SudActiu

Posts Tagged ‘Agus’

Mentre un munt de SudActius estaven prenent els carrers de Tarragona, Lluc i jo desafiàvem el fred i anàvem a Paüls per tindre l’últim contacte competitiu en la muntanya d’aquest 2010. Per motius diferents, però aquest any ni ell ni jo hem pogut fer allò que teníem pensat i, potser per això, hem apurat fins al final la temporada.

A més, teníem l’ocasió de disputar una disciplina diferent, una duatló, i prop de casa, a Paüls, un poble que poc a poc s’està convertint en el paradís dels esports de muntanya a les nostres terres. Ni un ni l’altre arribàvem al nostre millor moment, però la veritat és que ens era bastant igual, anàvem a xalar i estàvem convençuts de que ho faríem.

Pel que ens havien explicat, els trams de córrer no eren massa selectius i la prova es decidiria en el segment de BTT, un recorregut d’una mica més de 17 km amb varietat de terrenys. Amb coneixement de causa, el podem resumir com dos pujades llargues i dures a la part central, amb pujades més curtes però molt explosives al principi i el final i diferents trams de descens, combinant senderes i pistes de gran vellesa i una dificultat que no passava de mitjana. Un circuit on els cracks podien anar molt i molt ràpid i marcar diferències i on els menys cracks (jo inclòs), ho passaríem més mal i veuríem el que costa fer km quan el camí tira cap a dalt.

Tornant una altra vegada a les nostres vivències, va ser un dia genial, amb menys participants dels que solem tenir a les curses, però amb el mateix bon rotllo amb la resta de companys, destacant els amics d’Alcanar i la Sènia, però també la gent de Tivissa, Horta, Tortosa i algun altre que em dec deixar (menció especial per l’organització, que des dels màxims responsables fins a l’últim voluntari ens van atendre perfectament i ens van donar tot el seu calor tot i la frescor de l’ambient).

La competició en si no va passar de regular. Jo vaig començar fort la cursa a peu, però només pujar a la bici i anar de la pista a la plaça de l’Ajuntament ja vaig veure que em tocaria patir. En cap moment vaig trobar un ritme còmode i només vaig aconseguir anar mitjanament ràpid quan tenia algú prop. Quan finalment em tocava afrontar l’última pujada del sector de bici vaig fer un últim esforç que va resultar ser contraproduent, agreujant un petit dolor als isquiotibials que va convertir-se en una forta rampa a la baixada final cap a Paüls i que encara arrossego ara. Per la seua banda, Lluc va sortir una mica més tranquil corrent, però de seguida em va passar amb la bici i va tirar avant. Tot i això, es va notar una mica pesat i sense la xispa que et dóna la competició i això va evitar que ho fes millor i pogués avançar més posicions. Amb tot, vam acabar contents com sempre amb uns temps de:

12è Lluc Maresma 2h16’42″
16è Agus Juan-Camps 2h22’54″

Al acabar, vam ser dels últims de poder gaudir d’una dutxa calenteta, vam carregar les bicis i vam anar a la plaça a menjar-nos el plat de macarrons que ens tenien preparat i a gaudir de l’entrega de premis i el sorteig de regals, on Lluc va tindre la sort d’endur-se un petit obsequi. Va ser un final perfecte a un molt bon matí de muntanya, a una duatló que intentarem repetir en futures, i esperem que exitoses, edicions, i a una temporada 2010 amb molts bons moments.

Agus

Ja en tenim una altra al sac!! Però com va costar, un esforç brutal tant físic com psicològic i un bon entrenament i gran lliçó per al futur.

L’objectiu d’aquesta primera part d’any és l’Andorra Ultra Trail i, tot i que no vull arribar massa cansat, cal fer alguna prova llarga per veure com estan les coses. Per una cosa o una altra, l’escollida va ser la Marxa Romànica de Resistència de Navàs. Una marxa que forma part de la Copa Catalana de Caminades de Resistència, amb una distància considerable (80 km), un desnivell moderat (uns 5.000 acumulats) i amb moltes hores de nit. Tot junt la feien una bona candidata, així que inscrit i el divendres per la tarde cap amunt, a dormir a Súria i esperar que arribés el moment de sortir (les 18h del dissabte).

A la sortida em trobo a Karim de Xerta (ja havíem quedat en trobar-nos allí) i, després de buscar una mica veig a Xaneta (venia sol perquè a Alcanar estan de festes) i més companys d’Amposta i la Ràpita. Xerrant xerrant encenen la traca i em poso a córrer a la meua. Tenia una tàctica molt clara al cap: sortir a bon ritme per aprofitar les hores de llum solar, afluixar amb l’arribada de la nit i, si les cames, les forces i les ganes responien, tornar a pujar una mica el ritme cap al final. La primera part de la tàctica era la més fàcil de seguir, un ritmet alegre però res de l’altre mon pensant que tenia per davant més de 80 km.

Pujadetes i baixadetes, primer control i m’enganxo a dos corredors que m’agafen i amb els que faig la primera pujada llarga. El ritme és bo i crec que encara em queden un parell de marxes guardades. Al següent avituallament, abans dels 20, el grupet s’havia fet més gran, ja érem 7 i anàvem fent camí sense encantar-mos. Aquí, a partir del km 25 més o menys se’m van començar a torçar la cosa. Les cames em feien mal com si mai hagués corregut més de 2h seguides. No era cansament, era dolor del que et ve al acabar una cursa on ho has donat tot. Allò no m’havia de passar, no esperava que em passés i no sabia que fer per solucionar-ho. En moments així, no ho nego, de cada 2 pensaments un és en abandonar. Quasi 60 km per davant, 8 o 10 hores i aquest malestar no et deixen pensar en res més.

Per sort, els altres pensaments de vegades poden guanyar a l’angelet (sí, l’angelet et diu que abandonés i només el dimoni competitiu i orgullós t’obliga a seguir i a lluitar) i em vau venir al cap molts dels que heu compartit entrenaments i curses llargues amb mi (Omar, Ferni, Pere i Tonya, Feliu, Mon, Lluc, també Neus,  i demés), tots els consells, xerrades i anècdotes que ens hem contat, l’apretada inhumana del final del Trail de l’Aneto a Omar, etc. No podia abandonar. Aquí la sort també va acompanyar-me, per fi podia sintonitzar el radio (pensàveu que correria sense?) i Puyal & co informaven del 0-2 a la mitja hora a Sevilla. Ja em feien menys mal les cames.

Al següent avituallament, ja de nit, mentre menjava ràpidament un entrepà, un company abandonava. Sempre sap greu que algú plegue, però a mi em va ajudar, em va demostrar que els demés també patien i que tocava seguir (baixant el ritme però seguir). D’aquí endavant molt del mateix, riuets, pista amunt, pista avall, fang, molta alegria i bona gent als controls, foscor, sol·litud, alegria pel final del Barça, un trotet suau amunt i avall, anar baixant metre a metre la distància a Navàs i, sobretot, molta concentració per anar buscant i trobant les marques del GR (caminant a les zones complicades i amb 2 o 3 confusions ràpidament resoltes).

Km 45, km 52, km 63, ja queda menys, això ho acabo segur. 10 o 11 hores, al final tornava al pla inicial, km 72,7, últim avituallament i un dels més animats. Dos xiquets molt xerradors animant-me a agafar al de davant (més de 15 minuts, ni fart de vi) que s’havia hagut de menjar 5 Donuts!!! perquè estava fos. Jo em vaig menjar un Bollycao (estava igual de fos, però no puc amb 5 Donuts ) i vaig sortir a buscar l’arribada. Sortint em trobo als que venien detràs meu. Noi i noia i amb molt bona cara, i jo anava 9è, el top-ten perillava.

La tàctica deia que al final, si podia, havia de pujar una mica el ritme, així que havia arribat el moment. I ho vaig poder fer, ritmet una altra vegada prou alegre (donat el moment de la marxa MOLT alegre) i cap a Navàs, mirant de no perdre les marques (al final dos punts on vaig haver de parar i recular i després perdut totalment dins del poble) i amb ulls al clatell per si calia fer un últim canvi.

No va caler, vaig trobar la plaça, vaig entrar a la carpa i em van confirmar la posició (9è), el temps 10h26′ i l’Ermita de Finisher

A partir d’aquí, dutxeta, cotxe de tornada a Súria, a dormir com si tornés de festa (tocat, sense saber si tenia gana, son, les dos coses, cap, …) i descansar una mica abans de tornar cap al poble. Avui, dimarts/dimecres, ja amb tot més assimilat, estic molt content de tot, però sobretot, d’haver-me endut una bona lliçó cap a casa: no hi ha rival petit! (jo ja m’entenc).

Agus

Una altra marxa al sac i en van… Aquesta vegada la representació del CEU – SudActiu va ser bastant escassa, de fet només vaig participar jo, però després de l’experiència segur que en properes ocasions, si el calendari ho permet, en serem més.
Com sempre el Pirineu és especial i poder gaudir de la seua bellesa un privilegi terrible. Per desgràcia (o sort) aquesta bellesa va acompanyada de duresa, aquesta vegada en forma de 51 km, 2500 mts de desnivell positiu i una pujada de gairebé 2h (o més) en que s’havia de superar un desnivell de 1340 mts.
La marxa va anar molt bé, vam sortir a ritme de cursa i estàvem fent una primera pujada perfecta fins que ens vam perdre. Érem un grupet de 4 o 5 i no vam saber veure la cinta que marcava el recorregut correcte i vam seguir les marques de GR. Quan ens en vam adonar ja havíem perdut uns 20 o 25 minuts a més del cop moral. A partir d’allí va començar una segona marxa, més tranquil·la però igualment dura.
Vam poder xafar neu, fang, roques, gespa, senders i pistes, ens vam mig perdre 2 o 3 vegades més (la distribució de cintes era una mica irregular), vam pujar molt i baixar molt, vam aprofitar els copiosos avituallaments, vam refrescar-mos als múltiples corrents d’aigua i riuets i, finalment, vam arribar al refugi de Cap de Rec.
En total 7h25′ de marxa, molt de sol i un bon entrenament per a l’Ultra Trail d’Andorra.

Aquí teniu un recull de fotos de l’entorn, quan en tingue en posaré del recorregut i (si surten) els temps.