Frosty: Durant la setmana prèvia a l’esdeveniment, quant disminueix el teu entrenament?
Kilian: M’entreno normalment fins aproximadament els dimecres. Llavors en general el dijous faig un entrenament fàcil de 60-90 minuts, el divendres descanso i el dissabte uns 30 minuts. Si es tracta d’una carrera més llarga, de 100 quilòmetres o més intento descansar més.

Frosty: Fas alguna ‘tempo’ o sessions de velocitat?
Kilian: En general, en els dies previs a la carrera faig 2×5 minuts progressius cada vegada més ràpid en pendent on es pugui córrer. No massa inclinada, però suficient per elevar el ritme cardíac, això em dona una mica de velocitat a les cames i més que res em prepara la ment.

Frosty: Carregues “carboni”? (dieta dissociada)
Kilian: No, només menjo normalment. El cos no està acostumat a proveir-se de tan grans quantitats d’hidrats de carboni i llavors ha de fer un sobre-esforç per processar-los. No acostumo a esmorzar, però faig un gran dinar i sopo pasta.

Frosty: Prens més líquids abans de la carrera?
Kilian: Potser una mica més d’aigua, especialment aigua mineral o amb gas, però mai bec electròlits.

Frosty: Si has de viatjar fins al lloc de la carrera, quants dies abans t’agrada arribar?
Kilian: Si conec el recorregut i no he de viatjar molt lluny un o dos dies abans és suficient. Però depèn de moltes coses. Si no conec el recorregut m’agrada arribar abans i fer un reconeixement. Si les condicions climàtiques són diferents del que estic acostumat, és a dir altituds molt altes o molt calorós i sec, m’agrada arribar abans per poder aclimatar-me. Si tinc un vol de llarga distància m’agrada disposar de molt de temps per recuperar-me del jet lag. Però el més important és relaxar-se i evitar l’estrès.

Frosty: Com et prepares mentalment per a una carrera.
Kilian: La millor manera és conèixer el recorregut, per tant, si és possible un reconeixement és realment beneficiós. També veure i memoritzar el mapa de la cursa i els perfils, les altures i avituallaments. Si es tracta d’una carrera molt llarga escric a quins quilòmetres estan tots els avituallaments i el temps en el que espero estar allí.

Frosty: Què menges abans de la cursa?
Kilian: En general, tinc trossos de pa amb Nutella unes 2.5-3 hores abans. Si és molt d’hora al matí prenc un batut energètic, però no gaire, per tenir temps de digerir-ho per l’inici de la cursa.

Frosty: I durant la cursa?
Kilian: En general prenc un gel cada 40 minuts, o just abans de començar una gran pujada. Si fa molta calor em prenc una pastilla de sals cada hora. En les carreres molt llargues, és a dir 20 hores o + bec aliments líquids i menjo entrepans de pernil i formatge fins arribar a les últimes 5 hores quan començo a menjar gels.

Frosty: Com escalfes abans de la cursa?
Kilian: m’agrada escalfar-me durant uns 40 minuts: 20 minuts de trot suau, 5-10 minuts d’estiraments dinàmics amb ràfegues de 3×5 segons, i després 10 minuts més de jogging fàcil. Si és per a una cursa molt llarga no escalfo molt, potser només alguns estiraments dinàmics.

Frosty: Et poses nerviós?
Kilian: Entre córrer i esquiar competeixo al voltant de 45-50 vegades l’any. Estic tan acostumat a les carreres que realment no em poso nerviós, m’emocioni i ja està. Si que hi ha més tensió en l’inici de les proves d’esquí ja que hi ha molt de pensar.

Frosty: Què fas per a la recuperació després de la cursa?
Kilian: Em relaxo, bec molta aigua i, de vegades, electròlits, batuts de proteïnes i molta pasta.

Kilian: Bona sort a tots els que estan competint en les Salomon Trail Running Series de Mount Macedon aquest cap de setmana. Bitumen is Boring!

 

Bona entrevista, no? Què en penseu?

Agus

No ho faré molt llarg que sinó us cansaré i ja n’hem tingut prou de cansament. El dia va començar d’hora, a les 8 sortien els valents de la Ronda dels Cims (170km i +12.500mts) i tant Lluc com jo vam anar a acomiadar-los i fer-los alguna foto. Vam saludar alguns dels coneguts (Adolf, Marc, Carles, Karim i Paco) i vam mirar de reull al que pensàvem que seria el guanyador final Miguel Heras (ho vam encertar). Després de dir-los adéu i pensar tot el que els quedava (quina tela!!) jo vaig provar de gitar-me un ratet més, no va arribar a una hora, però no va anar malament. El dia va ser tranquil, vam recollir els dorsals, vam dinar, una bona migdiada, a les 17h el briefing, on vam fer una petita predicció de temps i vam veure quin era el pitjor horari (32h, on feies quasi tantes hores de nit com de dia) que acabaria sent el meu. Després a berenar i preparar les bosses que l’organització ens portaria fins a les bases de vida de la Margineda i de les Bordes d’Envalira. Sopar i ja preparar-nos per a  la sortida, amb els primers nervis despuntant i amb el cap mentalitzat per sortir a acabar, el ritme d’entrenament no donava per més i la inexperiència també aconsellava una tàctica conservadora.

Així que a les 23h sortíem 303 atletes a intentar cobrir els 112km i +9.700 mts de desnivell positiu aproximat que ens havien de dura a fer la volta a Andorra i tornar fins a Ordino. La cursa va ser com el perfil que podeu veure aquí, tant físicament com mental, amb molts alts i baixos i tocant fons un parell de vegades. A diferència d’altres dies, en cap moment vaig poder desconnectar, sempre vaig estar pendent del que estava fent, de motivar-me, de treure la negativitat del cap, de concentrar-me amb el terreny, de recordar el recorregut, saber que em tocava, que faltava, on podia patir més, els trams més tècnics, els punts on podria veure a Emma, etc. En quant a logística, material i planificació tot va anar bastant bé, vaig fer els canvis de roba previstos, en cap moment vaig trobar res a faltar (tret del problema amb la bateria de la música al matí), vaig alimentar-me i hidratar-me bastant correctament i, tot i que no anava complint massa bé els horaris (aquí podeu veure la diferència entre la planificació d’última hora i la realitat) en general no vaig tenir massa problemes.

Mentrestant jo estava en tot això, Lluc anava tirant com ell sap fer, anar fent km i mantenint-se sempre entre els 20/30 primers, intentant regular i sentint-se molt bé. Pel que hem parlat va tenir una cursa més alegre que la meua, amb menys cabòries i amb la motivació i ràbia que s’ha de tenir per superar la duresa i el cansament.

Estàvem amb els meus problemes, que no van venir de cap lloc concret, sinó que els portava dins des del principi. Una negativitat que al començament no em preocupava perquè sabia que no plegaria durant la primera meitat, però que al veure que no millorava va anar doblegant-me. A la Margineda, amb 43km molt durs, amb 10h d’esforç i ja amb el dia alçant-se en força vaig fer el primer descans llarg, la primera conversa en Emma i el primer canvi de sabates. Tot dins de la normalitat (cansat, amb molt per davant i seguint sense estar convençut) fins que al marxar i després de fer la baixada des de les escoles fins al pont junts i separar-nos, vaig començar a plorar. En teoria no tocava allí, les llàgrimes havien de ser per al final, però això va com va i pel que sigue estava una mica dèbil de coco. Feta aquesta reflexió em vaig convèncer que acabaria la Ultra, que només la muntanya m’ho podia impedir i que m’hauria de tombar per fer-ho.

Van anar passant les hores (ràpidament) i els Km (no tan ràpid), les referències tardaven a arribar i la moral va tornar a baixar. Em feien falta la ràbia i l’orgull per aconseguir motivar-me, això de sortir a acabar no ho acabo de tenir controlat i sense motiu real em vaig anar desmoralitzant i convencent-me que tocava plegar, que no tenia cap feina a la muntanya, que quedava algun tram perillós i el millor que podia fer era arribar a Bordes d’Envalira i tornar a l’apartament amb Emma. Vaig estar hores amb aquest pensament, analitzant els errors comesos, també el que havia anat bé i pensant ja en altres edicions o curses i em vaig deixar portar fins la segona base de vida. Allí, sorpresa, també estaven Aguset i Txell en Emma i Pepita, jo continuava pensant que plegava, però Emma em va fer assentar i pensar un rato. 1h més tard, sortia de la carpa canviat però encara dubtant de si seguir o entregar el dorsal, però vaig decidir seguir (per sort).

Al cap de 3 minuts sabia que acabaria, a més, físicament estava molt bé i vaig poder fer algun tram a un ritme boníssim, tant bo que em va tocar esperar més de mitja hora a Incles a que arribés Emma amb les sabates de recanvi i per poder acomiadar-nos fins a l’arribada. Cresta de la Cabana Sorda, baixada cap a Coms de Jan (amb molta boira a la part alta) i només quedava la Collada dels Meners (en teoria fàcil però que no coneixia i que es va fer eterna) i baixada final fins a Ordino. Una baixada que si no fos la última seria la pitjor, perquè no hi ha manera d’arribar a les referències que té; primer el refugi de Sorteny i després els infinits pobles entre El Serrat i Ordino, amb confusió inclosa per part meua que per sort no va passar d’anècdota.

A Lluc aquesta última pujada i, sobretot baixada també li van sobrar, va perdre alguna posició però res important i va aconseguir un resultat increïble, que unit al mèrit d’acabar culminaven un gran cap de setmana i una gran primera meitat d’any, de crack!!

La satisfacció d’acabar, al moment precís de creuar la línia d’arribada no va ser excessiva, crec que portava massa coses al cap que no em van deixar acabar de gaudir del moment, però per sort, amb la calma i el descans s’aclareixen les idees i ja el mateix diumenge, mentre vas parlant amb companys i atletes que han fet alguna de les curses vas adonant-te que has superat un gran repte, que no t’ho pots acabar de creure, però que aquesta ja la tenim i ja podem pensar en altres coses.

Les felicitacions i les mostres de suport que veus que has tingut mentre corries no tenen preu, ho agraïm de tot cor i ens emocionem al llegir-les i al donar les gràcies (ho estic tornant a fer) i ens donen forces per seguir buscant objectius i seguir gaudint del que ens agrada fer.

Fins la propera!!

Classificacions

Agus

Al briefing ens han dit que desitgen arribar al 40 o 50 % de finishers, amb això ja estarien contents!! Natros esperem trencar la mitja i aconseguir acabar els 2, tot i que serà molt difícil.

Si ens voleu seguir, ho podeu fer a aquesta pàgina, participem a l’Ultra Mític i tenim els dorsals 1132 (Lluc) i 1040 (Agus).

Ja us explicarem com ens va!!

Per fer-vos una idea, i abans de posar les fotos, us deixo un resum del cap de setmana:

• 86,34 km
• 5.780 mts de desnivell positiu
• 15h52′
• 10.400 kcal

Em comprometo a respondre els dubtes que plantegeu als comentaris i a veure si m’animo i faig el meu “how-to” personal.

SINOPSI: Aquest article està pensat per fer passar al corredor aficionat de córrer mitja hora al acabar la feina o fer una mitja-marató un cop l’any, a córrer el seu primer Ultra-marató. No és un pla rígid amb micro i macro cicles ni entrenaments dia a dia (perquè jo crec que no ho necessiteu) i probablement no us ajudarà a fer una gran marca (perquè com a mínim jo no ho he aconseguit). Però si que us dirà tot el que necessiteu per començar a córrer llargues distàncies, de forma barata i senzilla.

(Gràcies a Rob Cosins per la seva ajuda amb aquest article, tant directa com indirecta)

Què hem dona dret a escriure aquesta guia?

No sóc un corredor expert en ultra maratons. Fins fa dos anys, mai havia corregut més de 25 km. Però, des d’aleshores, he corregut una mitja dotzena o més “ultra maratons”. Per tant, el que podeu trobar aquí és l’opinió d’algú que recentment ha començat a córrer distàncies més llargues i el que ha après en les pròpies experiències.

Aquí us presento els meus consells …

1. Mentalització

En primer lloc, deixar d’anomenar-la  ultra. Això és un nom ximple que pertany a la família d’esports “extrems” i triatlons”Iron Man”. Aquests noms tan “Piqueras” se’t posen dins del cap i després actuen com a obstacle de cara a acabar la cursa. No hi ha res qualitativament diferent entre córrer 26.2 km i córrer 50 km, 80 o més. És només una mica més i com més aviat ho assumeixes, més aviat pots continuar preparant-te per fer-los.

En segon lloc, no confondre córrer molt amb córrer molt ràpid. Si t’has de parar per tornar a lligar-te els cordons de les sabates al cap de 2 km de la sortida, o t’has d’asseure durant cinc minuts per menjar-te un entrepà o fer 5 o 6 parades tècniques per descarregar la bufeta, pots fer-ho tranquil·lament sense cap preocupació. Perdre uns minuts o hores extra no te cap importància si et serveix per poder creuar la línia de meta.

Una vegada comences a sentir-te còmode amb les distàncies i els km ja no resulten un problema, pots començar a treballar la velocitat, però no has de deixar que aquest treball es converteixi amb obsessió volent acostumar-se a llargues distàncies i velocitat al mateix temps.

2. Entrena (però no massa)

Bones notícies, no fa falta entrenar 7 dies a la setmana un pla estil “Marta Domínguez” per completar una cursa llarga. De fet, heu de saber que podeu (i haureu) d’anar de principi a fi sense perdre mai l’alè. Estem parlant de resistència, no de velocitat. La clau és augmentar gradualment el nombre d’hores que passem de peu, corrent, caminant i, en general, fent ‘activitat física. Aquí no ens caldrà treure el fetge fent series per millorar la velocitat ni parar compte de si anem a 4.30, a 5 o a 9.

Amb una pistola al pit, probablement podries córrer 50 km o més, encara que, probablement no seria molt bo per al teu cos. L’objectiu de l’entrenament, per tant, és millorar la capacitat de les nostres cames i la resta del cos per suportar una activitat prolongada. La resta caurà al seu lloc. I no hi ha millor manera de fer-ho que a augmentar lentament la distància i la durada de les curses, sempre amb la possibilitat de barrejar llargues caminades i sessions més ràpides quan ens vingue de gust i, fins i tot, introduir qualsevol altra cosa que tinguis ganes de fer i et mantingui en moviment.

Entrenis 5 dies a la setmana o simplement un, podràs aconseguir-ho. L’únic que has de fer és anar progressant poc a poc, treballar per augmentar la distància no la velocitat, i donar-li al cos suficient descans entre sessions.

3. Obtenir l’equipament adequat

Sabates, pantalons curts, la part superior i potser una petita bossa. No hi ha molt més necessari i la clau de l’equipament és la comoditat.

El primer que sentireu és que heu de tenir un bon parell de sabates per a córrer. Per a mi, això significa que et vaiguen bé i siguen còmodes – ni més ni menys.

Pel que fa a la roba, no ha de fer molt, simplement evitar que passis massa fred o massa calor i irritar-te el mínim possible. Jo faig servir un parell de pantalons curts de ciclista de lycra que vaig aconseguir de rebaixes fa cinc anys i, o bé una samarreta tèrmica (que elimina la suor ràpidament) en els dies freds o una samarreta vella els més càlids.

És possible que vulgueu córrer amb una petita ronyonera o motxilla si no és que teniu un equip de suport ordinari o aturades previstes. Val la pena aconseguir una bossa dissenyada per córrer perquè és probable que sigui més còmoda, però no cal que sigui la més cara.

4. Fer el menor esforç possible

El fet d’haver de córrer més distància de l’habitual no té perquè modificar la forma de córrer, l’únic important és intentar minimitzar tot el possible l’esforç. Cal posar l’accent en l’eficiència no en la velocitat i per tant la millor tècnica per córrer llargues distàncies difereix bastant de la que es pot utilitzar per agafar un autobús.

En aquest intent de minimitzar esforços, els peus gairebé s’han d’aixecar el mínim possible del terra i els genolls no han d’anar més d’un dit al davant teu. Els braços poden penjar al teu costat i avançar i retrocedir una mica, però no cal remar com Usain Bolt. Tot i que poden semblar petits ajustos, quan has d’estar funcionant tot el dia, cada petit estalvi d’energia serà valuós.

5. Menjar i beure el que t’agrada

M’he alimentat en totes les meues curses amb menjar barat dels supermercats i, bàsicament, aigua de l’aixeta. No s’ha de pensar que perquè és una carrera més llarga necessitàs algun tipus de suplements nutricionals màgic, no els necessites!

Els tres principals requeriments que et farà el cos són líquids, calories i minerals.

Líquids

No hi ha secret per aconseguir els líquids necessaris: simplement s’ha de prendre aigua. Algun suc de fruita diluït també pot ser bo. En canvi, les begudes esportives que també poden ser bones, però de cap manera són imprescindibles. En definitiva, qualsevol cosa beguda i aigualida amb sabor agradable. I assegureu-vos de seguir bevent al llarg de la carrera, et vingui de gust o no.

Calories

Sempre que sigui possible, s’ha d’intentar obtenir la major part de les calories dels carbohidrats d’alliberament lent, com fruits secs, plàtans i nous (heu de buscar aliments amb índex glucèmic baix als supermercats). Aquests aliments ajuden a evitar els pics i valls massa pronunciats en els nivells d’energia. Recorda, l’objectiu és acabar una cursa de llarga distància, si vas funcionant en base a barretes energètiques molt potents o sents la necessitat de xuclar un gel energètic, pots lamentar-ho deu minuts més tard quan es té una caiguda d’energia.

No t’has d’obsessionar amb aliments especials. Si odies els fruits secs i els plàtans, no en menges. La meua alimentació per a curses ha inclòs entrepans de formatge, “rotlles Quorn salsitxa”, un gran bloc de massapà, etc. És important tenir en compte la velocitat d’alliberament del que s’està menjant, però quan has d’estar corrent durant 4 hores / 8 hores més, de vegades només has de donar-li al teu cos el que està demanant, el que t’apeteix en aquell moment. Sigue el que sigue.

Minerals

Davant d’una cursa llarga, s’hauran d’anar reemplaçant la sal i altres minerals perduts a través de la suor, principalment el magnesi, calci i potassi. Probablement has sentit parlar d’aquest tipus de coses a través dels anuncis de begudes esportives, però no són realment la millor manera d’obtenir el que necessites (poques vegades contenen sals suficients i sovint porten un munt d’ingredients innecessaris).

Per obtenir aquests minerals pot afegir sal a les seves begudes (si en notes el gust es que n’has afegit massa), també es pot usar Dioralyte (això ho diu ell, el nostre equivalent és Citorsal, però és un medicament en recepta, així que cadascú que faci el que li semble), o similar, o simplement s’intenten obtenir aquests minerals amb la resta de menjar. Cada un dels productes alimentaris que he esmentat anteriorment – els fruits secs, plàtans, fruites deshidratades o nous – en són bones fonts.

Així que si bé està molt bé menjar xocolata, entrepans de formatge o barres d’energia, cal fer-ho juntament amb altres aliments i begudes que reposaran els minerals i mantindran el teu cos funcionant de manera eficient.

[Per a més informació sobre aquest tema, vegeu "Com utilitzar un simple Supermercat d'Aliments per a la Nutrició Esportiva ]

6. Keep Moving (com els conillets de Duracell…)

Després d’estar corrent 3 o 4 km, val la pena prendre’s el temps per fer alguns exercicis d’escalfament. No necessàriament s’han de fer estiraments potser millor les coses que solen fer-se a Educació Física: córrer de costat pas a pas, pujar els talons al cul i coses així. Aquests exercicis ajudaran a evitar la càrrega dels músculs que és el pitjor que et pot passar després de moltes hores de cursa.

Jo sempre tracto de fer alguns d’aquests exercicis cada pocs quilòmetres, per intentar mantenir els músculs solts. Córrer durant 10 hores en la mateixa posició i pots estar segur que els músculs no acostumats estaran igual que pedres al final del dia. També pots notar que estirar certs músculs també ajuda i, contràriament al que hem dit abans sobre l’eficiència, val la pena variar l’estil de córrer de tant en tant per fer treballar i descansar músculs diferents.

A més, encara que és temptador seure o fins i tot estirar-se quan fem una pausa, és millor no fer-ho per massa temps. A més de l’esforç mental que suposarà aixecar-se per tornar a començar, els teus músculs no t’ho agrairan. En lloc de parar del tot, intenta seguir avançant, poc a poc,  cada minut o dos.

7. Tracta’t bé!!!

I quan ja has triomfat i has creuat la línia d’arribada, arriba el millor; en primer lloc assegura’t de tenir cura de tu mateix. No hauràs caigut al terra sense alè  com Kenenisa Bekele després de 10 minuts sobre la pista, però això només és perquè és un tipus diferent d’esforç i cal cuidar-se en conseqüència.

Cal menjar molt i beure encara més. Estira suaument i mantén les cames en moviment. No només immediatament després, cal seguir la mateixa rutina per als dos o tres dies següents. Segurament, veuràs que camines “com un pato” i tens els músculs rígids, si no és realment dolorós, és aconsellable intentar caminar el més natural possible. Això ajudarà a afluixar els músculs i evitar que et miren malament pel carrer.

Però abans de res de tot això, submergeix-te en un bany d’aigua tan fred com puguis. Fins i tot, pots llençar-hi unes bosses de gel. Això pot semblar masoquista, però és tot el contrari. Aviat t’hi acostumaràs i la sensació quan surts és indescriptible.

Vinga, a córrer!!!

Ja en tenim una altra al sac!! Però com va costar, un esforç brutal tant físic com psicològic i un bon entrenament i gran lliçó per al futur.

L’objectiu d’aquesta primera part d’any és l’Andorra Ultra Trail i, tot i que no vull arribar massa cansat, cal fer alguna prova llarga per veure com estan les coses. Per una cosa o una altra, l’escollida va ser la Marxa Romànica de Resistència de Navàs. Una marxa que forma part de la Copa Catalana de Caminades de Resistència, amb una distància considerable (80 km), un desnivell moderat (uns 5.000 acumulats) i amb moltes hores de nit. Tot junt la feien una bona candidata, així que inscrit i el divendres per la tarde cap amunt, a dormir a Súria i esperar que arribés el moment de sortir (les 18h del dissabte).

A la sortida em trobo a Karim de Xerta (ja havíem quedat en trobar-nos allí) i, després de buscar una mica veig a Xaneta (venia sol perquè a Alcanar estan de festes) i més companys d’Amposta i la Ràpita. Xerrant xerrant encenen la traca i em poso a córrer a la meua. Tenia una tàctica molt clara al cap: sortir a bon ritme per aprofitar les hores de llum solar, afluixar amb l’arribada de la nit i, si les cames, les forces i les ganes responien, tornar a pujar una mica el ritme cap al final. La primera part de la tàctica era la més fàcil de seguir, un ritmet alegre però res de l’altre mon pensant que tenia per davant més de 80 km.

Pujadetes i baixadetes, primer control i m’enganxo a dos corredors que m’agafen i amb els que faig la primera pujada llarga. El ritme és bo i crec que encara em queden un parell de marxes guardades. Al següent avituallament, abans dels 20, el grupet s’havia fet més gran, ja érem 7 i anàvem fent camí sense encantar-mos. Aquí, a partir del km 25 més o menys se’m van començar a torçar la cosa. Les cames em feien mal com si mai hagués corregut més de 2h seguides. No era cansament, era dolor del que et ve al acabar una cursa on ho has donat tot. Allò no m’havia de passar, no esperava que em passés i no sabia que fer per solucionar-ho. En moments així, no ho nego, de cada 2 pensaments un és en abandonar. Quasi 60 km per davant, 8 o 10 hores i aquest malestar no et deixen pensar en res més.

Per sort, els altres pensaments de vegades poden guanyar a l’angelet (sí, l’angelet et diu que abandonés i només el dimoni competitiu i orgullós t’obliga a seguir i a lluitar) i em vau venir al cap molts dels que heu compartit entrenaments i curses llargues amb mi (Omar, Ferni, Pere i Tonya, Feliu, Mon, Lluc, també Neus,  i demés), tots els consells, xerrades i anècdotes que ens hem contat, l’apretada inhumana del final del Trail de l’Aneto a Omar, etc. No podia abandonar. Aquí la sort també va acompanyar-me, per fi podia sintonitzar el radio (pensàveu que correria sense?) i Puyal & co informaven del 0-2 a la mitja hora a Sevilla. Ja em feien menys mal les cames.

Al següent avituallament, ja de nit, mentre menjava ràpidament un entrepà, un company abandonava. Sempre sap greu que algú plegue, però a mi em va ajudar, em va demostrar que els demés també patien i que tocava seguir (baixant el ritme però seguir). D’aquí endavant molt del mateix, riuets, pista amunt, pista avall, fang, molta alegria i bona gent als controls, foscor, sol·litud, alegria pel final del Barça, un trotet suau amunt i avall, anar baixant metre a metre la distància a Navàs i, sobretot, molta concentració per anar buscant i trobant les marques del GR (caminant a les zones complicades i amb 2 o 3 confusions ràpidament resoltes).

Km 45, km 52, km 63, ja queda menys, això ho acabo segur. 10 o 11 hores, al final tornava al pla inicial, km 72,7, últim avituallament i un dels més animats. Dos xiquets molt xerradors animant-me a agafar al de davant (més de 15 minuts, ni fart de vi) que s’havia hagut de menjar 5 Donuts!!! perquè estava fos. Jo em vaig menjar un Bollycao (estava igual de fos, però no puc amb 5 Donuts ) i vaig sortir a buscar l’arribada. Sortint em trobo als que venien detràs meu. Noi i noia i amb molt bona cara, i jo anava 9è, el top-ten perillava.

La tàctica deia que al final, si podia, havia de pujar una mica el ritme, així que havia arribat el moment. I ho vaig poder fer, ritmet una altra vegada prou alegre (donat el moment de la marxa MOLT alegre) i cap a Navàs, mirant de no perdre les marques (al final dos punts on vaig haver de parar i recular i després perdut totalment dins del poble) i amb ulls al clatell per si calia fer un últim canvi.

No va caler, vaig trobar la plaça, vaig entrar a la carpa i em van confirmar la posició (9è), el temps 10h26′ i l’Ermita de Finisher

A partir d’aquí, dutxeta, cotxe de tornada a Súria, a dormir com si tornés de festa (tocat, sense saber si tenia gana, son, les dos coses, cap, …) i descansar una mica abans de tornar cap al poble. Avui, dimarts/dimecres, ja amb tot més assimilat, estic molt content de tot, però sobretot, d’haver-me endut una bona lliçó cap a casa: no hi ha rival petit! (jo ja m’entenc).

Agus

Va…ja acabo, ja acabo… només destacar el gran companyerisme que es respira en aquestes curses, gent que sense conèixer de res t’animen, t’estiren, fan riure i entre tots fem que aquells moments siguin el més agradables possible. Després te’n vas a casa i penses que no saps ni com es deien però estic segura que me’n recordaré d’ells almenys una llarga temporada!! I també donar les gràcies a Joan i Josep Mª per animar-me a anar i el seu suport durant els primers 25km.

CONCLUSIÓ … a partir d’ara queda PROHIBIT dir “això no ho puc fer o no ho podré fer mai”… si ens ho proposem podem fer el que sigui!! L’important és confiar i creure-s’ho un mateix!!

Salut i ànims a tots/es per continuar en este “mundillo” i fer-lo més especial de lo que ja és!!

Neus

Avui toca estar més reposat de lo normal, avui es dia de reflexió però també d’alegria.

Ja ha passat, ja és història i ara ja es pensa en la de l’any vinent. Després de uns quants quilometres de cotxe el divendres fèiem nit a Eriste un poblet a 2 Km de Benasque, tocava descansar, dormir i concentrar-se per a la gran cita de la temporada, però no podíem fer molta concentració ja que justament a Eriste eren festes majors i la orquestra i discoteka mòbil deixava de fer soroll vora les 6 i pico del mati.

Dissabte 8:00 am. Tots els membres de sud actiu sortíem del llit per esmorzar com a campeons, pasta, fruita, sucs, galletes….. era el moment d’omplir els dipòsits per que estarien buits durant molt de temps, primers nervis, primers moments de suport els uns als altres, comparacions de cabirons (osti tu quins cabirons hooooo a veu vist la mare que els va pa……).
9:00 am arribada al pavelló de Benasque, entrega del material, del dorsal, del xip….. ens posem a escriure i contar les calories que portaríem cadascú durant la carrera…..
10.00h ens expliquen l’aventura i ens avisen: previsión lluvia tarde i noche… bé ho complicava una mica però anàvem preparats……….
10.30 Ens acabem de vestir, vaselina per aquí i per allà i ja estàvem preparats.
10.45 Passem tots el control de material i cap a la sortida. Cares de asustats, de nervis, en fi cares de tot……….
10.55h Els organitzadors donen suport moral als atletes, els membres de sud actiu ja estan preparats impossible tornar enrere.
11.00h Comença la gran aventura, sortim de Benasque i amunt, el primer tram de la cursa va per pista en tendència sempre a pujar, comencem a trotar i amunt, la gent animant, el dia esplèndid solet però alhora algo de fresca. Fins al primer punt de control era fàcil però a partir d’allí una pista que cada cop anava inclinant-se més, les vistes brutals i cada cop les rampes més pronunciades, al final de la pista un altre punt de control CORONAS i d’allí un GR en fortes pujades i zones molt tècniques que ens portaven al collado de BALLIBIERNA (2732m) on era el tercer punt de control, una baixada igual o pitjor de tècnica ens portava a LLAUSET. Aquí era el quart punt de control, un cop passat el xip empreníem el mateix camí per on havíem baixat però ara a pujar, rampes considerables, aigua per un tubo i gent que començava a abandonar degut a la duresa del recorregut. Un altre cop coronàvem el BALLIBIERNA (aquí hi havien Guardies Civils de muntanya i mai m’he alegrat tant de vorel’s com este dia), del coll de Ballibierna empreníem la baixada pel mateix GR i ens anàvem crusant a gent que encara la feia pujant. Unes hores de baixada rapídissima i acompanyats d’aigua perquè ja era de tarde i les previsions no fallaven. Passem pel control de CORONAS (ens tapem una mica per evitar xopar-mos) i continuem baixant per pista a gran velocitat i aquí retallem diferencies i avancem a bastanta gent.

Aquí érem tres grups diferenciats: Lluc Maresma ens portava més de 2 hores d’avantatge corria en solitari.  Tres components (Tonya, Pere i Fernando) continuaven darrera nostre a unes 2 hores aproximadament, i el peloton (Furni, Pàmies, Feliu, Mon, Agus i Omar) continuàvem baixant  a gran velocitat fins al primer punt de control SENARTA. Aquí era el final de la primera banya del circuit i d’aquí es començava la segona part. Després del suport de Agus jr, Emma i Pili es continuava pujant per pista, sendera i carretera. Passàvem pels punts de control de BAÑOS DE BENASQUE, per VADO DEL HOSPITAL (aquí els guanyadors ja els vèiem baixar perquè el camí d’anada era el mateix que el de tornada). A VADO  ja eren les 21.00h el cansament era notable, fred, pluja i ment cada cop més febles, aquí la ment de Pàmies li deia prou, però segur que físicament hagués aguantat i de sobres. Abans del Vado ens crusàvem en Lluc i ens animava d’allò més (collons encara esteu aquí, lo menos vos falta una hora i mitja hasta dalt de tot…… això es diu suport jeje) del Vado continuàvem fins la BESURTA  i allí ens esperava un caldito de carn super bo, ens ficàvem roba, frontal, guants….. i amunt faltaven sols 3 Km per arribar al final de la segona banya els AIGUALLUTS. Arribàvem als AIGUALLUTS  sobre les 23.00h. Después de xerrar amb un agent rural de Gandesa, fixar amb el xip, agafar aigua de la riera començàvem el descens, el que havíem pujat ara ho havíem que baixar, pel mateix lloc i a 21 Km de la meta, casi res una mitja marató nocturna.
El ritme de baixada era ràpid, en frontal, per la nit, veient Salamandres per tot arreu…..quina passada.
23.25 arribàvem per segon cop a Besurta un altre cop caldo i abaix…..
00.00 Arribem a VADO
00:45 a BAÑOS, continuàvem la baixada en ganes d’arribar a meta i plorar com a xiquets.
1:15 h passem pels BAÑOS i continuem a un ritme alt baixant i adelantant a gent.
1:40h passem per SENARTA, ultim punt de control, a 6 Km tenim el final, buf……. alegria, ganes de plorar però faltava el final, els últims 6 Kilometres més guapos i que més recordaré, el grupet que havíem format (mon, feliu, agus i omar) xerrant de les colònies, xerrant del passat, d’aventures i desventures i avall adelantant a gent. Toña i Pere continuaven pujant en solitari direcció a BESURTA (lloc on pararien, degut al fred, i molèsties al genoll), Lluc Maresma ja estava dutxat i arreglat esperant-mos a meta, Pàmies devia estar també dutxat i arreglat, Fernando havia parat a SENARTA, la pedregada que van arreplegar, el fred i el cansament el van fer parar en aquell punt, i Furni el portàvem a uns minuts davant nostre, era el moment d’apretar les dents
2:13 arribada a Benasque, l’entrada pels carrers era impactant, llum, civilització, poca gent donant suport però allí estàvem, agafats de la mà, plorant i crusant la línia de meta……. FANTÀSTIC

Gràcies a tots vatros ha estat possible, sense els amics això no s’hagués pogut fer, la ment es la principal responsable i sense el suport segur que no hagués aguantat fins al final, snifffffff,

Quines ganes de sortir!

Finalment i més poc a poc del desitjat, es va fer l’hora de sortir, vam engegar el frontal, el pilot posterior i ens vam posar en moviment. Al principi ens esperaven uns km de baixada, ideals per descarregar la tensió i entrar de ple a la cursa.

Un altre gran record de la Cursa.

La gent estava molt concentrada, es sentien poques veus i tots manteníem la fila intentant regular esforços. Temperatura ideal (una mica de calor i tot), ànims de la gent i algunes cares conegudes ens acomiadaven de la civilització. Venia la primera pujada i vaig començar a caminar i a despreocupar-me de la gent que em pogués passar o que portés per davant.

Aquesta pujada inicial ja era dureta, 800 mts en 3,2 km, però es va anar fent amb bones sensacions. Una vegada dalt del Pic del Clot del Cavall venia una mica de cresta i baixada per un típic prat pirinenc on vaig allargar una mica el pas per aprofitar el desnivell. Al acabar la baixada i després d’una mica de terreny ondulat venia el refugi Joan Canut – Pla de l’Estany. Ja feia estona que plovia, però una mica abans d’arribar al refugi es va intensificar així que vaig haver de posar-me l’impermeable. Després del petit avituallament (hi havia molt poc espai i el fred no invitava a aturar-se) vaig seguir el pas. Ja m’havia desorientat i no recordava el que venia (o no ho volia recordar).

Mentre el terreny s’anava inclinant vaig treure i muntar els pals. Amb l’aigua, el fred i les lentilles em va costar més del normal però finalment tenia 2 extremitats addicionals per ajudar-me a pujar. El problema és que en feien falta moltes més. Allò era increïble, terreny molt complicat i variat (lloses de pedra, rocs, graveta, fang, neu, …), el pendent continuava inclinant-se i els trons cada cop estaven més prop. Van ser moments MOLT durs i en que vam arriscar una mica massa (pujar el cim més alt d’Andorra, de nit, amb material insuficient i al centre d’una tronada d’estiu no és gens aconsellable). Per sort ens fèiem companyia els uns als altres i la música de gaita ajudava a treure-li realisme a la situació i et feia pensar que estaves dins d’un somni o d’una pel·lícula èpica.

Després d’un esforç molt gran i ja sense els trons, vam aconseguir arribar al coll on van dir-nos que no fèiem cim i que ja podíem començar a baixar amb compte. Sense pressa, amb llum i sense fred hagués estat un descens plàcid, però els petits trams de neu complicaven una mica les coses (jo vaig caure un parell de vegades) i et feien anar molt concentrat. Al final de la baixada ens esperava el refugi de Comapedrosa, primer avituallament consistent i punt important de la cursa. Ja vaig arribar bastant tocat i, després de 20 o 25 minuts de descans encara estava pitjor. Tenia la humitat dins del cos, em costava menjar i les sopes instantànies en lloc d’escalfar-me el cos em cremaven la llengua. Com veia que per molt que estès allí el fred continuaria vaig decidir sortir.

Ja no plovia, el terreny era molt més amable, la pujada era més suau (evidentment no podia ser més empinada) i poc a poc vaig poder anar pensant en com anaven les coses. I la veritat és que anaven mal, havia gastat bastantes forces, havia passat molt de fred, tenia un múscul del quàdriceps esquerre que em molestava al pujar i quedaven més de 2/3 parts de la cursa. Final de pujada, lleugera baixada, pujada per les pistes d’Arinsal i baixada cap al Coll de la Botella. Per fi arribava a un terreny conegut! A l’avituallament preguntem una mica i ens diuen que han eliminat el Bony de la Pica i que hi ha canvis a tot el recorregut, s’ha canviat el final i queda en uns 80 o 90 km. En aquells moments era el que necessitava sentir i, tot i que també ens van dir que no era 100% segur, em va animar a seguir fins al final.

Pujada per pistes (que empinades són les roges quan toca pujar-les), planegem fins al Pic del Cubil i

Camí de Sispony pel recorregut alternatiu.

una llarga baixada fins a Sispony.

Avituallament Super. A seguir!!

A partir d’aquí i després de relaxar-me i fer alguna foto venia el llarg tram d’asfalt, ciment i terreny molt dur (dur de tacte perquè era pla o en baixada) que ens havia de portar fins a la Margineda.

Després d’uns quilòmetres eterns vam arribar al primer avituallament

Super del dia. Ens vam informar de les modificacions del recorregut, vam menjar el que vam poder (quin esforç per poder fer entrar 7 0 8 cullerades d’arròs bullit), canvi de pantalons, cura de peus, ibuprofé (primera vegada que me’n prenia) i a tornar-hi, que venien 1300 mts de desnivell fins al refugi de Prat Primer. La pujada va anar-me molt bé, progressivament vaig anar agafant un bon ritme i, tot i que va fer-se llarga, vaig poder aguantar aquest ritme fins a dalt.

Impossible fer bona cara, el cansament ja fa mal.

Al refugi un glopet i ens vam llençar amb un company de Castelló pel recorregut del Km. Vertical com si fos una cursa de 15 km. Tot i saber que més endavant podia passar factura vam xalar moltíssim durant la llarga baixada i vam arribar a l’avituallament de baix amb una altra cara.

Allí començava un tram que va fer-se més llarg del compte, primer per carretera, després vam anar cap a Ràmio pel mateix recorregut de la marxa de Cap de Rec i després ens dirigiríem a Canillo. El problema era que els voluntaris no tenien massa informació i la que ens donaven no sempre era massa fiable.

Què bonic!?!

Segur que ho feien en la millor intenció, però un recorregut que (pel que ens havien dit) pensava que em costaria 1h30′ gairebé va costar-me el doble.

El que van aguantar... Que bones sou!!

Per sort m’esperaven Emma i Agus així que quan baixaven els ànims pensava en ells i tornava a apretar les dents.

El país dels Pirineus.

Vam recórrer un camí molt bonic, uns 150 o 200 mts per sobre de la carretera i amb moltes fonts que t’anaven refrescant (a part d’algun ruixadet que anava caient).

Finalment estava a Canillo i només quedava creuar el Coll d’Ordino i baixar fins l’arribada. Havia pensat prendre’m el segon ibuprofé a l’avituallament, però entre l’emoció de veure a la família i escoltar

la descripció del que quedava no me’n recordava ni de menjar.

Millor no mirar el que ens esperava.

Sort que Emma m’ho va dir i vaig menjar una mica de meló (l’únic que m’entrava). Vam començar a pujar amb els companys de Berga, però sembla que per allí passava el famós home “del mazo” (amic de Perico Delgado) i ens va fotré una òstia que ens va deixar tontos. Jo vaig quedar-me buit, no podia menjar res i cada 10 mts havia de parar per buscar forces.

Vinga Berga que això ja ho tenim!

Un infern, però a aquelles alçades només hi havia una opció, arribar a Ordino com fos.

I això vam fer. Em van anar superant corredors però finalment vaig arribar dalt. Resant per no vomitar em vaig prendre el segon Ibuprofé i vaig començar a caminar pel tram d’asfalt.

Quan ja arribava a la baixada final es va posar a pedregar (ja no podia passar res més). Però la llei de la gravetat té molta força i estant a 2000 mts arribar fins a 1400 no és massa complicat. A més la medicina va anar fent efecte i la part final de la baixada vaig fer-la sobrat.

Quina ilusió arribar i que t'espere el petit.

L’arribada, amb Agus venint-me a buscar no la puc explicar en paraules, però assentat a n’aquella cadira i recordant tot el que havia viscut les últimes 17h48′ alguna llagrimeta es va escapar. Al final, 49è provisional i 66è definitiu, FINISHER, ganes de tornar l’any que ve i un munt d’historietes per explicar i fer envejeta als companys.

Premi merescut. Un parell d'hores després el menjar ja tornava a ser benvingut.

Quines ganes tenia de fer-ho!

De postre us deixo les Classificacions definitives (amb el tram que han decretat com a neutralitzat restat al final), enllaços a cròniques i fotos i algunes de les meues fotos de l’Ultra:

Mary Ann hold my hand

Corriendo por la sierra

Koalasteam

Obrint Traça