SudActiu

Archive for the ‘crònica’ Category

Igual que al clàssic del dia anterior i com a tots els merengues, l’optimisme i les ganes per guanyar al Barça ens van passar factura. Davant d’una marató no n’hi ha prou amb sortir amb ganes de fer-ho bé, es necessita una molt bona planificació prèvia. Una marató no és una cursa qualsevol, per algun motiu es diu que és la prova reina de l’atletisme.

En el cas dels Sudactius vam fer pleno al 15, ja que tots 4 vam xocar contra la gran muralla. Si fos Mourinho diria con mucha suerte o en el cas contrari Guardiola amb molt d’esforç i patiment, dos dels sudactius tot i que molt ferits vam poder sobrepassar-la. Els altres dos es van quedar a les portes.

Començarem amb Carvalho, Paco que al km 23 i degut als problemes que arrastra al genoll va tenir que abandonar (li faltava el seu company de maratons, Carlos Gavaldà, que esperem que es recupere aviat, pel bé d’ell i de Paco). Dos kms més avant Cristiano Ronaldo (Maresma) que arribava pletòric al clàssic i amb molt bons resultats previs per baixar la seva marca de 2.58 va veure com degut a problemes físics la llebra de 4 hores l’avançava. Va tirar d’orgull i gràcies als ànims del Bernabeu va poder remontar fins agafar la llebra de 3 hores 30, tot i així després de veure que no tenia solució i que no podia més al km 25 i després de passar la primera mitja amb 1:46 va tenir que abandonar.

Per l’altra banda un mític dels clàssics i amb molta experiència futbolísitca coneixedor de estrategies i tàctiques com Xabi Alonso alias Mingo va començar el seu partit particular amb l’objectiu per dècima vegada de guanyar al Barça (baixar de 3 hores), però no va poder ser. Psicològicament i físicament no estava preparat, per aconseguir aquest repte s’ha d’arribar més descansat. Tres finals (maratons) en un mes són moltes. Tot i això va poder acabar-la amb 3 hores i 27 minuts, estic segur que aquesta és de la que se n’enrecordarà més.  Com a últim integrant de la plantilla Karim Benzema (Feliu) va començar pletòric amb un gol als primers minuts i lo que prometia un hat trick es va acabar amb no puc més i vaya animalada això de la muralla blaugrana. Puyol i Piqué són massa bons. Em vaig deixar portar per les sensacions i les emocions del moments i quan em vaig donar compte de que el grupet que anava volia baixar de les 3 hores ja era massa tard. Això de jugar contra el Barça a l’atac és un suicidi. Passant els 10 km en 42 minuts i la mitja en menys d’1hora 30′ estava clar que allò no acabaria bé. Tot i això amb bones sensacions i enganyat per les emocions vaig decidir de seguir com un kamikaze fins que el cos digues prou i a partir d’allí a sobreviure. Dit i fet al Km 32 l’isquiotibial dret em va fer un amago i vaig tenir que baixar el ritme considerablement fins al punt que al km 34 ja anava a una mitja de casi 7 minuts per km. En dos kms els cos es va agotar completament i els 8 kms que quedaven fins la meta van ser molt durs. Puyol i Pique van tornar a guanyar, però a fet personal la vaig poder acabar amb 3 hores i 19 minuts.

Com són les coses, un mes planificant la marató per tal de fer-la en menys de 3 hores i 10 minuts i al final endut per les emocions vaig intentar baixar 3 hores. Com a fet positiu una mes a la saca i tot i el super pet als 10 kms finals, vaig fer 4 minuts menys que l’any passat.

Donar forces i records a un calero, un canareu (Chimeno) i dos de la UEC que també es van estavellar contra la gran muralla. Les noies que patinaven amb el reflex a la mà no donaven abast, es van veure desobrdades per la gran multitud de ferits que anaven caient als kms finals.

Ànims a tots els Sudactius per a què es recuperen i descansen que al gener tornem a començar una altra vegada.

Ara a apuntar-se a la marató de Barcelona que d’aquí a una setmaneta canvien de preu i puja deu euros més.

Visca el Barça, sou molt grans i ara a per la Intercontinental!!! A títol personal el més gran va ser Busquets.

Resultats a: http://www.maratoncastellon.org/images/stories/documentos/clasificacion_absoluta_2011.pdf

La Cavalls del Vent és una de les rutes circulars pioneres de les nostres muntanyes. En el seu format de cursa, amb només 3 edicions ja és un clàssic, que va agotar les 700 places en només 1 setmana i tot un exemple d’organització i de seguiment. És una d’aquestes curses que no saps si apuntar-te (mig any abans costa saber si hi podràs anar), però que si no t’apuntes et mossegues les ungles quan veus que 700 companys en gaudeixen mentre tu et quedes a casa.

A segona línia, just darrera dels cracks!

Així que enguany, animats pels companys de la Sénia Manel i Joel, Lluc i jo ens decidim a apuntar-nos i a provar-ne el recorregut i l’ambient. Des de que ens vam apuntar fins que hem corregut han passat moltes coses; hem fet curses llargues, hem entrenat, hem patit i hi ha hagut moments en que fins i tot he perdut les ganes d’anar-hi, fins i tot he sabut que el dia abans havia d’anar a un casament, però bé, res suficientment greu com per no poder estar el dissabte a les 10 del matí al centre de Bagà, veient cara a cara els millors corredors d’Ultres del mon i compartint la sortida en ells, en Lluc, en Joel, en Manel i, també es mereix un comentari,

en David, que no va córrer però va ser un suport important per a tots i des d’aquí li agraeixo una altra vegada (Emma i Txell no van venir a la sortida però també van compartir casament, viatges i part de la cursa).

Després d’arribar i adonar-me’n que m’havia deixat dos coses (una d’important i una altra de complementària), de seguida em trobo a Lluc, que estava aparcat prop meu i que em salva al dir-me que portava un parell de pals de sobres. Quina sort! era la cosa important que m’havia deixat, i em feia patir bastant sortir sense, ja que són de gran ajuda quan les forces no sobren. Fem la xerradeta i marxo a buscar dorsal, bossa del corredor i a entregar el material que ens duran al Refugi de Prat d’Aguiló, recullo sense problemes i

Preparant els peus per als 85k

em concentro per vestir-me i agafar tot el necessari, estic molt adormit i un error ara el pagues durant tota la cursa, així que més val fixar-se amb el que fas i en agafar tot el que aniràs necessitant al llarg de la cursa i el material obligatori.

Un cop vestit i entregat el material, surto fora. Anem bé de temps i de seguida em torno a trobar en Lluc i en David, Joel i Manel; ens veiem també amb Adrià i Thais de Tivissa i ens fem la foto de rigor de les Terres de l’Ebre. Els carrers de Bagà són un espectacle, més de 700 corredors i corredores, gent fent-se fotos, cracks mundials per tot arreu i els primers nervis que van apareixent.

Quan s’apropa l’hora anem cap a la sortida, passem el control de xips i ens col·loquem quasi a primera fila. Ja tindrem temps que ens passi gent, però aquí davant veus perfectament als cracks i a sobre t’estalvies la tensió dels primers metres. Arriba l’hora de sortir i, per variar, es surt a mil. Aquí cadascú buscar el seu ritme. Jo, personalment, tinc dubtes sobre si aguantaré la cursa, així que m’ho prenc en calma i veig com em va passant gent per totes bandes, no hi ha problema, en 85 km cadascú acaba al lloc que li pertoca així que xino-xano comencem la primera pujada, de 13km i 1750 mts de desnivell positiu. Em trobo en Lluc que ha sortit molt poc a poc, xerrem una mica, però de seguida em deixa i emprèn la seua remuntada particular.

Arribem al primer avituallament sense novetats, es va pujant bé i ja em sorprèn la gentada que hi ha als trams en que creuem la carretera. Dóna gust rebre tant de suport, encara que no t’has de deixar portar per l’emoció ni fer esforços gratuïts per quedar bé a les fotos. Passem Rebost i seguim pujant cap a Niu de l’Àliga. Aquí em vaig trobant millor i ja puc anar avançant gent i buscant un ritme més alegre (dins de les limitacions ). Un cop dalt em trobo a Manel, que ja està a punt de sortir de l’avituallament. Jo bec i menjo a consciència, queden més de 70km per davant i errar en l’alimentació et pot portar a l’abandó, així que cal fixar-se i anar menjant i bevent sense parar.

La cursa va seguint, ara cadascú ja porta el seu ritme i, en el meu cas, vaig avançant a més corredors dels que m’avancen, encara que no m’hi fixo massa. Val la pena gaudir del paisatge i concentrar-se en anar fent km sense contratemps. Així arribem al Serrat de les Esposes, on estan David (també Soraya i Miry encara que no les veiem) i on ens tornem a ajuntar Manel i jo. Repetició de la jugada a l’avituallament i cap al següent, Cortals de l’Ingla al que s’arriba molt ràpidament. Ara toca un tram llarg i prou dur ens diuen, però ja anem cap a Prat d’Aguiló, punt intermig i on tindrem plat de pasta i roba de recanvi, així que amunt i a seguir devorant quilòmetres, ja començant a mirar el crono i pensant que les 17h d’objectiu es poden rebaixar. Després d’un llarg i dur tram (tenien raó), però fet a un ritme consistent arribem al refugi de Prat d’Aguiló. Em canvio les sabates, canvi de frontal, trec una mica de pes i menjo pasta i caldo. Abans de sortir arriba Manel, que segueix anant molt bé, parlem una mica i surto a buscar el Pas dels Gosolans, un coll que ens espera 500 mts més amunt.

Bona pujada fins arribar a la zona que més em va agradar i començar a baixar ràpidament cap a Estassen. Al principi de baixada em truquen per si arribaré abans de fer-se fosc, ja que Txell està allí però no volen que els agafe la nit.

Nasset roiget però al puesto!

No tinc ni idea, però he d’arribar, així que els dic que en 20 o 30′ minuts arribo (en serien 40 o 45) i em llenço com un boig. Sembla que tothom baixa igual, perquè vaig a tot el que puc i no avanço a ningú.

Alegria!

Però bé, al final arribo i puc viure el millor moment personal de la cursa, quan al mig del bosc sento a Txell que va dient “papa”, “papa?”. Cau alguna llagrimeta i m’alegro d’haver fet l’esforç per arribar.

Aquí torno a avituallar bé, em poso vaselina a les cuixes escaldades i cap a Gresolet. Toca baixada, que si està humit és perillosa però que està completament sec i es fa bé. Arribats al Gresolet, on hem trobo a l’Adrià de Tivissa i faig un mos, ja estem a la recta final (3 pujades i les respectives baixades). Encarem la 1a pujada en calma, agafant un bon ritme i pujant-lo progressivament, la cosa va molt bé i a la baixada em passo una mica de ritme. Ara toca pujar els empedrats, indret molt bonic tot i que hi passem en negra nit i poca aigua. La pujada es va endurint i els quilòmetres pesen, però al final arribem al Refugi de Sant Jordi.

Finisher!

Un gran avituallament, amb alegria i festa, com toca a n’aquesta hora i últims quilòmetres, primer baixada, una pujada curta però intensa i la baixada final fins a Bagà, trams de pista, trams de carretera i final una mica llarg fins que finalment arribem al poble. Baixo de 15h i a l’arribada em trobo als dos cracks (Lluc i Joel) que han trencat el crono i han quedat 34è i 40è absoluts, amb David i Soraya i Miry, tots ben abrigats però patint el fred.

Quina alegria! Recullo diploma, descanso una mica, sopar, massatge, una mica d’abric i assaborir un resultat inesperat i un altre finisher a la col·lecció. Ha estat una gran cursa. El fred apreta i marxo a buscar a les meues reines just abans de que arribe Manel, que tot i un problema final de quàdriceps també ha fet una molt bona Cavalls.

Una bona dormida i amb la llum del migdia recollim les coses i marxem tots junts cap a les nostres terres. Una mica dolorits però molt contents i amb ganes de repetir expedició i esperant que a la pròxima siguem més. Les curses són una excusa, el que realment val la pena és tot el que les envolta i el bé que ens ho passem compartint muntanya, esforços, alegries i també patiments amb vells coneguts, nous companys i gent de tot arreu. Animeu-vos que això no es pot explicar, s’ha de viure!!

El passat dissabte 6 d’agost vaig anar Vandellós a la primera edició de la cursa i caminada Vandekames (18 kms). Ens vam ajuntar 360 persones entre corredors i caminants disposats a passar una bona tarda d’estiu, que per cert, prometia ser prou calurosa.

Vaig arribar a Vandellós amb força temps d’antelació, unes dos hores i mitja abans de la sortida, amb la intenció d’anar ben tranquil i poder fer els preparatius com es degut. Es a dir, escalfament, reconeixement del tram de sortida, hidratació, comentar la jugada amb algú a qui pogués conèixer, en fi, res del que vaig acabar fent. Només arribar al poble, vaig seguir els cartells amb les fletxes on hi havia escrit “Cursa” i em van dur fins al camp de futbol de Vandellós, al costat del pavelló. Al entrar al camp, un noi de l’organització em va indicar on devia aparcar el cotxe. Seguint l’ordre de les marques que hi havien fetes al terra. Després de recollir el dorsal i els tiquets per la barbacoa de després de la festa, vaig prendre una beguda isotònica i em vaig quedar a la fresca veient lo ben organitzat que estava tot plegat.

Un jeep de la Creu Roja junt a un quad per accedir als punts de control a la muntanya. Un equip sanitari format per una fisioterapeuta, varies infermeres, tècnics d’ambulància i fins i tot algun bomber. Al camp de futbol, ocupant algo menys de mig camp, hi havien sis taules blanques d’uns quinze metres cada una, envoltades de cadires de fusta, oferint lloc per a molta gent on es celebraria la barbacoa. A un costat de les taules, hi havia dos graelles preparades per fer la carn de la barbacoa encara apagades, i a l’altre costat s’aixecava una tarima amb una taula des d’on posarien després música i uns focus de colors, al més pur estil festes del poble. Començant l’escalfament vaig sentir que em cridaven pel nom, i en girar-me era un altre Sudactiu, en Joan Antoni Cabané. Després d’un xocada de mans i un salut ràpid seguim cada un amb el seu escalfament. Ja quedaven pocs minuts per al briefing i la sortida.

Un cop sona el tret de sortida, vam recórrer uns 500 metres neutralitzats pels carrers del poble, fins que vam arribar un fort pendent que ens faria pujar fins les antenes i el Coll dels Dedalts, i el primer control líquid. Les sensacions pujant van ser més de pressa per voler avançar als de davant que una altra cosa. Ja se sap que quan et plantes amb sendera estreta si no has fet via abans et toca seguir el pas dels de davant. (Ara sembla que vagi sobrat i no és així, però volent dosificar vaig sortir amb cautela i em vaig trobar amb un coll de botella). Un cop arribats al Coll, venia la primera baixada fins arribar al Barranc del Povent. Baixadeta tècnica que permetia recuperar alguna posició. Al arribar a baix, vam girar a l’esquerra per un camí abandonat que ens portaria amb pujada lleugera fins a trobar el GR 192. Segon avituallament, sòlid en aquest cas, on vaig veure tot un got de beguda isotònica ja que la calor prometia apretar força i tot just portàvem uns set quilòmetres però la duresa del clima augmentava el desgast. Després d’un tram crestejant, comença un fort pendent de baixada fins arribar al municipi de Castelló. Aquí es podia gaudir de la seva font i de la zona de rentadors que fan d’aquell indret un paratge especial. La veritat és que jo vaig veure unes cases abandonades amb forma de poble i prou, i tira cap a avant corrents de baixada. Al arribar a baix de tot, fins a Masboquera, trobàvem un altre avituallament líquid, que no vaig despreciar donat el sol de justícia que queia sobre els nostres caps acalorats. Una mica abans d’aquest punt es separaven els corredors dels caminants, on aquest últims retornaven al punt de sortida, el municipi de Vandellós. Un detall que em va semblar just era que si en aquest punt un corredor havia arribat passat un temps determinat ja no podria seguir el circuit de la cursa i hauria de acabar fent el tram de caminants i classificar-se com a caminant. Els corredors vam creuar alguns carrers del municipi de Masboquera per acabar creuant la carretera C-44 per sota un pont i després de travessar també un petit riu, vam emprendre una pujada forta que ens faria arribar al “Coll de Pressó”. Després de patir una mica la pujada començava una baixada en mig d’un bosc que conduiria fins a un avituallament sòlid al costat de l’Ermita de Santa Marina. A l’avituallament vaig mig seure a l’ombra d’un cotxe tot bevent un gran got de beguda isotònica i menjant una palmereta per fer de carburant en l’últim tram.

La pujada va ser una aventura imaginativa força curiosa, en la que jugava a pensar que se m’omplien uns dipòsits amb la beguda isotònica que acabava de prendre, i com al seu torn, es formaven unes plaques de glucosa feta de la palmereta. I amb la tonteria em vaig veure a dalt de tot. Ara només quedava baixar. El sol havia castigat força, però em sentia amb forces de fer una baixada ràpida aprofitant la poca por i molt respecte que li tinc a les baixades. En el fort descens fins a la Solana de Cal Salvador, afortunadament vaig recuperar algunes posicions. L’últim tram d’uns cinc cents metres ascendint per un bosquet posava la guinda a l’esforç que havíem fet. Tot just quan necessitava un punt de gas, apareix una veu fresca per un costat que saluda “Hola”. De fet no l’havia vist mai, però aquella noia em va venir de perles per reprendre la recta final de la cursa entrant al municipi de Vandellòs.  Finalment, Vania i jo vam entrar a l’hora, ella fen el segon lloc de les fèmines, en el 52 de la general i jo en el número 53, amb un temps de 2:21:16.

Després de tot l’esforç tocava refrescar-se a la piscina per després fer taula i menjar pa amb tomata, i carn a la brasa. Com no, amb una cerveseta ben fresca i fins i tot un viatget als porrons de vi negre que hi havia repartits sobre les taules.

La anècdota de la cursa va ser que Arturo Neriz, un col·lega que va fer el cinquè lloc amb un temps de 1:52:05, em va demanar que li recollís la copa perquè ell tenia que marxar urgentment. Doncs, com no li podia dir que no, vaig tenir una excusa per pujar al pòdium. De ser sincer, un pòdium que no és legítim no sap a res. Per tant, la il·lusió d’aconseguir algun dia un pòdium per mi mateix sempre sortirà amb mi després de cada tret de sortida.

Recomano aquesta cursa a tothom pel recorregut tant variat, les vistes tant boniques que et trobes, i sobretot per la gran tasca organitzativa que han desenvolupat l’equip emprenedor de Virginia bay.

Jordi Pàmies

Ja està, ja hem corregut la prova reina de l’any, la cursa que fa mesos que tenim al cap, la que ens ha motivat per entrenar sempre una mica més, per esforçar-nos quan les ganes començaven a acabar-se, de viatjar per fer bons entrenaments, de córrer o no una cursa en funció de si va bé per a la preparació, de provar el material per a la gran ocasió, de comprar el que ens feia falta i, finalment, de muntar una escapada per viure un dels caps de setmana més intensos de la nostra vida (de l’esportiva segur). Ja podem dir que som Finishers de l’Ultra Mític de l’Andorra Ultra Trail, podem passejar amb orgull l’armilla que ens vam guanyar!!

No ho faré molt llarg que sinó us cansaré i ja n’hem tingut prou de cansament. El dia va començar d’hora, a les 8 sortien els valents de la Ronda dels Cims (170km i +12.500mts) i tant Lluc com jo vam anar a acomiadar-los i fer-los alguna foto. Vam saludar alguns dels coneguts (Adolf, Marc, Carles, Karim i Paco) i vam mirar de reull al que pensàvem que seria el guanyador final Miguel Heras (ho vam encertar). Després de dir-los adéu i pensar tot el que els quedava (quina tela!!) jo vaig provar de gitar-me un ratet més, no va arribar a una hora, però no va anar malament. El dia va ser tranquil, vam recollir els dorsals, vam dinar, una bona migdiada, a les 17h el briefing, on vam fer una petita predicció de temps i vam veure quin era el pitjor horari (32h, on feies quasi tantes hores de nit com de dia) que acabaria sent el meu. Després a berenar i preparar les bosses que l’organització ens portaria fins a les bases de vida de la Margineda i de les Bordes d’Envalira. Sopar i ja preparar-nos per a  la sortida, amb els primers nervis despuntant i amb el cap mentalitzat per sortir a acabar, el ritme d’entrenament no donava per més i la inexperiència també aconsellava una tàctica conservadora.

Així que a les 23h sortíem 303 atletes a intentar cobrir els 112km i +9.700 mts de desnivell positiu aproximat que ens havien de dura a fer la volta a Andorra i tornar fins a Ordino. La cursa va ser com el perfil que podeu veure aquí, tant físicament com mental, amb molts alts i baixos i tocant fons un parell de vegades. A diferència d’altres dies, en cap moment vaig poder desconnectar, sempre vaig estar pendent del que estava fent, de motivar-me, de treure la negativitat del cap, de concentrar-me amb el terreny, de recordar el recorregut, saber que em tocava, que faltava, on podia patir més, els trams més tècnics, els punts on podria veure a Emma, etc. En quant a logística, material i planificació tot va anar bastant bé, vaig fer els canvis de roba previstos, en cap moment vaig trobar res a faltar (tret del problema amb la bateria de la música al matí), vaig alimentar-me i hidratar-me bastant correctament i, tot i que no anava complint massa bé els horaris (aquí podeu veure la diferència entre la planificació d’última hora i la realitat) en general no vaig tenir massa problemes.

Mentrestant jo estava en tot això, Lluc anava tirant com ell sap fer, anar fent km i mantenint-se sempre entre els 20/30 primers, intentant regular i sentint-se molt bé. Pel que hem parlat va tenir una cursa més alegre que la meua, amb menys cabòries i amb la motivació i ràbia que s’ha de tenir per superar la duresa i el cansament.

Estàvem amb els meus problemes, que no van venir de cap lloc concret, sinó que els portava dins des del principi. Una negativitat que al començament no em preocupava perquè sabia que no plegaria durant la primera meitat, però que al veure que no millorava va anar doblegant-me. A la Margineda, amb 43km molt durs, amb 10h d’esforç i ja amb el dia alçant-se en força vaig fer el primer descans llarg, la primera conversa en Emma i el primer canvi de sabates. Tot dins de la normalitat (cansat, amb molt per davant i seguint sense estar convençut) fins que al marxar i després de fer la baixada des de les escoles fins al pont junts i separar-nos, vaig començar a plorar. En teoria no tocava allí, les llàgrimes havien de ser per al final, però això va com va i pel que sigue estava una mica dèbil de coco. Feta aquesta reflexió em vaig convèncer que acabaria la Ultra, que només la muntanya m’ho podia impedir i que m’hauria de tombar per fer-ho.

Van anar passant les hores (ràpidament) i els Km (no tan ràpid), les referències tardaven a arribar i la moral va tornar a baixar. Em feien falta la ràbia i l’orgull per aconseguir motivar-me, això de sortir a acabar no ho acabo de tenir controlat i sense motiu real em vaig anar desmoralitzant i convencent-me que tocava plegar, que no tenia cap feina a la muntanya, que quedava algun tram perillós i el millor que podia fer era arribar a Bordes d’Envalira i tornar a l’apartament amb Emma. Vaig estar hores amb aquest pensament, analitzant els errors comesos, també el que havia anat bé i pensant ja en altres edicions o curses i em vaig deixar portar fins la segona base de vida. Allí, sorpresa, també estaven Aguset i Txell en Emma i Pepita, jo continuava pensant que plegava, però Emma em va fer assentar i pensar un rato. 1h més tard, sortia de la carpa canviat però encara dubtant de si seguir o entregar el dorsal, però vaig decidir seguir (per sort).

Al cap de 3 minuts sabia que acabaria, a més, físicament estava molt bé i vaig poder fer algun tram a un ritme boníssim, tant bo que em va tocar esperar més de mitja hora a Incles a que arribés Emma amb les sabates de recanvi i per poder acomiadar-nos fins a l’arribada. Cresta de la Cabana Sorda, baixada cap a Coms de Jan (amb molta boira a la part alta) i només quedava la Collada dels Meners (en teoria fàcil però que no coneixia i que es va fer eterna) i baixada final fins a Ordino. Una baixada que si no fos la última seria la pitjor, perquè no hi ha manera d’arribar a les referències que té; primer el refugi de Sorteny i després els infinits pobles entre El Serrat i Ordino, amb confusió inclosa per part meua que per sort no va passar d’anècdota.

A Lluc aquesta última pujada i, sobretot baixada també li van sobrar, va perdre alguna posició però res important i va aconseguir un resultat increïble, que unit al mèrit d’acabar culminaven un gran cap de setmana i una gran primera meitat d’any, de crack!!

La satisfacció d’acabar, al moment precís de creuar la línia d’arribada no va ser excessiva, crec que portava massa coses al cap que no em van deixar acabar de gaudir del moment, però per sort, amb la calma i el descans s’aclareixen les idees i ja el mateix diumenge, mentre vas parlant amb companys i atletes que han fet alguna de les curses vas adonant-te que has superat un gran repte, que no t’ho pots acabar de creure, però que aquesta ja la tenim i ja podem pensar en altres coses.

Les felicitacions i les mostres de suport que veus que has tingut mentre corries no tenen preu, ho agraïm de tot cor i ens emocionem al llegir-les i al donar les gràcies (ho estic tornant a fer) i ens donen forces per seguir buscant objectius i seguir gaudint del que ens agrada fer.

Fins la propera!!

Classificacions

Agus

El passat diumenge es va celebrar a Amposta la III Duextrem, una prova multidisciplinar que va comptar en una bona participació de SudActius. Com els altres anys, els que vam decidir anar-hi podíem triar entre 4 opcions diferents; d’una banda, es podia fer la Duextrem que combina cursa de muntanya amb recorregut BTT, també es podia fer la cursa per separat, el recorregut BTT sol o bé la marxa.

Com som molt valents i ens agrada provar-ho tot, vam tenir representació en les 4 modalitats. Pel que fa a la BTT, no vam participar natros directament, però hi estaven Lluc i Mingo que van fer aquesta crònica i que també són de casa. A la marxa, hi van participar Juan Garcia i Dani “Base”, que van arribar 2n i 7è respectivament i que en la cara que feien a la zona d’arribada no hi havia dubte que s’ho van passar de conya. A la Cursa Trail hi vam tenir més representació, concretament van ser-hi Toni Fornós (38è), Albert Palacios (50è), Mingo Vidal (52è), Carlos Gabaldà (71è), Ramon Callarisa (83è), Christian Adell (133è) i Josep Fernando, que va haver d’abandonar. El recorregut va estar molt bé, dos pujades llargues i dures al principi, però passant per zones molt emboscades i boniques, baixades tècniques i ràpides i un tram final amb dos pujades no tan llargues però que la calor i el cansament de la primera part van endurir molt. La última baixada des del Montsianell, molt tècnica, i el tram final de tornada a la finca Cabiscol van acabar de definir les classificacions i van posar punt  i final a una bona cursa que va millorant el recorregut cada any.

Per acabar, teníem el Duextrem, la prova reina de diumenge i que recorria gran part del nostre terme en la prova BTT. Hi vam participar Josep Vizcarro (20è), Vicent Vericat (23è) i jo mateix, que vaig acabar 13è el sector Trail però que vaig haver d’abandonar per una caiguda al principi d’aquest tram que em va deixar una mà inútil i, per tant, no podia anar en bici. El Duatló va tornar a ser una prova molt dura, on es sumen esforços i on la calor sempre juga un paper important. Per sort, entre que aquest any havien reduït la distància i que es passava per racons molt coneguts per tots natros, el recorregut es fa més portador, però sempre és un gran repte per als participants.

Així, podem fer una valoració en general molt positiva de la participació de diumenge, només entelada per les caigudes de Mingo, que es va fer mal a un dit de la mà i meua, que vaig tenir un bon cop al genoll i la mà esquerra en la palma destrossada i diversos cops més, però que per sort, ja estem quasi recuperats del tot els dos.

Només ens queda pensar en aquest cap de setmana, en que es celebra una de les proves mítiques de les nostres comarques, la Marxa Nocturna Fredes Paüls i on Lluc i jo marxem a fer la Marxa de Cap de Rec el dissabte i un bon entreno per l‘Andorra Ultra Trail el diumenge. La setmana que ve ja us explicarem que tal ens van.

Agus

Sí, ho heu llegit bé, aquest cap de setmana vam tenir representació a la Mitja Marató d’Edinburgh. Aquí us deixem la crònica, que demostra una vegada més, que les dones són el gran “actiu” del nostre grup. Felicitats Mireia!!!!

Hola a tots! Aquest cap de setmana m’he estrenat corrent la Mitja Marató d’Edinburgh. El tema d’escriure no se´m dona massa bé, però algun SudActiu m´ha demanat q faci la crònica i així potser animaré algú a fer-ne alguna a l’estranger!!!!.

Una de les coses q més me va sorprendre són els nervis, suposo que és perquè va ser la primera o perquè el temps el dia anterior era horrible, però no vaig poder dormir mes d’una hora seguida en tota la nit. La son, el fred i la quantitat de gent a la sortida no me van deixar trobar el ritme al principi. Intentava seguir els consells de mon germà/mestre Agus que em va dir de sortir poc a poc, però quan mirava el ritme anava massa lenta, si apretava me passava i enaquesta  indecisió vaig fer els 3 primers km. Per sort, a partir d’allà vaig trobar una parella que portaven un ritme mooolt constant i perfecte per fer 2 hores (el meu objectiu inicial) així q vaig fer els 15 següents km detràs d’ells!

I llavors va arribar l’unic moment en què no les vaig tindre totes, del km 16 al 18 estava la pujada, feia sol i bastanta calor i no ens havien donat res més que aigua, em notava marejada i tot i que intentava convèncer-me de què només era cansament, el fet de trobar una noia al terra a la pujada em va fer preocupar. La sort, però estava en mi i vaig vore com els que venien de cara portaven begudes energètiques el que significava que el canvi de sentit i el final de la pujada estaven prop. El sucre i una pluja suau que refrescava més que no  molestava em van donar l’energia per apretar una mica al final i acabar en un molt bon temps per a mi. Posició 1562, temps 1:52:15 i lo més important com dieu los experts, ganes de tornar-hi!!!

Segurament com l’any passat, la cursa d’Alfara serà una de les que haurà tingut menys participació, però també com l’any passat, serà un dels millors recorreguts de l’any. 3 pujades llargues i dures, 3 baixades diferents  i per a tots els gustos, paisatges molt bonics (avui la boira no ens ha deixat assaborir-los tots), llocs increïbles i muntanya, molta muntanya. És una cursa de les que tots els corredors de muntanya hem de fer alguna vegada, perquè té tot el que ha de tenir, inclosa certa duresa.

Feta aquesta introducció, dir-vos que hem estat quatre els SudActius que hi hem anat. D’una banda, Encarna i Albert, que no fallen cursa i que han fet la cursa junts, patint quan tocava i aconseguint una tercera posició absoluta d’Encarna. Aprofito que faig la primera crònica de grup de l’any per felicitar-los als dos, no només han fet el pas definitiu a les curses, sinó que després de la marató i d’avui estic segur que no li han de tenir temor a cap cursa.

De l’altra banda, està Lluc. Ell no estava molt segur, però jo he agafat la càmara de fotos perquè sabia que avui feia podi. Està en un gran estat de forma i només una desgràcia podia evitar un gran resultat. Al final ha patit diverses desgràcies; caigudes, una coladeta a un lloc on el marcatge no estava massa clar i l’enrabiada que això suposa, però igualment ha aconseguit arribar al podi absolut (tercer) després d’una gran remuntada final. Un plaer sempre compartir curses en ell!!

Per acabar, estava jo, que de moment estic entrenant poc i competint menys però que, pel que sembla, encara em queda una mica de ritme a les cames. La veritat és que la cursa m’encanta i la distància em va molt bé. Ajuntant-ho tot, m’he trobat en una cursa segons el previst, anant de menys a més, recuperant posicions lentament i arribant al tram final pletòric d’ànims (abans d’aquest tram final, m’he perdut al mateix lloc que Lluc i si no me l’arribo a trobar de cara encara estaria corrent per allí). Per desgràcia, tot i estar pletòric d’ànims, els músculs no han pogut aguantar i uns forts calambres prop del final m’han obligat a baixar el ritme i no jugar-me-la per poder acabar. En aquell moment anava en Lluc i crec que hagués pogut arribar prop d’ell..Però les curses són així i al final, sols arribar al lloc que et pertoca.  A més, estic molt content amb el resultat (sisé), no m’ho esperava gens i ha estat la cirereta a un gran dia de muntanya, companyerisme i bon rotllo.

Ah, al final hem tornat a tenir amanida i fideuada (molt bona) com l’any passat. Sona a clàssic perquè la gran majoria de curses del circuit ho fan, però la forma com ens tracten les organitzacions de les curses és genial, hem de ser conscients de la sort que tenim de poder gaudir d’aquest nivell de curses a les nostres terres.

Ja teniu aquí les classis i les fotos, n’anirem afegint quan n’anem trobant més.
FOTOS

CLASSIFICACIONS NOSTRES
 

Agus

Bé, aquí us deixo la meua “petita” crònica del cap de setmana. Agafeu-vos-ho en calma o llegiu-ho en dos tongades, que tot i que he intentat resumir m’ha quedat llargueta la cosa.

En principi havia de ser una excusa, una cursa al Pirineu, a principi de temporada i a un lloc que m’agrada molt i que és ideal per a la família. Vaig intentar animar a la gent, però no ho vaig aconseguir, així que vam muntar un cap de setmana llarg familiar amb una cursa al mig. Durant el Nadal, vaig poder entrenar més del previst, així que a més de turisme, també podia intentar fer una bona cursa; una mica més de pressió, però també més satisfacció i recompensa, som-hi!!

Tot i les nevades de novembre, el Pirineu està més verd i marró que blanc, sembla que la cursa no tindrà allò que la fa especial, però el que ens agrada és córrer i si no pot ser sobre la neu, serà sobre la terra, no ve d’aquí.

El divendres a migdia, sortim amb tot el cotxe carregat. El viatge, com sempre que es va amb nens, s’allarga una mica més de l’esperat, però després d’alguna paradeta d’emergència i d’un aprovisionament a Puigcerdà, arribem al destí. Avui no hi ha temps per res més, sopem i a dormir.

El dissabte el matí es desperta esplèndid, la llum omple l’habitació i, poc a poc, ens anem despertant els 4. Esmorzem i comencem el matí infantil; primer àrea de jocs de Pyrenées-2000 i després a jugar amb un trineu per la neu i fer (o intentar-ho, perquè amb aquesta neu no es podia fer gran cosa) el tradicional ninot. Per acabar el matí, i abans d’anar a dinar, anem a Font-Romeu a recollir el dorsal i la bossa del corredor. Després d’un primer intent amb el francés, apareix un noi que parla català i ens podem entendre (un consell, si aneu fora, intenteu entendre el seu idioma, sempre és millor), ho tinc tot en regla, així que cap a casa i a dinar. Per la tarde ens dividim, jo torno a Font-Romeu per aprofitar la curseta semi-nocturna per estirar les cames, provar tota la roba per a la cursa i conèixer l’espai de sortida i el d’arribada; la resta es queden mig jugant, mig dormint (i 2 contra una, tot s’ha de dir). Jo, en 20 minuts acabo, torno al cotxe i cap a la dutxa, berenar, descansar, sopar, preparar-ho tot per al matí i dormir, que quan desapareix el Sol no és pot fer molta cosa més.

El diumenge comença bé, esmorzo amb temps, repasso mentalment que no em deixi res, m’equipo de dalt a baix primant la velocitat, avui anem a fer-ho bé, així que no cal ni motxilla, ni frontal, ni roba de sobres (ja havia consultat el temps que el risc de tempesta o mal oratge era baixíssim); resultat: pantalons curts amb 4 gels, mini-polaines, samarreta interior, samarreta de màniga curta, manguitos i dos buffs per si de cas. Vaig encertar-la, ni em va faltar ni em va sobrar pràcticament res.

Tocava anar fins a Font-Romeu per a la sortida, però com només teníem un cotxe vaig decidir anar-hi a peu. Eren 3 km que servirien per escalfar, desembossar el nas i treure’m de damunt el fred. Anava bé de temps i al arribar encara estaven donant-nos els últims consells en francés. No vaig entendre res i igual aquí ens van dir que el que havien de ser 4 km abans del Llac de la Bullosa en serien quasi 15, sense avituallaments i amb tota la neu que no hi havia a la resta del recorregut. També potser ens van dir que hi havia molt de gel per tot arreu, algun d’amagat pels senders i que el recorregut passava dels 37,6 als 42 km. Bé, no sé si ho van dir, però era així i de seguida ho vaig notar. Sortida prou tranquil·la i anem trotant per camins i senders. Quan les posicions es van consolidant i va sortint el Sol, aquell moment en que ja busques un bon ritme de creuer, xafo sense adonar-me’n una placa de gel i em rebato contra el terra. Cop fort a la cadera, rascada al genoll i el colze a més del peu xop. M’emprenyo, sobretot pel peu xop però continuo avant, en calent no fa mal i millor no deixar-ho gelar. Torno a buscar el ritme i es va fent un grupet que sembla bo. Però he de tornar a parar, el dipòsit està ple i toca buidar-lo una mica per córrer més cómode. Uff, ara millor, avituallament i baixada per pista negra/roja que aprofito per tornar a agafar al grupet de davant i recuperar forces per al tram fins al gran llac, que jo pensava que eren 4km i que se’m va fer etern. En van ser uns 15, amb neu majoritàriament crosta però també més tova i tot sense avituallaments. Va ser dur, però vaig anar pujant el ritme i avançant a gent, és genial quan et surt una cursa de menys a més. Però no s’havia acabat, després de passar per múltiples i preciosos llacs, que no vaig poder veure bé perquè havies d’anar en 10 ulls per evitar caure (i ni així, em vaig pegar dos nates més per flipar), finalment arribàvem al de la Bullosa, on se’ns ajuntava la gent dels 25km.

Encara quedava cursa, un tram amb una mica de baixada i molt, però molt de gel on no vaig arriscar gens perquè estava cansat de caure, una pujada per la pista que havíem baixat i on vaig anar passant a quasi tots els de la curta que m’havien passat a la baixada anterior i uns últims 5-6 km de baixada des del Roc de la Calma fins a l’arribada. Aquí, tot i l’avís dels isquios que vaig tenir dalt, vaig acabar d’apretar perquè la cursa havia anat bé, tenia una bona posició i, sobretot, m’esperaven Emma, Aguset i Txell baix. Vaig xalar molt aquesta última baixada, passant gent de la curta i amb algun sustet que li donava més emoció a la cosa.

Arribada amb 4h45’53”, 24è provisional (que ha acabat sent 27è per 3 francesos que han aparegut a la classificació definitiva i suposo que van perdre el xip o van agafar el telecadira per pujar) i fotos amb les ferides de guerra i l’emoció als ullets, era la primera vegada que tenia a Txell esperant-me i m’estic tornant un sentimental (me penso que és per culpa d’algú altre que també té blog ).

En resum, que això és més llarg que un dia sense pa, molt bon cap de setmana, segur que tornem a Font-Romeu (o al juliol o l’any que ve), cursa ben muntada però amb aspectes a millorar i content de tornar a córrer pel Pirineu, que de quan en quan és bo sortir del nostre preciós territori!

Amb un temps una mica inestable i amb els carrers mullats s’ha donat la sortida de la I Sant Silvestre a Ulldecona. Amb més de 100 participants entre les tres categories: benjamins, infantils i adults hem pogut observar disfresses de tot tipus, els més nombrosos han estat els Pares Noels i entre les més orignials destacar al caminante del camino de Santiago, la bailariana de boulevard canareva, els pijames canareus, superman, smack down, el torero bombero… i moltes més que si per nosltres hagués estat un premi cadascuna s’hagués emportat, però finalment i amb el vot definitiu del patrocinador el caminante ha guanyat.

Personalment felicitar a tots els participants i sobretot a tots els voluntaris que un dia més han mostrat estar a l’alçada de les circumstàncies i que amb el seu suport la Sant Silvestre ha estat un èxit tant organitzatiu com participatiu. De cara l’any vinent sabem que algunes cosetes haurem de millorar, però ara això no toca, ja tindrem temps per reflexionar-hi. Agrair també la col·laboració de Perruqueria i estética Mulet Maresma donant el premi a la disfressa més original, a Radió i Televisió d’Ulldecona promocionant l’event pel Canal de Televisió i Radio d’Ulldecona, a Montsià activa radió i Tv per deixar-nos l’equip de so, a la Caixa pels trofeus i les inscripcions, al Consell Comarcal del Montsià per l’arc d’arribada i, per acabar, a l’Ajuntament d’Ulldecona pel seu suport, a la Brigada Municipal per l’ajuda i a la Policia Local pel control del trànsit i la col·laboració en la preparació.

Per acabar resaltar que l’objectiu de la cursa era doble, tant d’ambient festiu com de victòria o marca personal, el més bonic que hi ha és no tancar cap porta a ningú i deixar que cada corredor la faci al seu gust, sense negar la participació i la voluntat de cadascú.

En uns dies penjarem les fotos, vídeos i classificacions de les tres categories.

Bon any i feliç 2011 de part de la gent d’Ulldecona!!!

Fotos de Juanjo Matamoros

Mentre un munt de SudActius estaven prenent els carrers de Tarragona, Lluc i jo desafiàvem el fred i anàvem a Paüls per tindre l’últim contacte competitiu en la muntanya d’aquest 2010. Per motius diferents, però aquest any ni ell ni jo hem pogut fer allò que teníem pensat i, potser per això, hem apurat fins al final la temporada.

A més, teníem l’ocasió de disputar una disciplina diferent, una duatló, i prop de casa, a Paüls, un poble que poc a poc s’està convertint en el paradís dels esports de muntanya a les nostres terres. Ni un ni l’altre arribàvem al nostre millor moment, però la veritat és que ens era bastant igual, anàvem a xalar i estàvem convençuts de que ho faríem.

Pel que ens havien explicat, els trams de córrer no eren massa selectius i la prova es decidiria en el segment de BTT, un recorregut d’una mica més de 17 km amb varietat de terrenys. Amb coneixement de causa, el podem resumir com dos pujades llargues i dures a la part central, amb pujades més curtes però molt explosives al principi i el final i diferents trams de descens, combinant senderes i pistes de gran vellesa i una dificultat que no passava de mitjana. Un circuit on els cracks podien anar molt i molt ràpid i marcar diferències i on els menys cracks (jo inclòs), ho passaríem més mal i veuríem el que costa fer km quan el camí tira cap a dalt.

Tornant una altra vegada a les nostres vivències, va ser un dia genial, amb menys participants dels que solem tenir a les curses, però amb el mateix bon rotllo amb la resta de companys, destacant els amics d’Alcanar i la Sènia, però també la gent de Tivissa, Horta, Tortosa i algun altre que em dec deixar (menció especial per l’organització, que des dels màxims responsables fins a l’últim voluntari ens van atendre perfectament i ens van donar tot el seu calor tot i la frescor de l’ambient).

La competició en si no va passar de regular. Jo vaig començar fort la cursa a peu, però només pujar a la bici i anar de la pista a la plaça de l’Ajuntament ja vaig veure que em tocaria patir. En cap moment vaig trobar un ritme còmode i només vaig aconseguir anar mitjanament ràpid quan tenia algú prop. Quan finalment em tocava afrontar l’última pujada del sector de bici vaig fer un últim esforç que va resultar ser contraproduent, agreujant un petit dolor als isquiotibials que va convertir-se en una forta rampa a la baixada final cap a Paüls i que encara arrossego ara. Per la seua banda, Lluc va sortir una mica més tranquil corrent, però de seguida em va passar amb la bici i va tirar avant. Tot i això, es va notar una mica pesat i sense la xispa que et dóna la competició i això va evitar que ho fes millor i pogués avançar més posicions. Amb tot, vam acabar contents com sempre amb uns temps de:

12è Lluc Maresma 2h16’42″
16è Agus Juan-Camps 2h22’54″

Al acabar, vam ser dels últims de poder gaudir d’una dutxa calenteta, vam carregar les bicis i vam anar a la plaça a menjar-nos el plat de macarrons que ens tenien preparat i a gaudir de l’entrega de premis i el sorteig de regals, on Lluc va tindre la sort d’endur-se un petit obsequi. Va ser un final perfecte a un molt bon matí de muntanya, a una duatló que intentarem repetir en futures, i esperem que exitoses, edicions, i a una temporada 2010 amb molts bons moments.

Agus