A segona línia, just darrera dels cracks!

Així que enguany, animats pels companys de la Sénia Manel i Joel, Lluc i jo ens decidim a apuntar-nos i a provar-ne el recorregut i l’ambient. Des de que ens vam apuntar fins que hem corregut han passat moltes coses; hem fet curses llargues, hem entrenat, hem patit i hi ha hagut moments en que fins i tot he perdut les ganes d’anar-hi, fins i tot he sabut que el dia abans havia d’anar a un casament, però bé, res suficientment greu com per no poder estar el dissabte a les 10 del matí al centre de Bagà, veient cara a cara els millors corredors d’Ultres del mon i compartint la sortida en ells, en Lluc, en Joel, en Manel i, també es mereix un comentari,

en David, que no va córrer però va ser un suport important per a tots i des d’aquí li agraeixo una altra vegada (Emma i Txell no van venir a la sortida però també van compartir casament, viatges i part de la cursa).

Després d’arribar i adonar-me’n que m’havia deixat dos coses (una d’important i una altra de complementària), de seguida em trobo a Lluc, que estava aparcat prop meu i que em salva al dir-me que portava un parell de pals de sobres. Quina sort! era la cosa important que m’havia deixat, i em feia patir bastant sortir sense, ja que són de gran ajuda quan les forces no sobren. Fem la xerradeta i marxo a buscar dorsal, bossa del corredor i a entregar el material que ens duran al Refugi de Prat d’Aguiló, recullo sense problemes i

Preparant els peus per als 85k

em concentro per vestir-me i agafar tot el necessari, estic molt adormit i un error ara el pagues durant tota la cursa, així que més val fixar-se amb el que fas i en agafar tot el que aniràs necessitant al llarg de la cursa i el material obligatori.

Un cop vestit i entregat el material, surto fora. Anem bé de temps i de seguida em torno a trobar en Lluc i en David, Joel i Manel; ens veiem també amb Adrià i Thais de Tivissa i ens fem la foto de rigor de les Terres de l’Ebre. Els carrers de Bagà són un espectacle, més de 700 corredors i corredores, gent fent-se fotos, cracks mundials per tot arreu i els primers nervis que van apareixent.

Quan s’apropa l’hora anem cap a la sortida, passem el control de xips i ens col·loquem quasi a primera fila. Ja tindrem temps que ens passi gent, però aquí davant veus perfectament als cracks i a sobre t’estalvies la tensió dels primers metres. Arriba l’hora de sortir i, per variar, es surt a mil. Aquí cadascú buscar el seu ritme. Jo, personalment, tinc dubtes sobre si aguantaré la cursa, així que m’ho prenc en calma i veig com em va passant gent per totes bandes, no hi ha problema, en 85 km cadascú acaba al lloc que li pertoca així que xino-xano comencem la primera pujada, de 13km i 1750 mts de desnivell positiu. Em trobo en Lluc que ha sortit molt poc a poc, xerrem una mica, però de seguida em deixa i emprèn la seua remuntada particular.

Arribem al primer avituallament sense novetats, es va pujant bé i ja em sorprèn la gentada que hi ha als trams en que creuem la carretera. Dóna gust rebre tant de suport, encara que no t’has de deixar portar per l’emoció ni fer esforços gratuïts per quedar bé a les fotos. Passem Rebost i seguim pujant cap a Niu de l’Àliga. Aquí em vaig trobant millor i ja puc anar avançant gent i buscant un ritme més alegre (dins de les limitacions ). Un cop dalt em trobo a Manel, que ja està a punt de sortir de l’avituallament. Jo bec i menjo a consciència, queden més de 70km per davant i errar en l’alimentació et pot portar a l’abandó, així que cal fixar-se i anar menjant i bevent sense parar.

La cursa va seguint, ara cadascú ja porta el seu ritme i, en el meu cas, vaig avançant a més corredors dels que m’avancen, encara que no m’hi fixo massa. Val la pena gaudir del paisatge i concentrar-se en anar fent km sense contratemps. Així arribem al Serrat de les Esposes, on estan David (també Soraya i Miry encara que no les veiem) i on ens tornem a ajuntar Manel i jo. Repetició de la jugada a l’avituallament i cap al següent, Cortals de l’Ingla al que s’arriba molt ràpidament. Ara toca un tram llarg i prou dur ens diuen, però ja anem cap a Prat d’Aguiló, punt intermig i on tindrem plat de pasta i roba de recanvi, així que amunt i a seguir devorant quilòmetres, ja començant a mirar el crono i pensant que les 17h d’objectiu es poden rebaixar. Després d’un llarg i dur tram (tenien raó), però fet a un ritme consistent arribem al refugi de Prat d’Aguiló. Em canvio les sabates, canvi de frontal, trec una mica de pes i menjo pasta i caldo. Abans de sortir arriba Manel, que segueix anant molt bé, parlem una mica i surto a buscar el Pas dels Gosolans, un coll que ens espera 500 mts més amunt.

Bona pujada fins arribar a la zona que més em va agradar i començar a baixar ràpidament cap a Estassen. Al principi de baixada em truquen per si arribaré abans de fer-se fosc, ja que Txell està allí però no volen que els agafe la nit.

Nasset roiget però al puesto!

No tinc ni idea, però he d’arribar, així que els dic que en 20 o 30′ minuts arribo (en serien 40 o 45) i em llenço com un boig. Sembla que tothom baixa igual, perquè vaig a tot el que puc i no avanço a ningú.

Alegria!

Però bé, al final arribo i puc viure el millor moment personal de la cursa, quan al mig del bosc sento a Txell que va dient “papa”, “papa?”. Cau alguna llagrimeta i m’alegro d’haver fet l’esforç per arribar.

Aquí torno a avituallar bé, em poso vaselina a les cuixes escaldades i cap a Gresolet. Toca baixada, que si està humit és perillosa però que està completament sec i es fa bé. Arribats al Gresolet, on hem trobo a l’Adrià de Tivissa i faig un mos, ja estem a la recta final (3 pujades i les respectives baixades). Encarem la 1a pujada en calma, agafant un bon ritme i pujant-lo progressivament, la cosa va molt bé i a la baixada em passo una mica de ritme. Ara toca pujar els empedrats, indret molt bonic tot i que hi passem en negra nit i poca aigua. La pujada es va endurint i els quilòmetres pesen, però al final arribem al Refugi de Sant Jordi.

Finisher!

Un gran avituallament, amb alegria i festa, com toca a n’aquesta hora i últims quilòmetres, primer baixada, una pujada curta però intensa i la baixada final fins a Bagà, trams de pista, trams de carretera i final una mica llarg fins que finalment arribem al poble. Baixo de 15h i a l’arribada em trobo als dos cracks (Lluc i Joel) que han trencat el crono i han quedat 34è i 40è absoluts, amb David i Soraya i Miry, tots ben abrigats però patint el fred.

Quina alegria! Recullo diploma, descanso una mica, sopar, massatge, una mica d’abric i assaborir un resultat inesperat i un altre finisher a la col·lecció. Ha estat una gran cursa. El fred apreta i marxo a buscar a les meues reines just abans de que arribe Manel, que tot i un problema final de quàdriceps també ha fet una molt bona Cavalls.

Una bona dormida i amb la llum del migdia recollim les coses i marxem tots junts cap a les nostres terres. Una mica dolorits però molt contents i amb ganes de repetir expedició i esperant que a la pròxima siguem més. Les curses són una excusa, el que realment val la pena és tot el que les envolta i el bé que ens ho passem compartint muntanya, esforços, alegries i també patiments amb vells coneguts, nous companys i gent de tot arreu. Animeu-vos que això no es pot explicar, s’ha de viure!!

Al briefing ens han dit que desitgen arribar al 40 o 50 % de finishers, amb això ja estarien contents!! Natros esperem trencar la mitja i aconseguir acabar els 2, tot i que serà molt difícil.

Si ens voleu seguir, ho podeu fer a aquesta pàgina, participem a l’Ultra Mític i tenim els dorsals 1132 (Lluc) i 1040 (Agus).

Ja us explicarem com ens va!!

Quines ganes de sortir!

Finalment i més poc a poc del desitjat, es va fer l’hora de sortir, vam engegar el frontal, el pilot posterior i ens vam posar en moviment. Al principi ens esperaven uns km de baixada, ideals per descarregar la tensió i entrar de ple a la cursa.

Un altre gran record de la Cursa.

La gent estava molt concentrada, es sentien poques veus i tots manteníem la fila intentant regular esforços. Temperatura ideal (una mica de calor i tot), ànims de la gent i algunes cares conegudes ens acomiadaven de la civilització. Venia la primera pujada i vaig començar a caminar i a despreocupar-me de la gent que em pogués passar o que portés per davant.

Aquesta pujada inicial ja era dureta, 800 mts en 3,2 km, però es va anar fent amb bones sensacions. Una vegada dalt del Pic del Clot del Cavall venia una mica de cresta i baixada per un típic prat pirinenc on vaig allargar una mica el pas per aprofitar el desnivell. Al acabar la baixada i després d’una mica de terreny ondulat venia el refugi Joan Canut – Pla de l’Estany. Ja feia estona que plovia, però una mica abans d’arribar al refugi es va intensificar així que vaig haver de posar-me l’impermeable. Després del petit avituallament (hi havia molt poc espai i el fred no invitava a aturar-se) vaig seguir el pas. Ja m’havia desorientat i no recordava el que venia (o no ho volia recordar).

Mentre el terreny s’anava inclinant vaig treure i muntar els pals. Amb l’aigua, el fred i les lentilles em va costar més del normal però finalment tenia 2 extremitats addicionals per ajudar-me a pujar. El problema és que en feien falta moltes més. Allò era increïble, terreny molt complicat i variat (lloses de pedra, rocs, graveta, fang, neu, …), el pendent continuava inclinant-se i els trons cada cop estaven més prop. Van ser moments MOLT durs i en que vam arriscar una mica massa (pujar el cim més alt d’Andorra, de nit, amb material insuficient i al centre d’una tronada d’estiu no és gens aconsellable). Per sort ens fèiem companyia els uns als altres i la música de gaita ajudava a treure-li realisme a la situació i et feia pensar que estaves dins d’un somni o d’una pel·lícula èpica.

Després d’un esforç molt gran i ja sense els trons, vam aconseguir arribar al coll on van dir-nos que no fèiem cim i que ja podíem començar a baixar amb compte. Sense pressa, amb llum i sense fred hagués estat un descens plàcid, però els petits trams de neu complicaven una mica les coses (jo vaig caure un parell de vegades) i et feien anar molt concentrat. Al final de la baixada ens esperava el refugi de Comapedrosa, primer avituallament consistent i punt important de la cursa. Ja vaig arribar bastant tocat i, després de 20 o 25 minuts de descans encara estava pitjor. Tenia la humitat dins del cos, em costava menjar i les sopes instantànies en lloc d’escalfar-me el cos em cremaven la llengua. Com veia que per molt que estès allí el fred continuaria vaig decidir sortir.

Ja no plovia, el terreny era molt més amable, la pujada era més suau (evidentment no podia ser més empinada) i poc a poc vaig poder anar pensant en com anaven les coses. I la veritat és que anaven mal, havia gastat bastantes forces, havia passat molt de fred, tenia un múscul del quàdriceps esquerre que em molestava al pujar i quedaven més de 2/3 parts de la cursa. Final de pujada, lleugera baixada, pujada per les pistes d’Arinsal i baixada cap al Coll de la Botella. Per fi arribava a un terreny conegut! A l’avituallament preguntem una mica i ens diuen que han eliminat el Bony de la Pica i que hi ha canvis a tot el recorregut, s’ha canviat el final i queda en uns 80 o 90 km. En aquells moments era el que necessitava sentir i, tot i que també ens van dir que no era 100% segur, em va animar a seguir fins al final.

Pujada per pistes (que empinades són les roges quan toca pujar-les), planegem fins al Pic del Cubil i

Camí de Sispony pel recorregut alternatiu.

una llarga baixada fins a Sispony.

Avituallament Super. A seguir!!

A partir d’aquí i després de relaxar-me i fer alguna foto venia el llarg tram d’asfalt, ciment i terreny molt dur (dur de tacte perquè era pla o en baixada) que ens havia de portar fins a la Margineda.

Després d’uns quilòmetres eterns vam arribar al primer avituallament

Super del dia. Ens vam informar de les modificacions del recorregut, vam menjar el que vam poder (quin esforç per poder fer entrar 7 0 8 cullerades d’arròs bullit), canvi de pantalons, cura de peus, ibuprofé (primera vegada que me’n prenia) i a tornar-hi, que venien 1300 mts de desnivell fins al refugi de Prat Primer. La pujada va anar-me molt bé, progressivament vaig anar agafant un bon ritme i, tot i que va fer-se llarga, vaig poder aguantar aquest ritme fins a dalt.

Impossible fer bona cara, el cansament ja fa mal.

Al refugi un glopet i ens vam llençar amb un company de Castelló pel recorregut del Km. Vertical com si fos una cursa de 15 km. Tot i saber que més endavant podia passar factura vam xalar moltíssim durant la llarga baixada i vam arribar a l’avituallament de baix amb una altra cara.

Allí començava un tram que va fer-se més llarg del compte, primer per carretera, després vam anar cap a Ràmio pel mateix recorregut de la marxa de Cap de Rec i després ens dirigiríem a Canillo. El problema era que els voluntaris no tenien massa informació i la que ens donaven no sempre era massa fiable.

Què bonic!?!

Segur que ho feien en la millor intenció, però un recorregut que (pel que ens havien dit) pensava que em costaria 1h30′ gairebé va costar-me el doble.

El que van aguantar... Que bones sou!!

Per sort m’esperaven Emma i Agus així que quan baixaven els ànims pensava en ells i tornava a apretar les dents.

El país dels Pirineus.

Vam recórrer un camí molt bonic, uns 150 o 200 mts per sobre de la carretera i amb moltes fonts que t’anaven refrescant (a part d’algun ruixadet que anava caient).

Finalment estava a Canillo i només quedava creuar el Coll d’Ordino i baixar fins l’arribada. Havia pensat prendre’m el segon ibuprofé a l’avituallament, però entre l’emoció de veure a la família i escoltar

la descripció del que quedava no me’n recordava ni de menjar.

Millor no mirar el que ens esperava.

Sort que Emma m’ho va dir i vaig menjar una mica de meló (l’únic que m’entrava). Vam començar a pujar amb els companys de Berga, però sembla que per allí passava el famós home “del mazo” (amic de Perico Delgado) i ens va fotré una òstia que ens va deixar tontos. Jo vaig quedar-me buit, no podia menjar res i cada 10 mts havia de parar per buscar forces.

Vinga Berga que això ja ho tenim!

Un infern, però a aquelles alçades només hi havia una opció, arribar a Ordino com fos.

I això vam fer. Em van anar superant corredors però finalment vaig arribar dalt. Resant per no vomitar em vaig prendre el segon Ibuprofé i vaig començar a caminar pel tram d’asfalt.

Quan ja arribava a la baixada final es va posar a pedregar (ja no podia passar res més). Però la llei de la gravetat té molta força i estant a 2000 mts arribar fins a 1400 no és massa complicat. A més la medicina va anar fent efecte i la part final de la baixada vaig fer-la sobrat.

Quina ilusió arribar i que t'espere el petit.

L’arribada, amb Agus venint-me a buscar no la puc explicar en paraules, però assentat a n’aquella cadira i recordant tot el que havia viscut les últimes 17h48′ alguna llagrimeta es va escapar. Al final, 49è provisional i 66è definitiu, FINISHER, ganes de tornar l’any que ve i un munt d’historietes per explicar i fer envejeta als companys.

Premi merescut. Un parell d'hores després el menjar ja tornava a ser benvingut.

Quines ganes tenia de fer-ho!