde de Barri que ens va pagar un parell de cerveses.
Finalment, a les 5 tocades agafàvem per última vegada la carretera i anàvem, ara sí, cap a casa. Parada al pis dels sogres per recollir al menut i a dormir. Desgraciadament, la dormida no va durar molt i 4 hores després de posar-nos al llit n’hi havia un que ja volia sortir. Així que ja em veieu agafant a l’altre Agus, agafant les meues cames i amunt!!
Vam esmorzar com vam poder i com la calor, Agus petit i un pis tancat no són massa compatibles el vaig carregar al cotxet i vam marxar cap a casa mons pares. Però això ja és una altra història que si vol ja us explicarà al seu blog, que aquest és dels grans i així continuarà.