SudActiu

Archive for the ‘a peu’ Category

Aquí us deixo un escrit sobre l’Annapurna, una de les muntanyes que estan més de moda i possiblement la més díficil d’escalar a nivell mundial.

L’Annapurna en realitat és un massís que té no menys de 55 quilòmetres de longitud, localitzat a la Serralada de l’Himàlaia al Nepal. Està compost per sis pics principals que són l’Annapurna I (8091m), l’Annapurna II (7937m), l’Annapurna III (7555m), l’Annapurna IV (7525m), el Gangapurna (7455m) i l’Annapurna Sud (7219m). Paradoxalment va ser el primer dels vuit mils a ser conquerit, el 3 de juny de 1950.

Ara bé, sembla ser una muntanya més, és clar, vista des de baix, el tema ve quan et decideixes a encarar. L’Annapurna té una taxa de mortalitat propera al 40%. Què significa això?Bé, que per 10 persones que el conquisten, hi ha 4 que no tornen.

Ara llegim el que va dir Edurne Pasaban, allà pel 2007 en el seu fallit intent al Annapurna, és un relat que ens dóna una idea molt més precisa sobre el monstre que estem analitzant:
“Ja sabia abans de venir al Annapurna que no seria ser gens fàcil. Les xifres d’accidents i els amics que he perdut aquí imposen molt de respecte, i la sola visió d’aquesta massa monstruosa de gel i pedres impressiona per si sola. Però com sempre , quan vam començar a treballar ia equipar la ruta, les preocupacions es tornen més immediates: el menjar, la beguda, el material, les cordes … fins que arriba el moment de l’atac al cim, l’hora de la veritat. Abans d’ahir em trobava en el Camp 3-6500 m. amb Iván, Fernando, Andrew, Asier, Horia, Sergey i Iñaki. El Serac que estava per sobre d’aquest camp no era el que esperàvem ni de bon tros, i ens va costar unes 8 hores superar 50 metres. Durant tot el dia el Serac va ser desprenent trossos de gel, i nosaltres estàvem sota. La por era constant, i tot el dia vaig estar escoltant l’inconfusible remor de les allaus que no paren de caure a cada costat d’aquesta immensa paret. ”
La por davant el que es presenta. Edurne parla de seracs, allaus, esllavissades. Les allaus, un comú denominador en la geografia del Annapurna per a les quals influeix indubtablement les altes pendents que podem trobar en aquesta muntanya, aquesta “verticalitat” de la qual parla Iñurategui. Un relleu propici per a l’acumulació de neu-gel inestables que amb l’esdevenir dels dies i les nits, creen aquesta simfonia de sons i sorolls aterridors que interfereixen constantment en el sa judici del muntanyenc.
Però seguim escoltant Edurne:
“Lentament es va anar superant aquest tram, però el dia anava passant i poc a poc m’anava desmoralitzant. Per a mi el Serac era molt perillós, no ho veia gens clar i el meu estómac començava a tensar. En definitiva, tenia això tan humà però que salva tantes vides: la por. D’altra banda també pensava en el repte dels 14 vuitmils que m’he plantejat, naturalment, i que l’Annapurna significaria en aquest moment el “pas de l’Equador” d’aquest projecte, un gran salt endavant després de l’ qual tot seria molt més clar. Així que havia de prendre una decisió molt difícil, en unes circumstàncies i en un entorn molt complicat. Així que vaig optar pel que el meu estómac em dictava: me’n vaig a baixar perquè tinc por, em sento sola i aquest no és ni el lloc ni el moment perquè jo tingui això, perquè m’estic jugant la vida. “.
Bé, la por, el gran salvador per a molts muntanyencs. Hi ha per descomptat muntanyes que infonen més por que d’altres. L’Annapurna sembla estar entre les que més. La muntanya en general no admet errors, l’Annapurna no els perdona.

Tenim llavors ja sobre la taula, les principals causes que donen el perfil criminal a aquesta muntanya: Posició geogràfica que rep de ple els vents que vénen des de l’oceà a milers de quilòmetres i que colpegen de ple a la cara sud del Annapurna. La verticalitat de la muntanya que ofereix un brou de cultiu òptim per a l’acumulació de neu i gel i la posterior derivació en allaus. Aquests són els principals factors que fan del Annapurna la més mortífera de les muntanyes amb més de vuit mil metres.
Llavors, l’Annapurna no només sembla el vuitmil més perillós. Ho és amb gairebé vuit-cents metres menys que l’Everest, fa que la conquesta del seu germà gran sigui comparable a una travessia campestre al costat de les seves pròpies exigències. Presenta com vam dir, el major coeficient mundial de morts intentant seu ascens. Segons les dades estadístiques, uns 55 alpinistes han perdut la vida allà, mentre que només 137 han conquerit el seu cim, el que dóna un 40% de morts, gairebé el doble que el Nanga Parbat i el K2, que ja de per si són paraulesgrans.
No és casualitat, que Juanito Oiarzabal i Alberto Iñurrategi deixessin l’Annapurna com remat final de les seves respectives carreres cap als 14 vuitmils. El mateix per Iñaki, que ja només li quedava un parell de muntanyes quan va decidir encarar l’Annapurna amb el final ja conegut per tots.

Són aquestes llavors les raons. Clares, precises que donen a una muntanya el perfil macabre de perfecta assassina. Però bé, ben clar queda que ella no és la responsable, queda a cada un el desafiar-o no, el aturar a temps o no, estar disposat a perdre la vida o no. No és una muntanya per al dubte, ho és per la convicció, aquesta convicció que porta a arribar a la meta, o que també porta a un desbordament de confiança que la muntanya pot capitalitzar en benefici propi, recordem que la muntanya no agrada de ser conquerida, només permet fer-ho en determinades condicions, una suma de factors que intervenen com a peces de precisió i que porten a l’objectiu final si són ben utilitzades. Per això, per poder encarar el Annapurna, seria més convenient ser un expert en escacs, que un hàbil muntanyenc.

Una vegada llegit aquest text, t’adones de la relació que hi ha entre esport i “droga”, i com et pot arribar a enganxar, ja que tot i sabent que la teva vida està en perill, l’aventura pel desconegut i el desafiament personal et fa tirar endavant i provar de superar un nou repte. Després de llegir aquest text només se una cosa i és que tots els muntanyencs que han mort en l’intent de fer cima a l’Annapurna han tingut una mort “dolça”, ja que han mort a la muntanya i fent el que més els agrada.

Per acabar citar una frase de Pierre de Coubertain sobre l’esport i que crec que té molt a veure amb aquest tipus de vida: Iniciativa, perseverança, recerca del perfeccionament i menyspreu del perill, aquesta és la definició d’esport per a una de les persones més influient en l’esport actual.

Feliu F.

On està el nostre límit?? Ahir més que mai vaig comprovar que no ho sabem. Per molt que pensem “això jo no ho podré fer mai”… no és veritat, simplement no ens ho hem proposat.
Per què us dic això?? Doncs perquè ahir vaig participar a la 8a Caminada de Resistència Riudoms-La Mola-Riudoms i encara no em crec ara que l’acabés i, molt menys amb el temps que ho vaig fer.
Ja feia temps que m’anava pel cap provar-ne alguna encara que fos en tota la calma del món i hagués d’estar 10 hores o més caminant. Vaig veure esta fa un parell de setmanes i, entre les de resistència, era de les més curtes (53,3 kms) així que m’ho vaig plantejar. Ho vaig comentar a alguns amics perquè no em veia en cor de fer-la sola, però per problemes físics o laborals no podien fer-la. Sabia que uns amics de Tarragona (Joan i Josep Mª) la feien però que portarien un ritme molt més alt per l’experiència que tenen, o sigue, que tampoc em serien de gran companyia durant la cursa. No sabia què fer i al final, l’últim dia d’inscripció em va agafar un atac de locura (de vegades molt necessari per estes coses!!) i em vaig inscriure.
Bueno pos, el diumenge a les 4.30 a l’aire (“qui m’hagués dit fa dos anys que a esta hora m’aixecaria per anar a córrer en lloc d’estar a l’Hangar l’hauria tractat de loco!!” jajaja!). Vam sortir de Tarragona a les 5.30 i a les 6.30 donaven la sortida.
Els primers 10km eren bàsicament asfalt i planer. Jo els volia fer caminant i guardant forces però Joan i Josep Mª em van animar a córrer a un trotet molt suau i els vaig seguir. Em sentia bé, així que vaig poder aguantar el seu ritme bastants km més. Al km 16,5 començava la primera pujadeta forta, pujada al Castell d’Escornalbou (preciós per cert!!). Va ser curta però intensa! I després baixadeta bona!!
D’aquí fins al km 26 vam anar fent xino-xano (als companys els vaig perdre durant aquest tram). No hi havia pujades dures, però anava reservant forces per la pujada més forta: la Mola!!Estava una mica cagadeta (vos ho he de confessar!) perquè els comentaris que m’havien fet no eren molt agradables, tot i això, ho vaig emprendre en ganes. Va ser dureta però molt xula…en alguns trams havies de grimpar i tot. I com no, molt, molt gratificant un cop dalt. El fet d’haver pujat allò, d’estar ja al km 30 (més de la meitat), les vistes espectaculars… no sé…no es pot explicar en paraules!
Un cop passat el que per mi era el més dur (primers 30km i pujada a la Mola), ja veia més clar poder-la acabar. A partir d’allí era tot baixada (menys una petita pujada a l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca) i planer.
Durant tot aquest tram vaig anar fent en calma (trotant i caminant) i intentant fer-ho el més amè possible amb la gent que m’anava trobant. La pujada a l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca (km 40) va costar una miqueta, més que res per tot el que ja portava damunt!! Però un cop dalt una altra vegada satisfacció (ja tenia un trosset més i només quedaven 13kms!!!!)…algo de menjar, beure, una miqueta de reflex als genolls que ja es feien de notar i a tornar-hi. D’allí fins a Montroig baixadeta traquil·la i molt bé però lo fotut van ser els últims 10km.
Entre el cansament que ja portava, el sol que començava a apretar (eren les 12.30), camins llargs d’asfalt, tot ple d’oliveres i conreus, molt avorrit, molts trams sola…ufffffff!!! Sort d’un noi que em vaig trobar al km 45 aprox, que m’animava a córrer, xerrava i vaig estar un ratet distreta (així no pensava en el mal de cames!!). Tant em va animar que al final el vaig deixar enrere . Xino-xano vaig arribar a Montbrió i allí ja em vaig començar a emocionar: entre els ànims de la gent, tots em deien que era la 3a noia (cosa que jo no tenia molt clar perquè me n’havien passat unes quantes), pensar que només em quedaven 5km… Vaig treure totes les forces que em quedaven (sincerament no se d’on!! però se veu que encara n’hi havia) i vaig poder fer els últims 5km casi bé tots trotant.
Quan vaig entrar a Riudoms no m’ho podia ni creure i quan vaig arribar a la plaça de l’Església no vaig poder contenir la llagrimeta que ja feia estona que volia sortir!!
A banda d’acabar-la (que era el meu objectiu principal!)…lo màxim ja va ser quan em van dir el temps i la posició que havia fet: 7h 35min i 4a de xiques. INCREÏBLE!! Els companys van fer: Joan 7h 05min i Josep Mª 7h 18min. Un poc més i els agafo!!
Buenooooo, quin rotllo vos he pegat…se nota que va ser llarga i que estava impacient per compartir l’experiència en tots vatros!! Encara hauria explicat més coses i en més detall però ja seria abusar!!

Va…ja acabo, ja acabo… només destacar el gran companyerisme que es respira en aquestes curses, gent que sense conèixer de res t’animen, t’estiren, fan riure i entre tots fem que aquells moments siguin el més agradables possible. Després te’n vas a casa i penses que no saps ni com es deien però estic segura que me’n recordaré d’ells almenys una llarga temporada!! I també donar les gràcies a Joan i Josep Mª per animar-me a anar i el seu suport durant els primers 25km.

CONCLUSIÓ … a partir d’ara queda PROHIBIT dir “això no ho puc fer o no ho podré fer mai”… si ens ho proposem podem fer el que sigui!! L’important és confiar i creure-s’ho un mateix!!

Salut i ànims a tots/es per continuar en este “mundillo” i fer-lo més especial de lo que ja és!!

Neus

Aquest és el primer post d’aquest bloc i per tant, ens toca fer una mica de presentació del mateix. El bloc neix com un complement a la nostra pàgina wiki: SudActiu.wetpaint.com, i ens servirà per comentar les novetats que anem introduint a la pàgina web i per comentar notícies que vagin apareixent i que consideréssem interessants.

Per a aquells que no conegueu la nostra pàgina, és tracta d’un lloc web orientat als esports outdoor; MTB, curses de muntanya, marxes, esquí, etc. Intentarem anar comentant les activitats que anem realitzant i, al mateix temps, introduir articles més tècnics sobre entrenaments i materials. També tenim una secció amb diferents utilitats que poden resultar interessants així com un calendari i un espai destinat a organitzar i quedar per a fer activitats. A més a més, estem oberts a afegir qualsevol cosa relacionada amb aquests temes.

Per últim, ens queda presentar-nos a natros. Som un grup de joves a qui ens agrada sortir a gaudir de la natura buscant sempre un puntet de diversió i disposats a, suar si fa falta i experimentar pujades d’adrenalina intentant evitar al màxim els cops i les rascades. Si entreu a la pàgina web podreu vore les nostres cares mentre fem allò que ens agrada.

Aquest és el primer post d’aquest bloc i per tant, ens toca fer una mica de presentació del mateix. El bloc neix com un complement a la nostra pàgina wiki: SudActiu.wetpaint.com, i ens servirà per comentar les novetats que anem introduint a la pàgina web i per comentar notícies que vagin apareixent i que consideréssem interessants.

Per a aquells que no conegueu la nostra pàgina, és tracta d’un lloc web orientat als esports outdoor; MTB, curses de muntanya, marxes, esquí, etc. Intentarem anar comentant les activitats que anem realitzant i, al mateix temps, introduir articles més tècnics sobre entrenaments i materials. També tenim una secció amb diferents utilitats que poden resultar interessants així com un calendari i un espai destinat a organitzar i quedar per a fer activitats. A més a més, estem oberts a afegir qualsevol cosa relacionada amb aquests temes.

Per últim, ens queda presentar-nos a natros. Som un grup de joves a qui ens agrada sortir a gaudir de la natura buscant sempre un puntet de diversió i disposats a, suar si fa falta i experimentar pujades d’adrenalina intentant evitar al màxim els cops i les rascades. Si entreu a la pàgina web podreu vore les nostres cares mentre fem allò que ens agrada.