SudActiu

Archive for the ‘Nocturna’ Category

Bé, crec que amb aquesta ja acabem el recull de cròniques de la nocturna. Com veieu, cadascú ha tingut un punt de vista, moltes sensacions diferents han passat pel cap dels participants, uns han patit més, els altres no tant, uns han anat més ràpid, els altres més tranquils, alguns debutaven, d’altres ja quasi són clàssics, però tots comparteixen dos coses; la il·lusió i alegria de poder participar en aquesta marxa clàssica de les nostres terres i el cuquet que se’ls ha quedat dins i que, segur, els farà repetir en aquest tipus de cursa/marxa.

Per fi, este any sí!! Després de 2 anys quedant-me en les ganes de fer esta marxa, a la 3a ha sigut la vençuda!!
Tenia moltes ganes de fer-la o almenys intentar-la ja que havia sentit parlar molt i sempre molt bé, així que s’havia de confirmar! I este any que tenia de referència la de Riudoms, encara en tenia més ganes. Ara, he de confessar que no m’imaginava que fos tant dura! Quan vaig mirar la web per informar-me, em vaig fixar bàsicament en la distància i no vaig parar massa atenció al desnivell = ERROR!! Mentre la Riudoms tenia un total de 2900 m aprox. aquesta era casi el tripleeeee!!
Bé, la qüestió és que després d’aconseguir inscriure’ns (pels pèls) Domi, Joan (amic de Tgn) i jo, i esperar el dissabte en candeletes, va arribar el moment.
En un principi, la idea era anar els tres junt en Eva i uns amics d’ella però ja abans de la sortida ens vam “desperdigolar”. Joan, Domi i jo vam començar a tirar intentant avançar gent però la cosa estava complicada. Així que Joan, després d’esperar-nos 2 o 3 cops, va desistir i va anar tirant. Domi i jo ja sabíem que no el veuríem més així que vam decidir anar els dos a una, i la veritat és que ens vam complementar molt bé. De vegades en curses és difícil anar acompanyat perquè si el ritme de l’altre és molt més alt et canses de seguir-lo, però també cansa si el ritme és més lent. És complicat trobar un terme mig. Nosaltres vam aconseguir trobar un ritmet que ens anava molt bé als 2 i el vam portar durant tot el recorregut.
Anàvem fent xino-xano, caminant a les pujades i corrent els trams planers i baixades. A les baixades jo m’accelerava una miqueta perquè em sentia bé ì Domi anava frenant i curant-se en salut per por a tornar-se a lesionar del genoll…però de seguida tornàvem a enganxar-nos. Com ens sentíem bé i portàvem un bon ritmet, ens vam marcar l’objectiu d’arribar a Caro de dia i…ho vam complir!! A les 21:30 estàvem allí. Vam fer un paronet ben merescut d’uns 10-15 minuts: algo de menjar, aigüeta per un tubo, canvi de samarreta, frontal al puesto i ….. a tornar-hi que no ha sigut res!! Jo estava contenta amb el temps que havíem fet al 1er tram i, fent números vaig pensar que podriem acabar-la en 7h30′ (igualant la de Riudoms) però no vaig tenir en compte molts factors que jugaven en contra i que no van estar presents a l’altra (no es poden comparar mai les curses…cadascuna és una historia!)
Bé, vam arrancar, fent-se fosc de seguida i la cosa ja va canviar. Anavem molt callats, ben concentrats en on posavem els peus i sobretot, seguint bé les senyals per no perdre’ns (aprofito per felicitar l’organització per la bona senyalització). A banda d’això, el cansament que començava a sortir després de tantes pujadetes no ens deixava obrir massa la boca. Havíem de guardar forces.
Per fi vam arribar a la tant esperada baixada. Jo l’esperava en candeletes ja que les baixades se’m donen bé i pensava que recuperaríem temps. Però no va ser ben bé així. Tot en excés és dolent i tants de kms de baixada no podien ser menys!! A més, la foscor i el terreny (pedra solta) complicaven l’assumpte i feien que no poguéssim disfrutar al 100% d’aquell tram. Els últims kms d’esta dura baixada, Domi i jo només demanàvem pla o pujadeta (sempre volem el que no tenim!! jajaja!) i per fi…….va arribar el tram de pista final!!! Ufffff…que bé!! Com el vam agraïr!
Durant este tram vam canviar d’estat d’ànim unes 3 o 4 vegades: alegria en començar-lo perquè els genolls ho necessitaven, més emoció i llagrimeta en veure les llums de Paüls tant prop, decepció en adonar-nos que la vista ens havia fallat una mica i el poble no estava tant prop com pensàvem, alegria un altre cop en entrar al poble però seguida de desconcert perquè no sabíem a quina part del poble acabava… A sobre de tot això. només faltava el GPS de Domi que deia que faltaven 5kms però no veiem normal que ens fessin pegar dos voltes al poble per acabar de fer estos 5kms… jajaja!! Ara em fa gracia però en aquell moment ho estàvem maleint tot!!
Total, que en tant de desconcert, vam veure la llum al fondo (jajaja!!) i allí estavaaaaa…. la pista en l’arc unflable que significava l’arribada. En aquell moment les cames ja es van accelerar soles i van acabar de donar tot el que quedava a la última baixadeta i entrada a la pista.
A banda de l’emoció i la satisfacció que ja em nombrat varies vegades, en fer una cursa d’estes característiques, també em vaig posar molt, molt contenta pel resultat final: 8 hores!!
Tot i que a la meitat del recorregut vaig arribar a pensar que podíem fer 7h30·, quan vam acabar i vaig analitzar totes les dificultats que no havia tingut en compte (desnivell, foscor, terreny…) em vaig sentir molt satisfeta i en ganes de repetir!!!

Bona nit, com heu vist, a l’entrada anterior ja tenim algunes fotos i, ara, actualitzo aquesta afegint l’enllaç a la classificació. Tenim més cròniques al forn, si algú més vol escriure la seua ja sabeu que ho podeu fer i enviar-nos-la al mail. Bon dia, mentre esperem tenir el llistat de temps i un recull més ampli de fotos, comencem en les cròniques. Parlo de cròniques perquè, com vam tenir una representació tan nombrosa i, és una marxa que es pot fer de tantes maneres, espero que sigueu uns quants els que ens expliqueu com us vau sentir, que us va semblar i quines anècdotes vau viure.
Per començar tenim la visió de Marc, un dels que la feia per primera vegada i que va acabar molt content i amb millors sensacions del que s’esperava:

Sortim d’Ulldecona cap a fredes sobre les 16:00, després de fer una mica de cua per la carretera agafem los dorsals i fem una mica de temps preparant-nos i comprovant per enèsima vegada que ho portem tot i que no ens deixem res. Saludem als amics i coneguts. L’hora s’aproxima i fem la foto Falduda… això està a punt minuts abans de les 18:00, intentem posar-nos una mica endavant per a no patir amb els que no correran de bon principi, m’enganxo a l’estela de Mingo i anem avançant a un munt de participants sense parar, fins que als 30 minuts fa un canvi de ritme que per a mi era massa i veig dos gorretes blanques conegudes, Feliu i Ramon, veig que porten un ritme que era molt bo, continuo darrera d’ells fins que en una llarga pista de baixada tinc un ensurt amb la camelback i haig de para un moment, els veig en cada revolt i arriba el primer control, quan jo entro ells surten i veig que em serà molt difícil atrapar-los i seguir el seu ritme, començo la marxa en solitari. Després de la Cova del Vidre, vaig pujant a un ritme no com a mi m’hagués agradat i començo a intentar concentrar-me. Ja porto més de 3:30 hores i estic molt bé, sense pensar massa, veig que Caro no esta lluny, he perdut molt de temps en el meu recorregut en solitari i entro al control de caro casi tocant les 4 hores (22:00) canvi de samarreta, estiraments, omplir d’aigua i menjar un pastisset energètic… veig a Nelo, Neus i Domingo. Encenem el frontals, perquè ja és fosc i a un ritme alegre anem tirant però quan comencem a pujar ens dividim, em quedo amb Nelo, portem un ritme bastant lent i parem un moment per posar-me bé la turmellera, Neus i Domingo ens avancen perquè es veu que s’havien perdut una mica. Sense donar-nos compte estem al l’últim avituallament, ens fan la foto i ens diuen que només ens queden 12 km, em va motivar moltíssim, anem Nelo i jo sols, a estones veiem llums però molt llunyanes, després de la pujada tinc el moment més dolç de la marxa, em trobo molt bé al anar recuperant per el ritme baix i ja portem 6 hores, però continuem per la baixada final, ja m’havien informat de la baixadeta, moltes pedres soltes que em fan entortillar unes quantes vegades, quan portem bastant estona, uns diuen que només falten 2 km… mentira veiem Paüls de lluny, encara falta . Arribem al asfalt i ja era innecessari gastar els dos últims cartutxos, ho havia de haver fet abans. Ara toca asfalt, per a rematar. Arribem a meta 8:42 minuts i els Sudactius: Mingo, Feliu i Ramon ens feliciten per acabar, i ens informen que marxen al hospital a buscar a Marema que està allí per una inflamació, tot i així va acabar en 5:20 més o menys, una autentica màquina. Espero que és recuperi prompte i ens continuï donant alegries. Una mica de pa amb tomaca, pernil i formatge i una dutxa, tinc gana una altra vegada pa amb tomaca… jajaja. En una horeta arriba Tito, ve acompanyat de més falduts, després de comentar la jugada i menjar-nos un gelat, anem cap al poble. A les 5:00 em poso al llit i a les 9:00 Eneko m’ha fet l’interrogatori de on havia estat i em va explicar la juerga que va fer anant a sopar de caseta. Físicament em trobo molt bé, pensava que després de més de 48 km estaria més trinxat, ara toca preparar-me per la pròxima i ja tinc la meva primera marca a batre.

Mireu si va acabar bé, que ja pensa en la pròxima i, fins i tot, ja ens fa una proposta. Voleu anar a Morella?

Mentre esperem la crònica d’algun dels valents que ha fet la marxa, us deixo en algunes de les imatges del dia:

VÍDEO SORTIDA

VÍDEO LLUC

FOTOS

Vam aguantar els 4 junts com vam poder. Els dos de la UEC marcant el ritme, jo seguint-los de prop i Joan tenint cada cop més problemes. Li vaig anar preguntant com anava, però la llaga li impedia córrer en normalitat i la goma cada vegada s’estirava més. Quan ja gairebé estàvem dalt, Joan em va donar carta blanca (em sabia greu separar-nos després de tants km junts) i vaig sentir que els dos companys havien de fer una parada tècnica per alleugerir la bufeta. Era el meu moment, sabia que si arribàvem junts a la pista final em deixarien sense problemes i per un corredor com jo, poc habituat a entrar entre els 30 primers 2 posicions significaven molt. Així que tant aviat com van parar, vaig posar-me a baixar tant ràpid com podia. Per desgràcia, podia anar poc ràpid i amb un risc bastant elevat per diversos motius:

• Poc coneixedor del terreny, només hi havia passat una vegada i gairebé no recordava res
• Recorregut poc senyalitzat. És una de les característiques de la prova, però en aquest tram final fot molt. Cada vegada que veia una cinta o les marques grogues i blanques tenia ganes de besar-les
• Poca visibilitat. No se si les piles del frontal ja estan una mica gastades, si jo veig poc i si el cansament m’havia deixat amb poques llums, però la veritat és que hagués pagat per portar llums de xenó
• EL CANSAMENT

Unint tots aquests impediments el resultat va ser un descens perillós, amb diverses pre caigudes i alguna parada per decidir per on seguir. Però per sort o habilitat (com m’agrada tirar-me floretes) ni em vaig perdre ni vaig caure i al cap de molta estona de demanar-ho vaig arribar al primer tram de pista.
Sabia que a partir d’aquí quedava poc, una mica més de sendera, una mica de pista i l’últim tram de quitrà (que recordava molt més curt i menys dur del que realment és). Per acabar-me de donar ànims, just entrar al primer tram de pista vaig veure una llum, i no venia del darrera, sinó que estava al davant. Vaig pensar que si l’havia agafat el podria superar, però que hi havia temps de sobres, així que sense obsessionar-me vaig anar apropant-me. Quant estava a uns 15 metres vaig identificar la figura de Fradnand i el vaig saludar. Va explicar-me que s’havia quedat completament sense energies i de no ser per un senienc que li va donar un gel i la miraculosa aparició de les garrafes d’aigua al costat del camí no sabia si hagués pogut arribar a Paüls. Com ell estava recuperat i jo tenia les forces justes vaig pensar que estaria bé arribar els dos junts a Paüls. Però en aquest món de les curses de muntanya, mai es poden fer prediccions i just mentre estava pensant això em vaig entrebancar amb una pedra del sender i se’m van quedar els isquios de la cama dreta totalment trabats. Quina ràbia!! Per sort, amb uns estiraments i unes quantes passes dubitatives van tornar (més o menys) a la situació normal. Havia estat un avís, però m’havia quedat clar que no els podia demanar massa.
Ferran em va anar esperant i jo vaig apretar el que vaig poder per apropar-me a ell. Entre una cosa i una altra, ja erem al tram d’asfalt, a les portes de Paüls. Però aquestes portes eren llargues i costerudes, molt més del que jo recordava. Per acabar-ho de complicar, vaig veure que s’apropava un company. Vaig dir-li a Ferran que si podia canviés, perquè sinó ens agafava segur i va sortir com una bala. Jo vaig fer el que vaig poder, molt més del que pensava que podia. Sabia que no seria suficient per evitar que em superés aquest company, però em servia per evitar que n’arribèssen més i per poder fer els últims metres més tranquil.
Amb totes aquestes històries al cap vaig veure que finalment aconseguia arribar. Quina alegria al veure els primers nens de Paüls (suposo que alumnes de Feliu) oferint-me la mà per a que jo els la toqués al passar, però sobretot, quina alegria al sentir les veus dels meus pares i la germaneta que es fa gran animar-me per tot l’esforç que havia fet. Ells també m’havien ajudat a arribar fins allí; als moments difícils motiva molt saber que hi ha algú esperant la teua arribada i desitjant que cada corredor que arriba sigues tu.
Última recta al trotet, pujada de les negres escales caminant i una última alegria al veure que havia aconseguit parar el cronòmetre 5 minuts abans de les 6h (millorant la marca de l’any passat en 1h 25′). A partir d’aquí, plàtan, Coca-cola, aigua i una bona estona pel terra recuperant-me de l’enorme desgast. Quant em vaig veure capaç d’aguantar-me plantat sense problemes vaig buscar dutxa i m’hi vaig ficar. Dutxa individual, amb aigua calenta i que encara no havia usat ningú, quin luxe!! A diferència de l’any passat, les cames no em tremolaven i no vaig patir per foter-me de cap.
Ara tocava assaborir el resultat, sortir a menjar una mica de pà amb tomaca i pernil, formatge, una mica de coc i xerrar amb la resta de companys sobre les nostres sensacions, els nostres reptes, preguntar qui havia guanyat (felicitats de nou per Adolf Aguiló i també per a mi, que ja fa dos o tres setmanes que vaig dir que la progressió que portava era per guanyar la següent carrera que disputés), etc.
Després, tornar amb la família i esperar l’arribada de la resta de SudActius prenent la fresca i animant i saludant a tots els corredors que anaven passant. Quan vam estar tots dutxats, menjats i tot el que fes falta, vam empendre el camí de retorn a Ulldecona i tots a dormir. Tots??, no tots no Ferni, Lluc i jo encara vam tenir el poc coneiximent d’agafar el cotxe i anar cap a Sant Joan a veure les respectives parelles i saludar a l’Il·lustre Alcalde de Barri que ens va pagar un parell de cerveses.
Finalment, a les 5 tocades agafàvem per última vegada la carretera i anàvem, ara sí, cap a casa. Parada al pis dels sogres per recollir al menut i a dormir. Desgraciadament, la dormida no va durar molt i 4 hores després de posar-nos al llit n’hi havia un que ja volia sortir. Així que ja em veieu agafant a l’altre Agus, agafant les meues cames i amunt!!
Vam esmorzar com vam poder i com la calor, Agus petit i un pis tancat no són massa compatibles el vaig carregar al cotxet i vam marxar cap a casa mons pares. Però això ja és una altra història que si vol ja us explicarà al seu blog, que aquest és dels grans i així continuarà.

Tinc pendents els comentaris sobre la Cursa de Capçanes i la I Cursa de Sant Joan, però la importància, tant en repercussió com en participació i patiment de la Nocturna em fan donar-li prioritat.

ANEM PER FEINA
Un any després de la meua primera cursa de muntanya, tornava a estar camí de Fredes per intentar millorar el temps de l’any passat. Però un any és molt llarg i a més de mon pare, aquesta vegada pujàvem 4 corredors amb ganes, il·lusió i un punt de respecte davant de l’aventura que ens esperava. Cadascú teníem uns objectius però el més important era compartit, arribar a Paüls sencers i el més ràpidament possible. Feliu ja ha explicat la seua cursa i una mica la de Ferni, Lluc i la meua. Per no repetir-me, afegiré les meues sensacions i esperarem a veure si algú més s’anima a escriure les seues vivències.

La tàctica per a la travessia la tenia bastant clara: sortida ràpida per evitar embussos al primer tram de pujada, intentar trobar un grupet per anar fent fins a la Cova del Vidre, pujar el Coll de Pallers al meu ritme per baixar fins a Caro recuperant i preparant la segona part de la cursa. Es pot dir que m’hi vaig aproximar bastant, encara que la companyia primer de Frad i després d’alguns canareus em va fer anar sempre un puntet per sobre del que hagués anat sol. Per no cremar-me del tot i com veia que jo baixava més ràpid, quan m’apretaven massa a les pujades afluixava una mica i anava fent la goma. El grupet es va trencar entre Casetes Velles i la Cova del Vidre i no vaig tornar a vore a Fradnand fins una mica abans de Paüls. Jo havia patit durant la última pujada arribant a Casetes Velles i tot i que vaig anar recuperant durant la baixada i l’avituallament, quan la cosa va tornar a empinar-se vaig haver de baixar el ritme. Possiblement això em va anar bé, perquè vaig fer la pujada de menys a més i vaig arribar dalt molt bé (tenint en compte que portàvem 20 km). Durant la baixada em vaig distanciar una mica dels companys de pujada, fet que em va permetre menjar una mica abans de l’avituallament, rebre el suport de la família que havia fet l’esforç de pujar a Caro, omplir la camel d’aigua i sortir just al darrera dels 3 companys (dos canareus i un ampostí) que m’havien acompanyat a la pujada anterior.

Durant la primera pujada, entre la panxa plena de líquid, el tràfec tornant a col·locar-me bé la motxilla, els manguitos, etc. vaig haver d’apretar les dents per poder-los seguir. Després, durant el tram de pista corredora, Joan Curto va posar un ritme molt bo, un puntet superior al meu ritme de comfort, però amb una mica d’esforç i les poques ganes de quedar-me sol vaig poder aguantar. La següent pujada, la del Coll de Llinars, la vam començar junts però poc a poc ens vam anar quedant al davant Joan i jo (no ens coneixíem abans, però després de fer gairebé mitja nocturna junts em permeto la llicència de fer-lo protagonista de la crònica). Així vam continuar el següent tram de cursa, gaudint dels últims rajos de Sol i vigilant que cap bou ens fes córrer més del compte. Aquí ja vaig veure que faria molt millor temps que l’any passat, ja que d’encendre el frontal abans de Pallers (2007) vam poder anar sense llum artificial gairebé fins a Clotes (2008). Després de l’avituallament del refugi, en que Joan em va haver d’esperar mentre em bevia el café, el nostre ritme va anar baixant progressivament a causa d’una llaga que feia veure les estrelles a Joan i d’algun ensurt que vaig tenir jo per la poca visibilitat. A més, no vèiem a ningú ni davant ni darrera, amb la qual cosa la motivació era baixa.

Els Km passaven poc a poc, s’havia d’estar molt atent per seguir les marques del GR i el cansament ja feia estona que havia arribat. De cop, vam veure dos llums darrera nostre, algú s’apropava, i ho feia molt ràpid perquè tot i que vam augmentar una mica el ritme, de seguida ens van agafar i superar. A Clotes ens havien dit que ocupàvem la 15a i 16a posició, per tant no podia deixar-me superar sense intentar aguantar el ritme, així que tocava col·locar una altra vegada el motor a més revolucions i accelerar la respiració. Estàvem prop del Mas de Maraco, així que només ens quedava una pujada, la terrorífica última baixada i el tram de pista fins a Paüls, havia d’intentar aguantar com fos

…continuarà

Desprès d’una setmana molt fluixa d’entrenaments (pel que jo se, F només va anar dimecres uns 50km en bici i dijous F-sala, JF dimarts va anar a còrrer suau i dijous F-sala, Ll no se el que ha fet i jo he caminat una mica amb jr i dijous F-sala) encarem el cap de setmana amb les piles carregades. I farà molta falta aquesta càrrega ja que hem de fer moltes coses.
El divendres per la tarda acabarem de marcar el circuit de la I Cursa de Sant Joan que ajudem a organitzar. El dissabte pel matí col·laborarem amb tot el que puguem durant la cursa (els que no fan la nocturna i no estan lesionats correran). Després dinar i carregar les forces ja que per la tarda-nit tenim una de les cites més exigents de la temporada la Travessia Nocturna Fredes Paüls que encarem amb moltes ganes i bastant de respecte.
Per la nit, els que aguanten festa a Sant Joan del Pas i el diumenge descans i relax, que podem complementar amb una escapada a les IV Jornades Musicals de l’Ermita de la Pietat, que us recomanem a tots els que no les conegueu.
Per acabar, dir-vos que tenim pendent la crònica de la cursa de Capçanes, però per anar fent boca podeu llegir la crònica de l’amic Fradnand (a qui agraïm les referències tant positives) de la UEC Tortosa i us deixem les posicions dels nostres corredors, en una distància de 13.700 km sobre pista:

• 28è Agus Juan-Camps – 1h02’52″
• 53è Lluc Maresma – 1h06’09″
• 75è Feliu Ferre – 1h08’35″
• 105è Josep Fernando – 1h11’07″

Fins aviat!!