SudActiu

Archive for the ‘running’ Category

El passat dissabte 6 d’agost vaig anar Vandellós a la primera edició de la cursa i caminada Vandekames (18 kms). Ens vam ajuntar 360 persones entre corredors i caminants disposats a passar una bona tarda d’estiu, que per cert, prometia ser prou calurosa.

Vaig arribar a Vandellós amb força temps d’antelació, unes dos hores i mitja abans de la sortida, amb la intenció d’anar ben tranquil i poder fer els preparatius com es degut. Es a dir, escalfament, reconeixement del tram de sortida, hidratació, comentar la jugada amb algú a qui pogués conèixer, en fi, res del que vaig acabar fent. Només arribar al poble, vaig seguir els cartells amb les fletxes on hi havia escrit “Cursa” i em van dur fins al camp de futbol de Vandellós, al costat del pavelló. Al entrar al camp, un noi de l’organització em va indicar on devia aparcar el cotxe. Seguint l’ordre de les marques que hi havien fetes al terra. Després de recollir el dorsal i els tiquets per la barbacoa de després de la festa, vaig prendre una beguda isotònica i em vaig quedar a la fresca veient lo ben organitzat que estava tot plegat.

Un jeep de la Creu Roja junt a un quad per accedir als punts de control a la muntanya. Un equip sanitari format per una fisioterapeuta, varies infermeres, tècnics d’ambulància i fins i tot algun bomber. Al camp de futbol, ocupant algo menys de mig camp, hi havien sis taules blanques d’uns quinze metres cada una, envoltades de cadires de fusta, oferint lloc per a molta gent on es celebraria la barbacoa. A un costat de les taules, hi havia dos graelles preparades per fer la carn de la barbacoa encara apagades, i a l’altre costat s’aixecava una tarima amb una taula des d’on posarien després música i uns focus de colors, al més pur estil festes del poble. Començant l’escalfament vaig sentir que em cridaven pel nom, i en girar-me era un altre Sudactiu, en Joan Antoni Cabané. Després d’un xocada de mans i un salut ràpid seguim cada un amb el seu escalfament. Ja quedaven pocs minuts per al briefing i la sortida.

Un cop sona el tret de sortida, vam recórrer uns 500 metres neutralitzats pels carrers del poble, fins que vam arribar un fort pendent que ens faria pujar fins les antenes i el Coll dels Dedalts, i el primer control líquid. Les sensacions pujant van ser més de pressa per voler avançar als de davant que una altra cosa. Ja se sap que quan et plantes amb sendera estreta si no has fet via abans et toca seguir el pas dels de davant. (Ara sembla que vagi sobrat i no és així, però volent dosificar vaig sortir amb cautela i em vaig trobar amb un coll de botella). Un cop arribats al Coll, venia la primera baixada fins arribar al Barranc del Povent. Baixadeta tècnica que permetia recuperar alguna posició. Al arribar a baix, vam girar a l’esquerra per un camí abandonat que ens portaria amb pujada lleugera fins a trobar el GR 192. Segon avituallament, sòlid en aquest cas, on vaig veure tot un got de beguda isotònica ja que la calor prometia apretar força i tot just portàvem uns set quilòmetres però la duresa del clima augmentava el desgast. Després d’un tram crestejant, comença un fort pendent de baixada fins arribar al municipi de Castelló. Aquí es podia gaudir de la seva font i de la zona de rentadors que fan d’aquell indret un paratge especial. La veritat és que jo vaig veure unes cases abandonades amb forma de poble i prou, i tira cap a avant corrents de baixada. Al arribar a baix de tot, fins a Masboquera, trobàvem un altre avituallament líquid, que no vaig despreciar donat el sol de justícia que queia sobre els nostres caps acalorats. Una mica abans d’aquest punt es separaven els corredors dels caminants, on aquest últims retornaven al punt de sortida, el municipi de Vandellós. Un detall que em va semblar just era que si en aquest punt un corredor havia arribat passat un temps determinat ja no podria seguir el circuit de la cursa i hauria de acabar fent el tram de caminants i classificar-se com a caminant. Els corredors vam creuar alguns carrers del municipi de Masboquera per acabar creuant la carretera C-44 per sota un pont i després de travessar també un petit riu, vam emprendre una pujada forta que ens faria arribar al “Coll de Pressó”. Després de patir una mica la pujada començava una baixada en mig d’un bosc que conduiria fins a un avituallament sòlid al costat de l’Ermita de Santa Marina. A l’avituallament vaig mig seure a l’ombra d’un cotxe tot bevent un gran got de beguda isotònica i menjant una palmereta per fer de carburant en l’últim tram.

La pujada va ser una aventura imaginativa força curiosa, en la que jugava a pensar que se m’omplien uns dipòsits amb la beguda isotònica que acabava de prendre, i com al seu torn, es formaven unes plaques de glucosa feta de la palmereta. I amb la tonteria em vaig veure a dalt de tot. Ara només quedava baixar. El sol havia castigat força, però em sentia amb forces de fer una baixada ràpida aprofitant la poca por i molt respecte que li tinc a les baixades. En el fort descens fins a la Solana de Cal Salvador, afortunadament vaig recuperar algunes posicions. L’últim tram d’uns cinc cents metres ascendint per un bosquet posava la guinda a l’esforç que havíem fet. Tot just quan necessitava un punt de gas, apareix una veu fresca per un costat que saluda “Hola”. De fet no l’havia vist mai, però aquella noia em va venir de perles per reprendre la recta final de la cursa entrant al municipi de Vandellòs.  Finalment, Vania i jo vam entrar a l’hora, ella fen el segon lloc de les fèmines, en el 52 de la general i jo en el número 53, amb un temps de 2:21:16.

Després de tot l’esforç tocava refrescar-se a la piscina per després fer taula i menjar pa amb tomata, i carn a la brasa. Com no, amb una cerveseta ben fresca i fins i tot un viatget als porrons de vi negre que hi havia repartits sobre les taules.

La anècdota de la cursa va ser que Arturo Neriz, un col·lega que va fer el cinquè lloc amb un temps de 1:52:05, em va demanar que li recollís la copa perquè ell tenia que marxar urgentment. Doncs, com no li podia dir que no, vaig tenir una excusa per pujar al pòdium. De ser sincer, un pòdium que no és legítim no sap a res. Per tant, la il·lusió d’aconseguir algun dia un pòdium per mi mateix sempre sortirà amb mi després de cada tret de sortida.

Recomano aquesta cursa a tothom pel recorregut tant variat, les vistes tant boniques que et trobes, i sobretot per la gran tasca organitzativa que han desenvolupat l’equip emprenedor de Virginia bay.

Jordi Pàmies

Com els runners som gent molt desperta i que ens agrada aprendre de tothom, quan parla el nostre referent número 1 escoltem i mirem d’aplicar-nos tot el que podem. A continuació us copiem una entrevista que li ha fet Anna Frost (companya d’ell al Team Salomon Internacional) a Kilian Jornet, amb una traducció nostra (lliure) i que han publicat a la pàgina de Facebook de Salomon.

Frosty: Durant la setmana prèvia a l’esdeveniment, quant disminueix el teu entrenament?
Kilian: M’entreno normalment fins aproximadament els dimecres. Llavors en general el dijous faig un entrenament fàcil de 60-90 minuts, el divendres descanso i el dissabte uns 30 minuts. Si es tracta d’una carrera més llarga, de 100 quilòmetres o més intento descansar més.

Frosty: Fas alguna ‘tempo’ o sessions de velocitat?
Kilian: En general, en els dies previs a la carrera faig 2×5 minuts progressius cada vegada més ràpid en pendent on es pugui córrer. No massa inclinada, però suficient per elevar el ritme cardíac, això em dona una mica de velocitat a les cames i més que res em prepara la ment.

Frosty: Carregues “carboni”? (dieta dissociada)
Kilian: No, només menjo normalment. El cos no està acostumat a proveir-se de tan grans quantitats d’hidrats de carboni i llavors ha de fer un sobre-esforç per processar-los. No acostumo a esmorzar, però faig un gran dinar i sopo pasta.

Frosty: Prens més líquids abans de la carrera?
Kilian: Potser una mica més d’aigua, especialment aigua mineral o amb gas, però mai bec electròlits.

Frosty: Si has de viatjar fins al lloc de la carrera, quants dies abans t’agrada arribar?
Kilian: Si conec el recorregut i no he de viatjar molt lluny un o dos dies abans és suficient. Però depèn de moltes coses. Si no conec el recorregut m’agrada arribar abans i fer un reconeixement. Si les condicions climàtiques són diferents del que estic acostumat, és a dir altituds molt altes o molt calorós i sec, m’agrada arribar abans per poder aclimatar-me. Si tinc un vol de llarga distància m’agrada disposar de molt de temps per recuperar-me del jet lag. Però el més important és relaxar-se i evitar l’estrès.

Frosty: Com et prepares mentalment per a una carrera.
Kilian: La millor manera és conèixer el recorregut, per tant, si és possible un reconeixement és realment beneficiós. També veure i memoritzar el mapa de la cursa i els perfils, les altures i avituallaments. Si es tracta d’una carrera molt llarga escric a quins quilòmetres estan tots els avituallaments i el temps en el que espero estar allí.

Frosty: Què menges abans de la cursa?
Kilian: En general, tinc trossos de pa amb Nutella unes 2.5-3 hores abans. Si és molt d’hora al matí prenc un batut energètic, però no gaire, per tenir temps de digerir-ho per l’inici de la cursa.

Frosty: I durant la cursa?
Kilian: En general prenc un gel cada 40 minuts, o just abans de començar una gran pujada. Si fa molta calor em prenc una pastilla de sals cada hora. En les carreres molt llargues, és a dir 20 hores o + bec aliments líquids i menjo entrepans de pernil i formatge fins arribar a les últimes 5 hores quan començo a menjar gels.

Frosty: Com escalfes abans de la cursa?
Kilian: m’agrada escalfar-me durant uns 40 minuts: 20 minuts de trot suau, 5-10 minuts d’estiraments dinàmics amb ràfegues de 3×5 segons, i després 10 minuts més de jogging fàcil. Si és per a una cursa molt llarga no escalfo molt, potser només alguns estiraments dinàmics.

Frosty: Et poses nerviós?
Kilian: Entre córrer i esquiar competeixo al voltant de 45-50 vegades l’any. Estic tan acostumat a les carreres que realment no em poso nerviós, m’emocioni i ja està. Si que hi ha més tensió en l’inici de les proves d’esquí ja que hi ha molt de pensar.

Frosty: Què fas per a la recuperació després de la cursa?
Kilian: Em relaxo, bec molta aigua i, de vegades, electròlits, batuts de proteïnes i molta pasta.

Kilian: Bona sort a tots els que estan competint en les Salomon Trail Running Series de Mount Macedon aquest cap de setmana. Bitumen is Boring!

 

Bona entrevista, no? Què en penseu?

Agus

Ja està, ja hem corregut la prova reina de l’any, la cursa que fa mesos que tenim al cap, la que ens ha motivat per entrenar sempre una mica més, per esforçar-nos quan les ganes començaven a acabar-se, de viatjar per fer bons entrenaments, de córrer o no una cursa en funció de si va bé per a la preparació, de provar el material per a la gran ocasió, de comprar el que ens feia falta i, finalment, de muntar una escapada per viure un dels caps de setmana més intensos de la nostra vida (de l’esportiva segur). Ja podem dir que som Finishers de l’Ultra Mític de l’Andorra Ultra Trail, podem passejar amb orgull l’armilla que ens vam guanyar!!

No ho faré molt llarg que sinó us cansaré i ja n’hem tingut prou de cansament. El dia va començar d’hora, a les 8 sortien els valents de la Ronda dels Cims (170km i +12.500mts) i tant Lluc com jo vam anar a acomiadar-los i fer-los alguna foto. Vam saludar alguns dels coneguts (Adolf, Marc, Carles, Karim i Paco) i vam mirar de reull al que pensàvem que seria el guanyador final Miguel Heras (ho vam encertar). Després de dir-los adéu i pensar tot el que els quedava (quina tela!!) jo vaig provar de gitar-me un ratet més, no va arribar a una hora, però no va anar malament. El dia va ser tranquil, vam recollir els dorsals, vam dinar, una bona migdiada, a les 17h el briefing, on vam fer una petita predicció de temps i vam veure quin era el pitjor horari (32h, on feies quasi tantes hores de nit com de dia) que acabaria sent el meu. Després a berenar i preparar les bosses que l’organització ens portaria fins a les bases de vida de la Margineda i de les Bordes d’Envalira. Sopar i ja preparar-nos per a  la sortida, amb els primers nervis despuntant i amb el cap mentalitzat per sortir a acabar, el ritme d’entrenament no donava per més i la inexperiència també aconsellava una tàctica conservadora.

Així que a les 23h sortíem 303 atletes a intentar cobrir els 112km i +9.700 mts de desnivell positiu aproximat que ens havien de dura a fer la volta a Andorra i tornar fins a Ordino. La cursa va ser com el perfil que podeu veure aquí, tant físicament com mental, amb molts alts i baixos i tocant fons un parell de vegades. A diferència d’altres dies, en cap moment vaig poder desconnectar, sempre vaig estar pendent del que estava fent, de motivar-me, de treure la negativitat del cap, de concentrar-me amb el terreny, de recordar el recorregut, saber que em tocava, que faltava, on podia patir més, els trams més tècnics, els punts on podria veure a Emma, etc. En quant a logística, material i planificació tot va anar bastant bé, vaig fer els canvis de roba previstos, en cap moment vaig trobar res a faltar (tret del problema amb la bateria de la música al matí), vaig alimentar-me i hidratar-me bastant correctament i, tot i que no anava complint massa bé els horaris (aquí podeu veure la diferència entre la planificació d’última hora i la realitat) en general no vaig tenir massa problemes.

Mentrestant jo estava en tot això, Lluc anava tirant com ell sap fer, anar fent km i mantenint-se sempre entre els 20/30 primers, intentant regular i sentint-se molt bé. Pel que hem parlat va tenir una cursa més alegre que la meua, amb menys cabòries i amb la motivació i ràbia que s’ha de tenir per superar la duresa i el cansament.

Estàvem amb els meus problemes, que no van venir de cap lloc concret, sinó que els portava dins des del principi. Una negativitat que al començament no em preocupava perquè sabia que no plegaria durant la primera meitat, però que al veure que no millorava va anar doblegant-me. A la Margineda, amb 43km molt durs, amb 10h d’esforç i ja amb el dia alçant-se en força vaig fer el primer descans llarg, la primera conversa en Emma i el primer canvi de sabates. Tot dins de la normalitat (cansat, amb molt per davant i seguint sense estar convençut) fins que al marxar i després de fer la baixada des de les escoles fins al pont junts i separar-nos, vaig començar a plorar. En teoria no tocava allí, les llàgrimes havien de ser per al final, però això va com va i pel que sigue estava una mica dèbil de coco. Feta aquesta reflexió em vaig convèncer que acabaria la Ultra, que només la muntanya m’ho podia impedir i que m’hauria de tombar per fer-ho.

Van anar passant les hores (ràpidament) i els Km (no tan ràpid), les referències tardaven a arribar i la moral va tornar a baixar. Em feien falta la ràbia i l’orgull per aconseguir motivar-me, això de sortir a acabar no ho acabo de tenir controlat i sense motiu real em vaig anar desmoralitzant i convencent-me que tocava plegar, que no tenia cap feina a la muntanya, que quedava algun tram perillós i el millor que podia fer era arribar a Bordes d’Envalira i tornar a l’apartament amb Emma. Vaig estar hores amb aquest pensament, analitzant els errors comesos, també el que havia anat bé i pensant ja en altres edicions o curses i em vaig deixar portar fins la segona base de vida. Allí, sorpresa, també estaven Aguset i Txell en Emma i Pepita, jo continuava pensant que plegava, però Emma em va fer assentar i pensar un rato. 1h més tard, sortia de la carpa canviat però encara dubtant de si seguir o entregar el dorsal, però vaig decidir seguir (per sort).

Al cap de 3 minuts sabia que acabaria, a més, físicament estava molt bé i vaig poder fer algun tram a un ritme boníssim, tant bo que em va tocar esperar més de mitja hora a Incles a que arribés Emma amb les sabates de recanvi i per poder acomiadar-nos fins a l’arribada. Cresta de la Cabana Sorda, baixada cap a Coms de Jan (amb molta boira a la part alta) i només quedava la Collada dels Meners (en teoria fàcil però que no coneixia i que es va fer eterna) i baixada final fins a Ordino. Una baixada que si no fos la última seria la pitjor, perquè no hi ha manera d’arribar a les referències que té; primer el refugi de Sorteny i després els infinits pobles entre El Serrat i Ordino, amb confusió inclosa per part meua que per sort no va passar d’anècdota.

A Lluc aquesta última pujada i, sobretot baixada també li van sobrar, va perdre alguna posició però res important i va aconseguir un resultat increïble, que unit al mèrit d’acabar culminaven un gran cap de setmana i una gran primera meitat d’any, de crack!!

La satisfacció d’acabar, al moment precís de creuar la línia d’arribada no va ser excessiva, crec que portava massa coses al cap que no em van deixar acabar de gaudir del moment, però per sort, amb la calma i el descans s’aclareixen les idees i ja el mateix diumenge, mentre vas parlant amb companys i atletes que han fet alguna de les curses vas adonant-te que has superat un gran repte, que no t’ho pots acabar de creure, però que aquesta ja la tenim i ja podem pensar en altres coses.

Les felicitacions i les mostres de suport que veus que has tingut mentre corries no tenen preu, ho agraïm de tot cor i ens emocionem al llegir-les i al donar les gràcies (ho estic tornant a fer) i ens donen forces per seguir buscant objectius i seguir gaudint del que ens agrada fer.

Fins la propera!!

Classificacions

Agus

Segurament com l’any passat, la cursa d’Alfara serà una de les que haurà tingut menys participació, però també com l’any passat, serà un dels millors recorreguts de l’any. 3 pujades llargues i dures, 3 baixades diferents  i per a tots els gustos, paisatges molt bonics (avui la boira no ens ha deixat assaborir-los tots), llocs increïbles i muntanya, molta muntanya. És una cursa de les que tots els corredors de muntanya hem de fer alguna vegada, perquè té tot el que ha de tenir, inclosa certa duresa.

Feta aquesta introducció, dir-vos que hem estat quatre els SudActius que hi hem anat. D’una banda, Encarna i Albert, que no fallen cursa i que han fet la cursa junts, patint quan tocava i aconseguint una tercera posició absoluta d’Encarna. Aprofito que faig la primera crònica de grup de l’any per felicitar-los als dos, no només han fet el pas definitiu a les curses, sinó que després de la marató i d’avui estic segur que no li han de tenir temor a cap cursa.

De l’altra banda, està Lluc. Ell no estava molt segur, però jo he agafat la càmara de fotos perquè sabia que avui feia podi. Està en un gran estat de forma i només una desgràcia podia evitar un gran resultat. Al final ha patit diverses desgràcies; caigudes, una coladeta a un lloc on el marcatge no estava massa clar i l’enrabiada que això suposa, però igualment ha aconseguit arribar al podi absolut (tercer) després d’una gran remuntada final. Un plaer sempre compartir curses en ell!!

Per acabar, estava jo, que de moment estic entrenant poc i competint menys però que, pel que sembla, encara em queda una mica de ritme a les cames. La veritat és que la cursa m’encanta i la distància em va molt bé. Ajuntant-ho tot, m’he trobat en una cursa segons el previst, anant de menys a més, recuperant posicions lentament i arribant al tram final pletòric d’ànims (abans d’aquest tram final, m’he perdut al mateix lloc que Lluc i si no me l’arribo a trobar de cara encara estaria corrent per allí). Per desgràcia, tot i estar pletòric d’ànims, els músculs no han pogut aguantar i uns forts calambres prop del final m’han obligat a baixar el ritme i no jugar-me-la per poder acabar. En aquell moment anava en Lluc i crec que hagués pogut arribar prop d’ell..Però les curses són així i al final, sols arribar al lloc que et pertoca.  A més, estic molt content amb el resultat (sisé), no m’ho esperava gens i ha estat la cirereta a un gran dia de muntanya, companyerisme i bon rotllo.

Ah, al final hem tornat a tenir amanida i fideuada (molt bona) com l’any passat. Sona a clàssic perquè la gran majoria de curses del circuit ho fan, però la forma com ens tracten les organitzacions de les curses és genial, hem de ser conscients de la sort que tenim de poder gaudir d’aquest nivell de curses a les nostres terres.

Ja teniu aquí les classis i les fotos, n’anirem afegint quan n’anem trobant més.
FOTOS

CLASSIFICACIONS NOSTRES
 

Agus

7 del matí a la Bellota, V me confirmava l’hora i que corríem, així que a sopar i dormir prompte que toca matinar. Per desgràcia n’hi ha un que li és igual si son pare va a córrer o no així que no hem passat bona nit. Sumat a que no estava del tot fi i ahir no vaig poder menjar per culpa d’aquest malestar i que fa dies que me noto molt carregat de quàdriceps de seguida que començo a córrer no podia ser molt optimista de cara a la cursa. Hem matinat, hem esmorzat i a l’hora estàvem fent el cafè a la Bellota. Som cinc, els sopars d’empresa i l’oratge d’aquesta setmana han provocat alguna baixa. Així que ens posem com podem dins del cotxe de Cl i sortim cap a Castelló.

(Per seguir llegint, prem sobre el títol)

Agus

7 del matí a la Bellota, V me confirmava l’hora i que corríem, així que a sopar i dormir prompte que toca matinar. Per desgràcia n’hi ha un que li és igual si son pare va a córrer o no així que no hem passat bona nit. Sumat a que no estava del tot fi i ahir no vaig poder menjar per culpa d’aquest malestar i que fa dies que me noto molt carregat de quàdriceps de seguida que començo a córrer no podia ser molt optimista de cara a la cursa. Hem matinat, hem esmorzat i a l’hora estàvem fent el cafè a la Bellota. Som cinc, els sopars d’empresa i l’oratge d’aquesta setmana han provocat alguna baixa. Així que ens posem com podem dins del cotxe de Cl i sortim cap a Castelló.

(Per seguir llegint, prem sobre el títol)

Agus