SudActiu

Posts Tagged ‘resistència’

Ja en tenim una altra al sac!! Però com va costar, un esforç brutal tant físic com psicològic i un bon entrenament i gran lliçó per al futur.

L’objectiu d’aquesta primera part d’any és l’Andorra Ultra Trail i, tot i que no vull arribar massa cansat, cal fer alguna prova llarga per veure com estan les coses. Per una cosa o una altra, l’escollida va ser la Marxa Romànica de Resistència de Navàs. Una marxa que forma part de la Copa Catalana de Caminades de Resistència, amb una distància considerable (80 km), un desnivell moderat (uns 5.000 acumulats) i amb moltes hores de nit. Tot junt la feien una bona candidata, així que inscrit i el divendres per la tarde cap amunt, a dormir a Súria i esperar que arribés el moment de sortir (les 18h del dissabte).

A la sortida em trobo a Karim de Xerta (ja havíem quedat en trobar-nos allí) i, després de buscar una mica veig a Xaneta (venia sol perquè a Alcanar estan de festes) i més companys d’Amposta i la Ràpita. Xerrant xerrant encenen la traca i em poso a córrer a la meua. Tenia una tàctica molt clara al cap: sortir a bon ritme per aprofitar les hores de llum solar, afluixar amb l’arribada de la nit i, si les cames, les forces i les ganes responien, tornar a pujar una mica el ritme cap al final. La primera part de la tàctica era la més fàcil de seguir, un ritmet alegre però res de l’altre mon pensant que tenia per davant més de 80 km.

Pujadetes i baixadetes, primer control i m’enganxo a dos corredors que m’agafen i amb els que faig la primera pujada llarga. El ritme és bo i crec que encara em queden un parell de marxes guardades. Al següent avituallament, abans dels 20, el grupet s’havia fet més gran, ja érem 7 i anàvem fent camí sense encantar-mos. Aquí, a partir del km 25 més o menys se’m van començar a torçar la cosa. Les cames em feien mal com si mai hagués corregut més de 2h seguides. No era cansament, era dolor del que et ve al acabar una cursa on ho has donat tot. Allò no m’havia de passar, no esperava que em passés i no sabia que fer per solucionar-ho. En moments així, no ho nego, de cada 2 pensaments un és en abandonar. Quasi 60 km per davant, 8 o 10 hores i aquest malestar no et deixen pensar en res més.

Per sort, els altres pensaments de vegades poden guanyar a l’angelet (sí, l’angelet et diu que abandonés i només el dimoni competitiu i orgullós t’obliga a seguir i a lluitar) i em vau venir al cap molts dels que heu compartit entrenaments i curses llargues amb mi (Omar, Ferni, Pere i Tonya, Feliu, Mon, Lluc, també Neus,  i demés), tots els consells, xerrades i anècdotes que ens hem contat, l’apretada inhumana del final del Trail de l’Aneto a Omar, etc. No podia abandonar. Aquí la sort també va acompanyar-me, per fi podia sintonitzar el radio (pensàveu que correria sense?) i Puyal & co informaven del 0-2 a la mitja hora a Sevilla. Ja em feien menys mal les cames.

Al següent avituallament, ja de nit, mentre menjava ràpidament un entrepà, un company abandonava. Sempre sap greu que algú plegue, però a mi em va ajudar, em va demostrar que els demés també patien i que tocava seguir (baixant el ritme però seguir). D’aquí endavant molt del mateix, riuets, pista amunt, pista avall, fang, molta alegria i bona gent als controls, foscor, sol·litud, alegria pel final del Barça, un trotet suau amunt i avall, anar baixant metre a metre la distància a Navàs i, sobretot, molta concentració per anar buscant i trobant les marques del GR (caminant a les zones complicades i amb 2 o 3 confusions ràpidament resoltes).

Km 45, km 52, km 63, ja queda menys, això ho acabo segur. 10 o 11 hores, al final tornava al pla inicial, km 72,7, últim avituallament i un dels més animats. Dos xiquets molt xerradors animant-me a agafar al de davant (més de 15 minuts, ni fart de vi) que s’havia hagut de menjar 5 Donuts!!! perquè estava fos. Jo em vaig menjar un Bollycao (estava igual de fos, però no puc amb 5 Donuts ) i vaig sortir a buscar l’arribada. Sortint em trobo als que venien detràs meu. Noi i noia i amb molt bona cara, i jo anava 9è, el top-ten perillava.

La tàctica deia que al final, si podia, havia de pujar una mica el ritme, així que havia arribat el moment. I ho vaig poder fer, ritmet una altra vegada prou alegre (donat el moment de la marxa MOLT alegre) i cap a Navàs, mirant de no perdre les marques (al final dos punts on vaig haver de parar i recular i després perdut totalment dins del poble) i amb ulls al clatell per si calia fer un últim canvi.

No va caler, vaig trobar la plaça, vaig entrar a la carpa i em van confirmar la posició (9è), el temps 10h26′ i l’Ermita de Finisher

A partir d’aquí, dutxeta, cotxe de tornada a Súria, a dormir com si tornés de festa (tocat, sense saber si tenia gana, son, les dos coses, cap, …) i descansar una mica abans de tornar cap al poble. Avui, dimarts/dimecres, ja amb tot més assimilat, estic molt content de tot, però sobretot, d’haver-me endut una bona lliçó cap a casa: no hi ha rival petit! (jo ja m’entenc).

Agus

On està el nostre límit?? Ahir més que mai vaig comprovar que no ho sabem. Per molt que pensem “això jo no ho podré fer mai”… no és veritat, simplement no ens ho hem proposat.
Per què us dic això?? Doncs perquè ahir vaig participar a la 8a Caminada de Resistència Riudoms-La Mola-Riudoms i encara no em crec ara que l’acabés i, molt menys amb el temps que ho vaig fer.
Ja feia temps que m’anava pel cap provar-ne alguna encara que fos en tota la calma del món i hagués d’estar 10 hores o més caminant. Vaig veure esta fa un parell de setmanes i, entre les de resistència, era de les més curtes (53,3 kms) així que m’ho vaig plantejar. Ho vaig comentar a alguns amics perquè no em veia en cor de fer-la sola, però per problemes físics o laborals no podien fer-la. Sabia que uns amics de Tarragona (Joan i Josep Mª) la feien però que portarien un ritme molt més alt per l’experiència que tenen, o sigue, que tampoc em serien de gran companyia durant la cursa. No sabia què fer i al final, l’últim dia d’inscripció em va agafar un atac de locura (de vegades molt necessari per estes coses!!) i em vaig inscriure.
Bueno pos, el diumenge a les 4.30 a l’aire (“qui m’hagués dit fa dos anys que a esta hora m’aixecaria per anar a córrer en lloc d’estar a l’Hangar l’hauria tractat de loco!!” jajaja!). Vam sortir de Tarragona a les 5.30 i a les 6.30 donaven la sortida.
Els primers 10km eren bàsicament asfalt i planer. Jo els volia fer caminant i guardant forces però Joan i Josep Mª em van animar a córrer a un trotet molt suau i els vaig seguir. Em sentia bé, així que vaig poder aguantar el seu ritme bastants km més. Al km 16,5 començava la primera pujadeta forta, pujada al Castell d’Escornalbou (preciós per cert!!). Va ser curta però intensa! I després baixadeta bona!!
D’aquí fins al km 26 vam anar fent xino-xano (als companys els vaig perdre durant aquest tram). No hi havia pujades dures, però anava reservant forces per la pujada més forta: la Mola!!Estava una mica cagadeta (vos ho he de confessar!) perquè els comentaris que m’havien fet no eren molt agradables, tot i això, ho vaig emprendre en ganes. Va ser dureta però molt xula…en alguns trams havies de grimpar i tot. I com no, molt, molt gratificant un cop dalt. El fet d’haver pujat allò, d’estar ja al km 30 (més de la meitat), les vistes espectaculars… no sé…no es pot explicar en paraules!
Un cop passat el que per mi era el més dur (primers 30km i pujada a la Mola), ja veia més clar poder-la acabar. A partir d’allí era tot baixada (menys una petita pujada a l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca) i planer.
Durant tot aquest tram vaig anar fent en calma (trotant i caminant) i intentant fer-ho el més amè possible amb la gent que m’anava trobant. La pujada a l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca (km 40) va costar una miqueta, més que res per tot el que ja portava damunt!! Però un cop dalt una altra vegada satisfacció (ja tenia un trosset més i només quedaven 13kms!!!!)…algo de menjar, beure, una miqueta de reflex als genolls que ja es feien de notar i a tornar-hi. D’allí fins a Montroig baixadeta traquil·la i molt bé però lo fotut van ser els últims 10km.
Entre el cansament que ja portava, el sol que començava a apretar (eren les 12.30), camins llargs d’asfalt, tot ple d’oliveres i conreus, molt avorrit, molts trams sola…ufffffff!!! Sort d’un noi que em vaig trobar al km 45 aprox, que m’animava a córrer, xerrava i vaig estar un ratet distreta (així no pensava en el mal de cames!!). Tant em va animar que al final el vaig deixar enrere . Xino-xano vaig arribar a Montbrió i allí ja em vaig començar a emocionar: entre els ànims de la gent, tots em deien que era la 3a noia (cosa que jo no tenia molt clar perquè me n’havien passat unes quantes), pensar que només em quedaven 5km… Vaig treure totes les forces que em quedaven (sincerament no se d’on!! però se veu que encara n’hi havia) i vaig poder fer els últims 5km casi bé tots trotant.
Quan vaig entrar a Riudoms no m’ho podia ni creure i quan vaig arribar a la plaça de l’Església no vaig poder contenir la llagrimeta que ja feia estona que volia sortir!!
A banda d’acabar-la (que era el meu objectiu principal!)…lo màxim ja va ser quan em van dir el temps i la posició que havia fet: 7h 35min i 4a de xiques. INCREÏBLE!! Els companys van fer: Joan 7h 05min i Josep Mª 7h 18min. Un poc més i els agafo!!
Buenooooo, quin rotllo vos he pegat…se nota que va ser llarga i que estava impacient per compartir l’experiència en tots vatros!! Encara hauria explicat més coses i en més detall però ja seria abusar!!

Va…ja acabo, ja acabo… només destacar el gran companyerisme que es respira en aquestes curses, gent que sense conèixer de res t’animen, t’estiren, fan riure i entre tots fem que aquells moments siguin el més agradables possible. Després te’n vas a casa i penses que no saps ni com es deien però estic segura que me’n recordaré d’ells almenys una llarga temporada!! I també donar les gràcies a Joan i Josep Mª per animar-me a anar i el seu suport durant els primers 25km.

CONCLUSIÓ … a partir d’ara queda PROHIBIT dir “això no ho puc fer o no ho podré fer mai”… si ens ho proposem podem fer el que sigui!! L’important és confiar i creure-s’ho un mateix!!

Salut i ànims a tots/es per continuar en este “mundillo” i fer-lo més especial de lo que ja és!!

Neus