SudActiu

Archive for the ‘crònica’ Category

KPassats uns dies, i una vegada paït tot el que va passar diumenge, he trobat un petit instant per escriure la meua visió del Km Vertical (i algo més) de diumenge a Roquetes, punt final brillant al III Circuit de les Terres de l’Ebre.

En primer lloc, vull parlar a nivell general del circuit i de la cursa en si. Per al circuit, ja he dit que va ser un final brillant, però crec que em quedo curt. Tots estem molt orgullosos del nostre circuit; moltes curses, prop de casa, ben organitzades, on poc a poc ens anem coneixent tots, etc. Però crec que a part d’aquestes consideracions, una mica subjectives i sentimentals, el pas que hem fet aquest any ha estat de gegant. A totes aquestes qualitats, li hem de sumar la varietat de curses, la qualitat dels recorreguts i el fet d’aconseguir tot això a base d’ingredients tant diferents. Dic diferents perquè combinem maratons amb KV, curses estil Paüls o Tivissa amb Ulldecona o la Pobla de Massaluca, calor amb fred, duatlons, … en fi, que ho tenim tot i a un gran nivell. Fet aquest comentari a nivell de circuit, em toca parlar de la cursa. Per als que ens trobem al Facebook ja quasi està tot dit, però vull tornar a felicitar als organitzadors; pel recorregut que ens van preparar, per tenir els corredors com a figura prioritària, per pensar en les necessitats que tindríem i anticipar-s’hi, en fi, que ho van fer tant bé que el mal temps, en lloc de causar problemes va ser un element més de la festa i una ajuda per a que tots els que vam anar-hi ho puguem recordar per a molt de temps.

Després d’aquesta introducció (una mica llarga, ho sé) toca parlar de natros. Vam ser pocs, com ha estat bastant habitual aquest any, però ens ho vam passar de categoria. Tant Mon com jo anàvem a gaudir de la pujada, som uns enamorats dels KV i no podíem faltar al primer que s’organitzava de manera oficial per les nostres terres. Ramon fa uns dies que ha baixat el ritme i jo arrossegava un costipat de feia dies, així que no esperàvem fer-ho massa bé. Per si fos poc, jo no vaig poder aguantar-me d’anar a la sortida de Lluna plena el dissabte, així que ni descans físic ni son suficient (ben just si 4h), però no passava res.

Una vegada a Roquetes, recollida de dorsal, salutacions amb els companys i cap a l’autocar. Feia fred i vent així que vam decidir que com més ràpid comencéssem més ràpid acabaríem. Fem l’aproximació sense encantar-mos i amunt. De seguida ens vam separar, jo vaig sortir una mica abans i no ens vam veure fins dalt. Tenia claríssima la tàctica, sortida a buscar un bon ritme, anar apretant sense passar-me i guardar l’últim esforç per a després del Coll del Vicari. Dit i fet, sortida tranquil·la, algun problema per agafar bon ritme (mal de lumbars), content de veure que els mts de desnivell no em pesaven, una bona ajuda quan m’agafa i passa Carlos Antonés (molt bona roda per al tram en que es planeja) i final explosiu després del coll. Sobre el fred i la neu, natros mos vam escapar de la neu pujant (de fred ja en feia molt) i la vam gaudir baixant, al mateix temps que animàvem als companys que pujaven glaçats. I sí, personalment penso que van ser la cirereta al circuit. Què més podem demanar per al prestigi del circuit? Ningú podrà dir més que aquí no tenim muntanyes de veritat o que si no anem al Pirineu no podem saber que és córrer per muntanya.

Sobre la classificació, aquí en teniu un petit tast i les podeu consultar completes aquí:

1       Kiko Martí    1h00’34″

14    Agus Juan-Camps 1h12’25″

45    Ramon Torrent 1h26’39″

De fotos de moment en tenim poques, si en trobem més ja actualitzarem l’entrada.

Agus

Mentre ens recuperem i anem paint el que hem viscut avui, us deixo amb la crònica que Jordi Bort ens ha enviat a diversos administradors de blocs i que expressa perfectament el sentiment de la immensa majoria dels que avui hem gaudit d’un dia irrepetible. Crec que vore la majoria de blocs de les nostres terres amb aquest escrit serà la millor felicitació possible a una organització exemplar que ens ha tractat sensacional i que ha convertit un dia difícil en una jornada per al record:

Hola,

Este matí per la zona de Roquetes – la Caramella hi ha hagut un “orgasme esportiu de muntanya“Ahhhh si !!!, parlo del km vertical de Roquetes, una cursa que ha respòs superant les expectatives més bones.

Que podem dir….. la organització i el muntatge de la sortida, des del pavelló fins a la “zona de guerra” ha estat tan senzilla com ben organitzada, amb la naturalitat d’aquell que porta muntant 1000 curses !! L’aproximació i l’inici igual, en una tranquilitat immensa, silenci, respecte i sobretot amabilitat vers els corredors, ens han rebut a la “caseta”, per inciar l’esperat ascens al cim de Caro.

Del recorregut, poca cosa a dir…………… bé ho resumeixo,  al·lucinant perfecte, ben senyalitzat !!!!!

L’arribada al cim, immensa, en mig del fred, vent i neu, una calurosa multitud de aficionats, acompanyants, participants i organitzadors, rebia als que pujavem per donar-nos una empenta en el tram i no poc dur final !!

Un cop al cim de les Terres de l’Ebre, la organització no s’ha deixat (per a mi) cap detall, hi havia una furgoneta en material que els participants hem deixat i l’inici (tal com roba per canviar-nos….), un simpatiquíssima xica ens treia el primer somriure de finalització, fent-nos una foto al cim de Caro (un record per emmarcar… i més en lo paissatge que hi havia), penso en la motivació i esperit de sacrifici i col·laboració que tenia la xica en estar allí…. en lo fred que feia !! Però ella, amable com mai animava els més decaiguts per l’esforç !!!

Encara sense baixar cap a Roquetes, ens han ofert un necessari cafè a la caseta de Caro, que puc dir, aquell cafè en aquella caseta de…… 16-20 metres quadrats amb unes 20 persones dintre, sens contar la taula del cafè, ordinadors dels xips i tot això donant sempre preferència als que “més mala cara feien… per l’esforç”. La imatge d’aquesta caseta amb aquesta descripció que us intento fer, tranmetia un companyerisme i devoció on, els fred i cansament passaven de llarg, millor dit, no hi tenien lloc !!

La zona d’aparcaments de Caro, Roquetes… ideal, sense col·lapsar el final i amb facilitats i llibertat per a tots.

Que podem dir més, si fins i tot la meteorologia ha tingut enveja de la jornada i ha volgut ser protagonista, sobretot al tram final, on vent, fred, neu, pluja…. i no se que més queia començaven a gelar les cames i el fred anava pujant cap amunt, immobilitzant el cos i incitant a detenir la progressió, però tot el citat anteriorment ha pesat més i la gran majoria de participants ho han aconseguit !!

Per acabar, penso en la xerrada que he tingut amb el meu amic i gran corredor Albert Giné… “pa’ls amics Puça”, on parlavem de com estava muntada la jornada, que hi havia, els vehicles per a la roba…. i ell, amb molt bon criteri i com no amb tot l’encert del món (perquè sabia molt bé com estava tot de muntat i preparat) m’ha dit amb un somriure de complicitat, al jo dir-li “pinta bé això heheh”: “Tranquil que esta muntat per corredors” i després ha rigut. Pos si Albert quanta raó tens !!!

PD: Tampoc me vull deixar de felicitar als moltissims membres de la organització (Ivan, Cesar, Javier…….la dona de Puça jeje, i molts més) !!

A tots vatros us vull dedicar este escrit !!

Felictats !!

Jordi Bort
Uns dels corredors del km vertical
a.e. alcanar

Aviat penjarem la nostra crònica i les fotos que puguem recollir.

Agus.

El dissabte 13 de novembre, 6 sudactius vam participar a la 2ª cursa i caminata de Masdenverge.

La cursa era de 12 kms. on vam participar Benja, Paco Guzman, Ramon Callarisa, Guillermo Castell i jo mateixa; l’Alicia Gil va ser la nostra representant a la caminata que era de 7 km.
El recorregut va ser pels voltants de Masdenverge. Va ser força pla tot i que als últims kms hi havia una pujadeta prolongada. L’organització va ser molt bona i a la meta no ens va faltar de res.
Hi va haver un total de 300 participants entre cursa i caminata i els resultats van ser:

• 0:54 Benja Queralt
• 0:55 Paco Guzman
• 0:58 Ramon Callarisa
• 1:01 Cèlia Callarisa
• 1:14 Guillermo Castell

Les dones de CEU-Sudactiu vam deixar el llisto molt alt, ja que Alicia va quedar 1ª dona de la caminata i jo vaig fer podium, quedant 3ª de la general; web cursa.

Salut i a seguir!!     Cèlia

Quan entrem al novembre ja se sap que vol dir fred, i a Horta encara més, però això no ens trau les ganes d’anar a córrer la cursa de les Roques. Sortim des del poble Rasquera, Anna, Albert i Encarna. A Horta ens trobaríem fent un caferet a Floren, Vicent i Nelo. Desprès d’habituar-mos al canvi de temperatura, ens canviem i preparats per a començar. Mentres esperàvem el control de xip de sortida, un avi local ens gastava bromes i ens deia que estàvem bojos de fer estes coses, i durant uns moments ens va fer oblidar del que ens esperava. Amb un toc d’humor, el mateix Papa de Roma ens va beneir en aigua “bendita” i ens va donar la sortida. Uns Kms més endavant de la cursa, ens esperava per a animar-mos.

Tot l’any fent marxes, estàvem una mica asustats de com aniria la cursa, però estàvem mentalitzats del que ens trobaríem. Per al nostre nivell d’entrenament, cursa molt dura, però preciosa, unes vistes fantàstiques, realment es lo que veníem a buscar, ja que els 3 (Rasquera, Albert i Encarna) mos agrada molt aquesta zona, i per això ens vam apuntar. Anna va ser la encarregada de les fotos, i com no, d’animar-mos a l’arribada, i inclús acompanyar-mos corrents els últims metres de la cursa, i això sempre s’agraïx.

En quan al recorregut, passar per la zona cremada, ens posava els pèls de punta, tot i que tots 3 ja havíem estat a l’estiu, però tot i així, et passa per la ment la morts dels 5 bombers en l’incendi. No era una cursa apta per a persones en vèrtig, ja que hi havien llocs especialment dificultosos i molt tècnics, trams on bufava molt el vent, llocs on havies d’anar literalment a quatre grapes, o agafar-te a cordes perquè era una senda estreta i amb un precipici espectacular! Natros no vam estar a l’anterior edició, però vam sentir comentar que aquest any el recorregut anava al revés.

L’organització, avituallaments, tot perfecte! Hi havia molta gent repartida per tot el recorregut animant, inclús un avituallament en especial, el que estava a la falda de la Muntanya de Sta Bàrbara , que animaven amb una efusivitat impressionant. A l’arribada servien torrada, beguda i varios postres, un d’ells típic del poble. La bossa del corredor ens obsequiava en un vi de la zona i una samarreta per a recordar la cursa.

Per últim donar ànims a Nelo, que es va lesionar. Esperem que es recuperi pronte.

Encarna

La setmana passada parlant en Lluc em va comentar que feien una cronoescalada prop de Tarragona, és com un kilòmetre vertical per qui no sàpigue exacte el que és, o sigue, es tracta de pujar, pujar i pujar, són proves molt explosives que tenen pocs Km però molt de desnivell.
I a mi és el que més m’agrada de totes les modalitats, així que em vaig informar d’on i quan era.
Era a la Torre de Fontaubella, la primera vegada que sentia el nom, així que a mirar per Internet on era exactament, a uns 40 km de Tarragona i com ara estic per aquí fent vida, no m’ho vaig pensar gens, perquè damunt era en dissabte per la tarde i encara es podria aprofitar la nit, hehehe.

Una vegada inscrit, envio un mail als companys sudactius que estan més actius este mes per si algun s’apuntava i al final uns per família, altres feina i altres que no estan preparats diuen (tot excuses) me deixen sol, hehe. Un altra vegada serà Pos jo amb el ritme que porto este estiu no és que estigue a la meua millor forma, però bé s’anirà per vore que tal i estirar les cames un ratet.
Va anem x feina….. Surto amb temps de sobres per aclimatar-me al lloc, (un que va fent-se professional) jeje. A les 16:30 estic a la torre de Fontaubella i ja abans d’entrar al poble, voluntaris per indicar-te on esta el pàrquing i el lloc de recollida de dorsals, sí senyor tot ven organitzat. Una vegada deixo el cotxe vaig a buscar el dorsal i mirar una mica la zona per on anirem. La meua hora de sortida era a les 18:33 fua!! Em sobrava un munt de temps, vaig a fer un cafè al baret del poble i esperar per vore sortir les dones i els 1ers homes.

Mònica Ardid

I allí estava Mònica Ardid la campiona d’Espanya de KV , va sortir amb molt bon ritme, impressionant poder vore amb directe una atleta d’aquest nivell. De dones també estava Ragna Cathelijne Debats la corredora de Xerta i primera al circuit de les Terres de l’Ebre.
Una vegada vaig vore sortir totes les dones i els primers homes em vaig anar a canviar i començar a estirar una miqueta. Bé ja anaven pel 60 i ja em cridaven, això ja estava, cada minut sortia un corredor, vaig al lloc de sortida i em diuen que el que anava davant meu no estava així q em feien esperar 2 minuts, fua!! Van ser interminables, el del crono em diu 20’’10’’ 5’’ sortida, surto amb bon ritme perquè els primers metres era asfalt i pista, així que vaig pensar apretar i desprès ja ens ficàvem al sender, el primer km el vaig portar molt bé perquè era prou suau, a partir d’allí ja es començava a complicar un poquet més amb el pendent , arribo al km 2 dic va que ja falta menys, però a partir d’allí començava el bo, vaya costetes i una tartera molt canyera, anava donant-ho tot; mans, peus i pulmons, el pulsòmetre al màxim i encara feia falta unes roques verticals que allí havies d’anar amb compte. Km 3 gent animant em van dir va “Rambo(!!!!!)” que això ja ho tens, jeje. Només quedaven els últims metres i final. Arribada amb 31’ 05’’ em faltava aire per tots els costats. Sí, ja està clar que els excessos es paguen, però molt content amb el temps i durant la pujada vaig poder avançar a quatre corredors.

El protagonista

A dalt unes vistes impressionats , beguda i menjar per recuperar i un altre cop cap al poble, vam baixar per una sendereta molt tècnica i xula. Una vegada al poble a beure i menjar una miqueta més i cap a la dutxa. Dutxat i canviat vaig anar a vore les classificacions i l’entrega de premis. Finalment, cap a Tarragona un altre cop, que tocava sortir de concertillos, M’ho havia guanyat!!!, jeje
Per cert l’organització, voluntaris, marcatge i tot en general un 10.

Aquí teniu les classificacions (realment vaig quedar 22è): http://www.tretzesports.com/cronotf/index.html

20ga gent a disfrutar del que queda d’estiu i festes.

Salut i KM!!!!!!

MON

Aquest dissabte a la nit, es vam presentar a l’Ametlla de Mar, Antonio Ruiz i jo mateix. Un parell d’autobús ens esperaven.

En uns 35 0 40 minuts vam arribar a Tivissa, amb un vent molt molest.
A les 22,57 h. Van donar la sortida de la curs (uns 15 minuts després la marxa que era exactament el mateix recorregut). Una exigent pujada per una senda i enllaç amb un ample camí de pujada, fins el primer avituallament i com sempre un terrible dolor als “empeines” dels peus, (no se com s’escriu en català) que a la mig hora, desapareixen.

A partir d’aquí, pistes i mes pistes (molt dures en la seva majoria) i fent continues baixades i pujades (suaus, però emprenyadores). Antoni va agafar un bon ritme i vam començar a passar a uns pocs corredors.
A uns 12 km. del final, les pistes super dures i l’asfalt serien els reis, en especial els últims 6 km per una carretera que arriba a l’Ametlla de Mar.
A la meta, una dutxa i un “bocata”. Decepció, no hi ha samarreta, ni detallet (tret una polsera re-flectant que van donar a la sortida) i tampoc diploma amb el temps.

Respecte als nostres temps, per un bon rodador serà dolent, però per mi son una passada, 3h 25 ‘. Antonio podia haver baixat una mica més, però es va acoblar al meu ritme i vam arribar junts.

A les quatre a casa, un far per dormir (masses gels amb cafeïna) i bosses de gel per calmar alguna zona castigada amb excés. Bona nit.

TITO CABANÉ

Crònica

Uffff, si algú no sabia perquè se diu DuEXTREM només cal que m’ho pregunte! Quina prova tan dura, quin patiment i què bonic és quan veus que l’acabaràs, que l’esforç ha valgut la pena i que ja en tens una altra per explicar.

Comencem pel principi. La gent de Mont-Bike mos van preparar un diumenge d’estos que es diuen completets. Vols córrer? Cursa Trail. Trobes que farà massa calor? Marxa. Lo teu és la bici? Volta al Montsià en BTT. Estàs grillat, no saps escollir o tens temps lliure? Duextrem!!

Natros, com som un poble amb una mica de tot i equilibrats vam tenir gent a cada modalitat. A vore si no em deixo a ningú: Vizqui i Guti a la BTT, Albert, Tito, Joan, Encarna, Desiré, Neus G. i Neus V.  a la marxa, Feliu, Juanjo i Mon a la Cursa i Carlos, Paco i jo (Agus) a la Duextrem.

El dia va acompanyar(?) i no vam patir massa fred(?). Bromes a part, tot i el Sol i la calor, vam tenir relativa sort, ja que durant la setmana havia plogut i les temperatures, tot i ser ple estiu, no van ser de record (uns 32-33º de màxima a la duatló). Els recorreguts, van ser molt bons, racons bonics, vistes impressionants, trams ràpids, trams tècnics, bones ombres i suficient duresa per xalar amunt i avall. Natros vam tenir de tot; debuts, tornades després de molt de temps, alguns dels habituals i algun inscrit d’última hora que al final no va poder venir (urgències animals!!).

Per variar, també vam tenir resultats de tots tipus, molt bons temps a la marxa, Paco com sempre impressionant (primer de la categoria a la Duatló i segon a la Cursa Trail), d’altres més o menys en la línia habitual i els debutants molt contents tot i que això és una mica més dur del que sembla des de fora.

Pel que fa a mi, vaig acabar i això, que inicialment era el meu únic objectiu, després del que em va costar, s’ha transformat en un gran èxit. Aquest últim mes havia tingut coses que fer més importants que entrenar (sí, n’hi ha alguna i ara m’ha tocat) i em vaig apuntar per treure’m l’espineta de l’any passat com fos. Així que vaig sortir a córrer en ganes però sense posar aquell puntet de més que sempre tenim, vaig agafar la bici en calma total, tanta que quasi em quedo a esmorzar al primer avituallament, vaig anar fent maleint no tenir ni un km còmode, vaig tornar a relaxar-me al Mas de Mulet, vaig patir de valent amb els frens a la baixada cap al ciment, vaig tornar a maleir el recorregut (per dur), em vaig animar pujant per asfalt, per tornar a barallar-me en la bici just al moment que m’agafava Paco. A partir d’allí, xerrant i anant fent km, apretant les dents per a que no em deixés (té molta més tècnica que jo i anava molt bé), cuidant les cames per evitar més calambres i esperant la baixada del GR per tenir garantit ser un Finisher.

Quan vam arribar a l’asfalt vam tornar a pegar-li una mica de canya per mantenir la posició, moment que els calambres es van apoderar de Paco, que va acabar convencent-me que el deixés i que ja arribaria com fos (tenia gent de l’organització en ell, no el vaig abandonar sol). Total, que vam arribar en un minut de diferència després de fer tota la part final junts

En definitiva, un gran diumenge el que ens van organitzar els companys ampostins, una organització de la qual no tinc CAP queixa i un gran repte, que demana arribar molt preparat si no vols que la duresa et supere.

Classificacions:

Duatló

Cursa

BTT

Marxa

Fotos:

Flickr – Ferran Vidal

Picasa – Carlos i Tere

Un diumenge calorós, les 6.30 a la Bellota, i 3 falduts agafant camí cap a Cornudella de Montsant. El viatget se mos va fer pesat ja que pega una mica en lluny, però anàvem en moltes ganes. Per a mi, la cursa més bonica d’aquest any, tant en les vistes com en el recorregut, però la veritat és que la organització deixa molt que desitjar. Jo i Albert fèiem la curta, i a la web posava que acabava a la plaça de la vila. Al arribar allí només hi havia una taula en aigua, i al preguntar on havíem d’acabar ningú sabia res (hi havia gent de l’organització que no sabia que hi havia curta). He anat seguint i al vore que em feien agafar el camí cap al pantano, he reculat i he anat pel mig del poble buscant la meta. Tothom qui volia fer la curta s’ha queixat ja que no estava gens senyalitzat l’enllaç des de la Plaça de la Vila a on hi havia la meta (estava en llocs diferents). Gent com Albert ha anat seguint i al final ha fet la llarga sense haver-s’ho plantejat. Els avituallaments una mica pobres i al arribar a meta, tota la beguda estava calenta, i si volies algo fresc t’ho havies de comprar.

Però tenim bones notícies, com no participant Paco Mariné, hem vingut a casa en copa, però ell vol fer una aclaració sobre això. Segons el reglament de les Terres de l’Ebre, la categoria màster inclou la gent que fa els 50 anys dins de l’any que participen, en canvi el reglament de Siurana diu que si el participant fa els 50 aquell any, però encara no els té, no pot competir per a aquesta categoria. En resum, que Paco creu que la copa hauria d’haver sigut per a un altre corredor que ha entrat abans que ell i que a la lliga de les TTEE competeix a la categoria Màster, però a la Siurana és considerat Veterà.

Aquí podeu consultar les classificacions.

Per últim donar ànims a LLuc Maresma, ja que sabem que volia participar, però que no ha pogut vindre. Ànim!

Albert, Paco i Encarna.

Bé, crec que amb aquesta ja acabem el recull de cròniques de la nocturna. Com veieu, cadascú ha tingut un punt de vista, moltes sensacions diferents han passat pel cap dels participants, uns han patit més, els altres no tant, uns han anat més ràpid, els altres més tranquils, alguns debutaven, d’altres ja quasi són clàssics, però tots comparteixen dos coses; la il·lusió i alegria de poder participar en aquesta marxa clàssica de les nostres terres i el cuquet que se’ls ha quedat dins i que, segur, els farà repetir en aquest tipus de cursa/marxa.

Per fi, este any sí!! Després de 2 anys quedant-me en les ganes de fer esta marxa, a la 3a ha sigut la vençuda!!
Tenia moltes ganes de fer-la o almenys intentar-la ja que havia sentit parlar molt i sempre molt bé, així que s’havia de confirmar! I este any que tenia de referència la de Riudoms, encara en tenia més ganes. Ara, he de confessar que no m’imaginava que fos tant dura! Quan vaig mirar la web per informar-me, em vaig fixar bàsicament en la distància i no vaig parar massa atenció al desnivell = ERROR!! Mentre la Riudoms tenia un total de 2900 m aprox. aquesta era casi el tripleeeee!!
Bé, la qüestió és que després d’aconseguir inscriure’ns (pels pèls) Domi, Joan (amic de Tgn) i jo, i esperar el dissabte en candeletes, va arribar el moment.
En un principi, la idea era anar els tres junt en Eva i uns amics d’ella però ja abans de la sortida ens vam “desperdigolar”. Joan, Domi i jo vam començar a tirar intentant avançar gent però la cosa estava complicada. Així que Joan, després d’esperar-nos 2 o 3 cops, va desistir i va anar tirant. Domi i jo ja sabíem que no el veuríem més així que vam decidir anar els dos a una, i la veritat és que ens vam complementar molt bé. De vegades en curses és difícil anar acompanyat perquè si el ritme de l’altre és molt més alt et canses de seguir-lo, però també cansa si el ritme és més lent. És complicat trobar un terme mig. Nosaltres vam aconseguir trobar un ritmet que ens anava molt bé als 2 i el vam portar durant tot el recorregut.
Anàvem fent xino-xano, caminant a les pujades i corrent els trams planers i baixades. A les baixades jo m’accelerava una miqueta perquè em sentia bé ì Domi anava frenant i curant-se en salut per por a tornar-se a lesionar del genoll…però de seguida tornàvem a enganxar-nos. Com ens sentíem bé i portàvem un bon ritmet, ens vam marcar l’objectiu d’arribar a Caro de dia i…ho vam complir!! A les 21:30 estàvem allí. Vam fer un paronet ben merescut d’uns 10-15 minuts: algo de menjar, aigüeta per un tubo, canvi de samarreta, frontal al puesto i ….. a tornar-hi que no ha sigut res!! Jo estava contenta amb el temps que havíem fet al 1er tram i, fent números vaig pensar que podriem acabar-la en 7h30′ (igualant la de Riudoms) però no vaig tenir en compte molts factors que jugaven en contra i que no van estar presents a l’altra (no es poden comparar mai les curses…cadascuna és una historia!)
Bé, vam arrancar, fent-se fosc de seguida i la cosa ja va canviar. Anavem molt callats, ben concentrats en on posavem els peus i sobretot, seguint bé les senyals per no perdre’ns (aprofito per felicitar l’organització per la bona senyalització). A banda d’això, el cansament que començava a sortir després de tantes pujadetes no ens deixava obrir massa la boca. Havíem de guardar forces.
Per fi vam arribar a la tant esperada baixada. Jo l’esperava en candeletes ja que les baixades se’m donen bé i pensava que recuperaríem temps. Però no va ser ben bé així. Tot en excés és dolent i tants de kms de baixada no podien ser menys!! A més, la foscor i el terreny (pedra solta) complicaven l’assumpte i feien que no poguéssim disfrutar al 100% d’aquell tram. Els últims kms d’esta dura baixada, Domi i jo només demanàvem pla o pujadeta (sempre volem el que no tenim!! jajaja!) i per fi…….va arribar el tram de pista final!!! Ufffff…que bé!! Com el vam agraïr!
Durant este tram vam canviar d’estat d’ànim unes 3 o 4 vegades: alegria en començar-lo perquè els genolls ho necessitaven, més emoció i llagrimeta en veure les llums de Paüls tant prop, decepció en adonar-nos que la vista ens havia fallat una mica i el poble no estava tant prop com pensàvem, alegria un altre cop en entrar al poble però seguida de desconcert perquè no sabíem a quina part del poble acabava… A sobre de tot això. només faltava el GPS de Domi que deia que faltaven 5kms però no veiem normal que ens fessin pegar dos voltes al poble per acabar de fer estos 5kms… jajaja!! Ara em fa gracia però en aquell moment ho estàvem maleint tot!!
Total, que en tant de desconcert, vam veure la llum al fondo (jajaja!!) i allí estavaaaaa…. la pista en l’arc unflable que significava l’arribada. En aquell moment les cames ja es van accelerar soles i van acabar de donar tot el que quedava a la última baixadeta i entrada a la pista.
A banda de l’emoció i la satisfacció que ja em nombrat varies vegades, en fer una cursa d’estes característiques, també em vaig posar molt, molt contenta pel resultat final: 8 hores!!
Tot i que a la meitat del recorregut vaig arribar a pensar que podíem fer 7h30·, quan vam acabar i vaig analitzar totes les dificultats que no havia tingut en compte (desnivell, foscor, terreny…) em vaig sentir molt satisfeta i en ganes de repetir!!!

Bona nit, com heu vist, a l’entrada anterior ja tenim algunes fotos i, ara, actualitzo aquesta afegint l’enllaç a la classificació. Tenim més cròniques al forn, si algú més vol escriure la seua ja sabeu que ho podeu fer i enviar-nos-la al mail. Bon dia, mentre esperem tenir el llistat de temps i un recull més ampli de fotos, comencem en les cròniques. Parlo de cròniques perquè, com vam tenir una representació tan nombrosa i, és una marxa que es pot fer de tantes maneres, espero que sigueu uns quants els que ens expliqueu com us vau sentir, que us va semblar i quines anècdotes vau viure.
Per començar tenim la visió de Marc, un dels que la feia per primera vegada i que va acabar molt content i amb millors sensacions del que s’esperava:

Sortim d’Ulldecona cap a fredes sobre les 16:00, després de fer una mica de cua per la carretera agafem los dorsals i fem una mica de temps preparant-nos i comprovant per enèsima vegada que ho portem tot i que no ens deixem res. Saludem als amics i coneguts. L’hora s’aproxima i fem la foto Falduda… això està a punt minuts abans de les 18:00, intentem posar-nos una mica endavant per a no patir amb els que no correran de bon principi, m’enganxo a l’estela de Mingo i anem avançant a un munt de participants sense parar, fins que als 30 minuts fa un canvi de ritme que per a mi era massa i veig dos gorretes blanques conegudes, Feliu i Ramon, veig que porten un ritme que era molt bo, continuo darrera d’ells fins que en una llarga pista de baixada tinc un ensurt amb la camelback i haig de para un moment, els veig en cada revolt i arriba el primer control, quan jo entro ells surten i veig que em serà molt difícil atrapar-los i seguir el seu ritme, començo la marxa en solitari. Després de la Cova del Vidre, vaig pujant a un ritme no com a mi m’hagués agradat i començo a intentar concentrar-me. Ja porto més de 3:30 hores i estic molt bé, sense pensar massa, veig que Caro no esta lluny, he perdut molt de temps en el meu recorregut en solitari i entro al control de caro casi tocant les 4 hores (22:00) canvi de samarreta, estiraments, omplir d’aigua i menjar un pastisset energètic… veig a Nelo, Neus i Domingo. Encenem el frontals, perquè ja és fosc i a un ritme alegre anem tirant però quan comencem a pujar ens dividim, em quedo amb Nelo, portem un ritme bastant lent i parem un moment per posar-me bé la turmellera, Neus i Domingo ens avancen perquè es veu que s’havien perdut una mica. Sense donar-nos compte estem al l’últim avituallament, ens fan la foto i ens diuen que només ens queden 12 km, em va motivar moltíssim, anem Nelo i jo sols, a estones veiem llums però molt llunyanes, després de la pujada tinc el moment més dolç de la marxa, em trobo molt bé al anar recuperant per el ritme baix i ja portem 6 hores, però continuem per la baixada final, ja m’havien informat de la baixadeta, moltes pedres soltes que em fan entortillar unes quantes vegades, quan portem bastant estona, uns diuen que només falten 2 km… mentira veiem Paüls de lluny, encara falta . Arribem al asfalt i ja era innecessari gastar els dos últims cartutxos, ho havia de haver fet abans. Ara toca asfalt, per a rematar. Arribem a meta 8:42 minuts i els Sudactius: Mingo, Feliu i Ramon ens feliciten per acabar, i ens informen que marxen al hospital a buscar a Marema que està allí per una inflamació, tot i així va acabar en 5:20 més o menys, una autentica màquina. Espero que és recuperi prompte i ens continuï donant alegries. Una mica de pa amb tomaca, pernil i formatge i una dutxa, tinc gana una altra vegada pa amb tomaca… jajaja. En una horeta arriba Tito, ve acompanyat de més falduts, després de comentar la jugada i menjar-nos un gelat, anem cap al poble. A les 5:00 em poso al llit i a les 9:00 Eneko m’ha fet l’interrogatori de on havia estat i em va explicar la juerga que va fer anant a sopar de caseta. Físicament em trobo molt bé, pensava que després de més de 48 km estaria més trinxat, ara toca preparar-me per la pròxima i ja tinc la meva primera marca a batre.

Mireu si va acabar bé, que ja pensa en la pròxima i, fins i tot, ja ens fa una proposta. Voleu anar a Morella?