SudActiu

Archive for the ‘2010’ Category

Ufff, quin munt de coses a explicar i que bones que són totes. Començaré amb el més important, la primera victòria en una Cursa de Muntanya en categoria absoluta. Fins ara Paco ens té acostumats als podis i les victòries en categoria Màster (va tornar a guanyar el dissabte), Lluc també és un habitual dels podis sènior i, ja l’any passat, va aconseguir un segon lloc precisament en la Cursa del Llop, però mai havíem aconseguit ser els primers en arribar a una meta. Ja no ho podrem dir més, el dissabte a migdia Lluc va mostrar el magnífic estat de forma que ha aconseguit i va tindre la cursa dominada en tot moment, va controlar el grup a la primera part, una pujada més tècnica i dura que en anys anteriors i va forçar més la màquina baixant cap a l’Ampolla, arribant primer amb un temps de 2h35’14″, amb quasi un minut sobre el segon.

Com dèiem, Paco va ser primer màster amb 3h06’31, Pedro va acabar 19è en 2h56’05″, Mingo 36è en 3h07’22″ i Carlos 63è amb 3h29’21″ (Classificació completa).

De moment ho deixo aquí, podeu veure més fotos a l’apunt anterior i en posteriors entrades us explicaré la resta de proves on hem participat i el resultat del nostre relleu, una gran experiència que et permet començar a sentir l’esperit del Llop!

Ja estem de ple a la primavera, arriben les orenetes, floreixen els arbres, la gent s’enamora i les possibilitats de fer esport es multipliquen. Davant d’aquesta gran oferta (per fer esport, l’amor ja us el deixo per a vatros) farem un petit recull de les activitats que vénen i cadascú que trie on vol anar i amb qui:

• 23 de maig. Cursa de Muntanya de Paüls. Sobren els comentaris, una de les curses més boniques que existeixen, dura, tècnica i amb trams que treuen la respiració (per bellesa i pendent, tot s’ha de dir). Aquest any també és el Campionat de Catalunya Individual, així que us podeu anar oblidant dels podis Seran 23km amb 4000 mts de desnivell acumulat.
• 29 de maig. Dia de les seleccions catalanes a Tortosa. Entre moltes altres activitats es farà una divertida cursa d’obstacles per l’interior de la ciutat (seran 7km de sorpreses i alegria, incloent un salt al riu). La festa acabarà en un concert.
• 30 de maig. 4a Marxa marató del riu Ebre a Xerta. Sí xiquets, aquí no només correm a peu. El diumenge 30, tots els que us agrada la BTT teniu l’ocasió de pedalar a Xerta. Dos recorreguts, terreny molt variat i amb la diversió assegurada. Ah!, cal portar llum que es creuen túnels de la via verda on hi ha fantasmes amagats.
• El cap de setmana següent, de moment us deixo descansar, serà l’elecció de la reina, així que tots al ball a ajudar a la barra (podeu ajudar detràs servint o davant consumint).
• Per al juny tindrem la Cursa del Llop, la duatló de Sant Joan (si Déu vol), la marxa nocturna Fredes-Paüls i, alguns, l’Andorra Ultra Trail. Però ja ho anirem explicant que no s’empatxe ningú

Això és tot, si voleu podeu anar fent llistes als comentaris i animeu-vos que el bon temps ja està aquí!!

Ja en tenim una altra al sac!! Però com va costar, un esforç brutal tant físic com psicològic i un bon entrenament i gran lliçó per al futur.

L’objectiu d’aquesta primera part d’any és l’Andorra Ultra Trail i, tot i que no vull arribar massa cansat, cal fer alguna prova llarga per veure com estan les coses. Per una cosa o una altra, l’escollida va ser la Marxa Romànica de Resistència de Navàs. Una marxa que forma part de la Copa Catalana de Caminades de Resistència, amb una distància considerable (80 km), un desnivell moderat (uns 5.000 acumulats) i amb moltes hores de nit. Tot junt la feien una bona candidata, així que inscrit i el divendres per la tarde cap amunt, a dormir a Súria i esperar que arribés el moment de sortir (les 18h del dissabte).

A la sortida em trobo a Karim de Xerta (ja havíem quedat en trobar-nos allí) i, després de buscar una mica veig a Xaneta (venia sol perquè a Alcanar estan de festes) i més companys d’Amposta i la Ràpita. Xerrant xerrant encenen la traca i em poso a córrer a la meua. Tenia una tàctica molt clara al cap: sortir a bon ritme per aprofitar les hores de llum solar, afluixar amb l’arribada de la nit i, si les cames, les forces i les ganes responien, tornar a pujar una mica el ritme cap al final. La primera part de la tàctica era la més fàcil de seguir, un ritmet alegre però res de l’altre mon pensant que tenia per davant més de 80 km.

Pujadetes i baixadetes, primer control i m’enganxo a dos corredors que m’agafen i amb els que faig la primera pujada llarga. El ritme és bo i crec que encara em queden un parell de marxes guardades. Al següent avituallament, abans dels 20, el grupet s’havia fet més gran, ja érem 7 i anàvem fent camí sense encantar-mos. Aquí, a partir del km 25 més o menys se’m van començar a torçar la cosa. Les cames em feien mal com si mai hagués corregut més de 2h seguides. No era cansament, era dolor del que et ve al acabar una cursa on ho has donat tot. Allò no m’havia de passar, no esperava que em passés i no sabia que fer per solucionar-ho. En moments així, no ho nego, de cada 2 pensaments un és en abandonar. Quasi 60 km per davant, 8 o 10 hores i aquest malestar no et deixen pensar en res més.

Per sort, els altres pensaments de vegades poden guanyar a l’angelet (sí, l’angelet et diu que abandonés i només el dimoni competitiu i orgullós t’obliga a seguir i a lluitar) i em vau venir al cap molts dels que heu compartit entrenaments i curses llargues amb mi (Omar, Ferni, Pere i Tonya, Feliu, Mon, Lluc, també Neus,  i demés), tots els consells, xerrades i anècdotes que ens hem contat, l’apretada inhumana del final del Trail de l’Aneto a Omar, etc. No podia abandonar. Aquí la sort també va acompanyar-me, per fi podia sintonitzar el radio (pensàveu que correria sense?) i Puyal & co informaven del 0-2 a la mitja hora a Sevilla. Ja em feien menys mal les cames.

Al següent avituallament, ja de nit, mentre menjava ràpidament un entrepà, un company abandonava. Sempre sap greu que algú plegue, però a mi em va ajudar, em va demostrar que els demés també patien i que tocava seguir (baixant el ritme però seguir). D’aquí endavant molt del mateix, riuets, pista amunt, pista avall, fang, molta alegria i bona gent als controls, foscor, sol·litud, alegria pel final del Barça, un trotet suau amunt i avall, anar baixant metre a metre la distància a Navàs i, sobretot, molta concentració per anar buscant i trobant les marques del GR (caminant a les zones complicades i amb 2 o 3 confusions ràpidament resoltes).

Km 45, km 52, km 63, ja queda menys, això ho acabo segur. 10 o 11 hores, al final tornava al pla inicial, km 72,7, últim avituallament i un dels més animats. Dos xiquets molt xerradors animant-me a agafar al de davant (més de 15 minuts, ni fart de vi) que s’havia hagut de menjar 5 Donuts!!! perquè estava fos. Jo em vaig menjar un Bollycao (estava igual de fos, però no puc amb 5 Donuts ) i vaig sortir a buscar l’arribada. Sortint em trobo als que venien detràs meu. Noi i noia i amb molt bona cara, i jo anava 9è, el top-ten perillava.

La tàctica deia que al final, si podia, havia de pujar una mica el ritme, així que havia arribat el moment. I ho vaig poder fer, ritmet una altra vegada prou alegre (donat el moment de la marxa MOLT alegre) i cap a Navàs, mirant de no perdre les marques (al final dos punts on vaig haver de parar i recular i després perdut totalment dins del poble) i amb ulls al clatell per si calia fer un últim canvi.

No va caler, vaig trobar la plaça, vaig entrar a la carpa i em van confirmar la posició (9è), el temps 10h26′ i l’Ermita de Finisher

A partir d’aquí, dutxeta, cotxe de tornada a Súria, a dormir com si tornés de festa (tocat, sense saber si tenia gana, son, les dos coses, cap, …) i descansar una mica abans de tornar cap al poble. Avui, dimarts/dimecres, ja amb tot més assimilat, estic molt content de tot, però sobretot, d’haver-me endut una bona lliçó cap a casa: no hi ha rival petit! (jo ja m’entenc).

Agus

Aquí us deixo un escrit sobre l’Annapurna, una de les muntanyes que estan més de moda i possiblement la més díficil d’escalar a nivell mundial.

L’Annapurna en realitat és un massís que té no menys de 55 quilòmetres de longitud, localitzat a la Serralada de l’Himàlaia al Nepal. Està compost per sis pics principals que són l’Annapurna I (8091m), l’Annapurna II (7937m), l’Annapurna III (7555m), l’Annapurna IV (7525m), el Gangapurna (7455m) i l’Annapurna Sud (7219m). Paradoxalment va ser el primer dels vuit mils a ser conquerit, el 3 de juny de 1950.

Ara bé, sembla ser una muntanya més, és clar, vista des de baix, el tema ve quan et decideixes a encarar. L’Annapurna té una taxa de mortalitat propera al 40%. Què significa això?Bé, que per 10 persones que el conquisten, hi ha 4 que no tornen.

Ara llegim el que va dir Edurne Pasaban, allà pel 2007 en el seu fallit intent al Annapurna, és un relat que ens dóna una idea molt més precisa sobre el monstre que estem analitzant:
“Ja sabia abans de venir al Annapurna que no seria ser gens fàcil. Les xifres d’accidents i els amics que he perdut aquí imposen molt de respecte, i la sola visió d’aquesta massa monstruosa de gel i pedres impressiona per si sola. Però com sempre , quan vam començar a treballar ia equipar la ruta, les preocupacions es tornen més immediates: el menjar, la beguda, el material, les cordes … fins que arriba el moment de l’atac al cim, l’hora de la veritat. Abans d’ahir em trobava en el Camp 3-6500 m. amb Iván, Fernando, Andrew, Asier, Horia, Sergey i Iñaki. El Serac que estava per sobre d’aquest camp no era el que esperàvem ni de bon tros, i ens va costar unes 8 hores superar 50 metres. Durant tot el dia el Serac va ser desprenent trossos de gel, i nosaltres estàvem sota. La por era constant, i tot el dia vaig estar escoltant l’inconfusible remor de les allaus que no paren de caure a cada costat d’aquesta immensa paret. ”
La por davant el que es presenta. Edurne parla de seracs, allaus, esllavissades. Les allaus, un comú denominador en la geografia del Annapurna per a les quals influeix indubtablement les altes pendents que podem trobar en aquesta muntanya, aquesta “verticalitat” de la qual parla Iñurategui. Un relleu propici per a l’acumulació de neu-gel inestables que amb l’esdevenir dels dies i les nits, creen aquesta simfonia de sons i sorolls aterridors que interfereixen constantment en el sa judici del muntanyenc.
Però seguim escoltant Edurne:
“Lentament es va anar superant aquest tram, però el dia anava passant i poc a poc m’anava desmoralitzant. Per a mi el Serac era molt perillós, no ho veia gens clar i el meu estómac començava a tensar. En definitiva, tenia això tan humà però que salva tantes vides: la por. D’altra banda també pensava en el repte dels 14 vuitmils que m’he plantejat, naturalment, i que l’Annapurna significaria en aquest moment el “pas de l’Equador” d’aquest projecte, un gran salt endavant després de l’ qual tot seria molt més clar. Així que havia de prendre una decisió molt difícil, en unes circumstàncies i en un entorn molt complicat. Així que vaig optar pel que el meu estómac em dictava: me’n vaig a baixar perquè tinc por, em sento sola i aquest no és ni el lloc ni el moment perquè jo tingui això, perquè m’estic jugant la vida. “.
Bé, la por, el gran salvador per a molts muntanyencs. Hi ha per descomptat muntanyes que infonen més por que d’altres. L’Annapurna sembla estar entre les que més. La muntanya en general no admet errors, l’Annapurna no els perdona.

Tenim llavors ja sobre la taula, les principals causes que donen el perfil criminal a aquesta muntanya: Posició geogràfica que rep de ple els vents que vénen des de l’oceà a milers de quilòmetres i que colpegen de ple a la cara sud del Annapurna. La verticalitat de la muntanya que ofereix un brou de cultiu òptim per a l’acumulació de neu i gel i la posterior derivació en allaus. Aquests són els principals factors que fan del Annapurna la més mortífera de les muntanyes amb més de vuit mil metres.
Llavors, l’Annapurna no només sembla el vuitmil més perillós. Ho és amb gairebé vuit-cents metres menys que l’Everest, fa que la conquesta del seu germà gran sigui comparable a una travessia campestre al costat de les seves pròpies exigències. Presenta com vam dir, el major coeficient mundial de morts intentant seu ascens. Segons les dades estadístiques, uns 55 alpinistes han perdut la vida allà, mentre que només 137 han conquerit el seu cim, el que dóna un 40% de morts, gairebé el doble que el Nanga Parbat i el K2, que ja de per si són paraulesgrans.
No és casualitat, que Juanito Oiarzabal i Alberto Iñurrategi deixessin l’Annapurna com remat final de les seves respectives carreres cap als 14 vuitmils. El mateix per Iñaki, que ja només li quedava un parell de muntanyes quan va decidir encarar l’Annapurna amb el final ja conegut per tots.

Són aquestes llavors les raons. Clares, precises que donen a una muntanya el perfil macabre de perfecta assassina. Però bé, ben clar queda que ella no és la responsable, queda a cada un el desafiar-o no, el aturar a temps o no, estar disposat a perdre la vida o no. No és una muntanya per al dubte, ho és per la convicció, aquesta convicció que porta a arribar a la meta, o que també porta a un desbordament de confiança que la muntanya pot capitalitzar en benefici propi, recordem que la muntanya no agrada de ser conquerida, només permet fer-ho en determinades condicions, una suma de factors que intervenen com a peces de precisió i que porten a l’objectiu final si són ben utilitzades. Per això, per poder encarar el Annapurna, seria més convenient ser un expert en escacs, que un hàbil muntanyenc.

Una vegada llegit aquest text, t’adones de la relació que hi ha entre esport i “droga”, i com et pot arribar a enganxar, ja que tot i sabent que la teva vida està en perill, l’aventura pel desconegut i el desafiament personal et fa tirar endavant i provar de superar un nou repte. Després de llegir aquest text només se una cosa i és que tots els muntanyencs que han mort en l’intent de fer cima a l’Annapurna han tingut una mort “dolça”, ja que han mort a la muntanya i fent el que més els agrada.

Per acabar citar una frase de Pierre de Coubertain sobre l’esport i que crec que té molt a veure amb aquest tipus de vida: Iniciativa, perseverança, recerca del perfeccionament i menyspreu del perill, aquesta és la definició d’esport per a una de les persones més influient en l’esport actual.

Feliu F.

On està el nostre límit?? Ahir més que mai vaig comprovar que no ho sabem. Per molt que pensem “això jo no ho podré fer mai”… no és veritat, simplement no ens ho hem proposat.
Per què us dic això?? Doncs perquè ahir vaig participar a la 8a Caminada de Resistència Riudoms-La Mola-Riudoms i encara no em crec ara que l’acabés i, molt menys amb el temps que ho vaig fer.
Ja feia temps que m’anava pel cap provar-ne alguna encara que fos en tota la calma del món i hagués d’estar 10 hores o més caminant. Vaig veure esta fa un parell de setmanes i, entre les de resistència, era de les més curtes (53,3 kms) així que m’ho vaig plantejar. Ho vaig comentar a alguns amics perquè no em veia en cor de fer-la sola, però per problemes físics o laborals no podien fer-la. Sabia que uns amics de Tarragona (Joan i Josep Mª) la feien però que portarien un ritme molt més alt per l’experiència que tenen, o sigue, que tampoc em serien de gran companyia durant la cursa. No sabia què fer i al final, l’últim dia d’inscripció em va agafar un atac de locura (de vegades molt necessari per estes coses!!) i em vaig inscriure.
Bueno pos, el diumenge a les 4.30 a l’aire (“qui m’hagués dit fa dos anys que a esta hora m’aixecaria per anar a córrer en lloc d’estar a l’Hangar l’hauria tractat de loco!!” jajaja!). Vam sortir de Tarragona a les 5.30 i a les 6.30 donaven la sortida.
Els primers 10km eren bàsicament asfalt i planer. Jo els volia fer caminant i guardant forces però Joan i Josep Mª em van animar a córrer a un trotet molt suau i els vaig seguir. Em sentia bé, així que vaig poder aguantar el seu ritme bastants km més. Al km 16,5 començava la primera pujadeta forta, pujada al Castell d’Escornalbou (preciós per cert!!). Va ser curta però intensa! I després baixadeta bona!!
D’aquí fins al km 26 vam anar fent xino-xano (als companys els vaig perdre durant aquest tram). No hi havia pujades dures, però anava reservant forces per la pujada més forta: la Mola!!Estava una mica cagadeta (vos ho he de confessar!) perquè els comentaris que m’havien fet no eren molt agradables, tot i això, ho vaig emprendre en ganes. Va ser dureta però molt xula…en alguns trams havies de grimpar i tot. I com no, molt, molt gratificant un cop dalt. El fet d’haver pujat allò, d’estar ja al km 30 (més de la meitat), les vistes espectaculars… no sé…no es pot explicar en paraules!
Un cop passat el que per mi era el més dur (primers 30km i pujada a la Mola), ja veia més clar poder-la acabar. A partir d’allí era tot baixada (menys una petita pujada a l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca) i planer.
Durant tot aquest tram vaig anar fent en calma (trotant i caminant) i intentant fer-ho el més amè possible amb la gent que m’anava trobant. La pujada a l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca (km 40) va costar una miqueta, més que res per tot el que ja portava damunt!! Però un cop dalt una altra vegada satisfacció (ja tenia un trosset més i només quedaven 13kms!!!!)…algo de menjar, beure, una miqueta de reflex als genolls que ja es feien de notar i a tornar-hi. D’allí fins a Montroig baixadeta traquil·la i molt bé però lo fotut van ser els últims 10km.
Entre el cansament que ja portava, el sol que començava a apretar (eren les 12.30), camins llargs d’asfalt, tot ple d’oliveres i conreus, molt avorrit, molts trams sola…ufffffff!!! Sort d’un noi que em vaig trobar al km 45 aprox, que m’animava a córrer, xerrava i vaig estar un ratet distreta (així no pensava en el mal de cames!!). Tant em va animar que al final el vaig deixar enrere . Xino-xano vaig arribar a Montbrió i allí ja em vaig començar a emocionar: entre els ànims de la gent, tots em deien que era la 3a noia (cosa que jo no tenia molt clar perquè me n’havien passat unes quantes), pensar que només em quedaven 5km… Vaig treure totes les forces que em quedaven (sincerament no se d’on!! però se veu que encara n’hi havia) i vaig poder fer els últims 5km casi bé tots trotant.
Quan vaig entrar a Riudoms no m’ho podia ni creure i quan vaig arribar a la plaça de l’Església no vaig poder contenir la llagrimeta que ja feia estona que volia sortir!!
A banda d’acabar-la (que era el meu objectiu principal!)…lo màxim ja va ser quan em van dir el temps i la posició que havia fet: 7h 35min i 4a de xiques. INCREÏBLE!! Els companys van fer: Joan 7h 05min i Josep Mª 7h 18min. Un poc més i els agafo!!
Buenooooo, quin rotllo vos he pegat…se nota que va ser llarga i que estava impacient per compartir l’experiència en tots vatros!! Encara hauria explicat més coses i en més detall però ja seria abusar!!

Va…ja acabo, ja acabo… només destacar el gran companyerisme que es respira en aquestes curses, gent que sense conèixer de res t’animen, t’estiren, fan riure i entre tots fem que aquells moments siguin el més agradables possible. Després te’n vas a casa i penses que no saps ni com es deien però estic segura que me’n recordaré d’ells almenys una llarga temporada!! I també donar les gràcies a Joan i Josep Mª per animar-me a anar i el seu suport durant els primers 25km.

CONCLUSIÓ … a partir d’ara queda PROHIBIT dir “això no ho puc fer o no ho podré fer mai”… si ens ho proposem podem fer el que sigui!! L’important és confiar i creure-s’ho un mateix!!

Salut i ànims a tots/es per continuar en este “mundillo” i fer-lo més especial de lo que ja és!!

Neus

A falta d’una crònica detallada i de que els protagonistes ens expliquen les seues sensacions, ja podeu consultar els resultats dels nostres representants a la Marató de Barcelona.

Amb el perill de deixar-me algú, us poso els resultats que he trobat, així ja podeu anar felicitant als corredors:

Mentrestant, els que ens hem quedat per aquí seguim entrenant. Aquesta propera setmana molts farem el debut del 2010 a La Ràpita. Segur que poc a poc anirem sumant gent i prompte tornarem a ser la colla que feia tan de goig l’any passat. Ja us anirem informant, però aquesta setmana o l’altra quedarem un dia per parlar veterans i nous, compartir idees, objectius i fer una mica de grup, que ens fa falta.

Agus

El diumenge 28 es van celebrar les curses de Miravet (Muntanya) i Cambrils (Mitja Marató), en les dues hi va haver participació de membres de Sudactiu. A Miravet vàrem anar Frank Salas, Guti, Santi i Mingo a la cursa; i l’Encarna i l’Albert varen fer la marxa; a Cambrils ens va representar la Cèlia i l’Enric. Miravet va ser una cursa molt ben organitzada, varen cuidar tots els detalls, inclús hi havia animació als avituallaments i va haver una bona rostida al acabar, on va haver de tot. Cal destacar la gran bossa de corredor que van preparar, no va faltar de res. A la cursa, pos dir-vos que va ser una mica perillosa, va haver alguna baixada que l’havies de mirar tranquil·lament, per no prendre mal,  i el que passa de vegades que coincideixen marxa i cursa, que ens trobem tots junts i fa respecte els avançaments per sender. No obstant, en resum, una gran feina dels amics de Miravet. Resultats: espectacular Frank Salas, un gran temps, i sobretot ara, que ens fan falta els referents del passat any, Santi i jo, com sempre, a meitat taula, vigilant de no prendre mal; i Guti, increïble la valentia demostrada, esforçant-se més, dia a dia, a fi de recuperar el nivell de fa dos anys i va acabar la carrera amb unes greus molèsties al genoll, espero que s’hagi recuperat aquesta setmana. L’Encarna i l’Albert van realitzar la marxa a un bon ritme, quasi van arribar els primers, us esperem a alguna cursa, va que ja quasi esteu preparats.

Mitja Marató de Cambrils

Cambrils: ens alegrem molt per Cèlia que va fer la seva millor marca en Mitja, m’ha comentat que la fita per aquest any és baixar de 5′/Km, ja està al caure, i també estem contents de veure a Enric acompanyant-la. Felicitats als dos. Ens comenta que va ser una cursa molt ben organitzada i que s’ho van passar molt bé, ànims i a per la pròxima.

Nota: la propera setmana, si Déu vol, us contaré que tal la Marató de BCN, quatre representarem a  Sudactiu; esperem arribar tots sans i estalvis.

Mingo

Bon dia, ja tenim la crònica de la Cursa Lo Frare que es va celebrar el cap de setmana passat al Ginestar (recordeu que aquí teniu l’agenda per aquest cap de setmana, que tenim moltes activitats).

El diumenge 14 de febrer a les 7:30 h vam quedar uns quants falduts a la casa de cultura per anar a Ginestar, quin humor!!! perquè estàvem a -5,5ºC quin fred. Però bueno tirem cap a Ginestar, recollim dorsal i amb -3ºC comença la cursa de 22 km i 815 m. de desnivell positiu.

Vam córrer:

Ramon Callarisa 2:57

Pere Ayuso, Manel Ollé i Cèlia Callarisa 3:09.

Vam anar els 3 junts tota la cursa, k bé!!! i vam fer entrada triomfal a la meta.

Climent va haver d’abandonar ja que es va trencar, tot i que anava amb molt bon temps. Ànims!! i que no sigui res.

La cursa al principi tot era pujada fins arribar al punt més alt i després una llarga baixada amb un tros de pista per a poder córrer de valent. tot molt bé!! En arribar a la meta botifarrada i cap a casa.

Felicitats i ànims als de Miravet!

Després d’intentar animar a més gent i no aconseguir-ho, el dissabte passat Omar i jo ens dirigíem a l’Espluga Calba per començar les activitats d’aquest any. Com un dels nostres objectius és provar el màxim de disciplines diferents relacionades amb la muntanya i com encara podem dir que estem en pre-temporada, l’esdeveniment ens anava de meravella.

A les 8 sortíem del poble i sobre les 10 arribàvem al nostre destí. De seguida vam anar a buscar el dorsal i vam tornar al cotxe a acabar de decidir la indumentària i preparar-nos per a la sortida. Com sempre que t’inicies en una modalitat ens vam sentir molt estranys, poc preparats i amb bastantes incerteses, però amb moltes ganes i il·lusió. Jo no parava de mirar els pantalons de la gent, gairebé tots en malles llargues i alguns fins i tot amb unes polaines especials que de seguida vaig entendre per a què eren i pensava que faria amb les meues malles curtes.

Vam esmorzar/dinar sobre les 11 i ens vam preparar per anar cap a la zona de sortida on 15 minuts abans de sortir ens donarien els mapes amb la ubicació dels controls. Aquí ja estàvem com xiquets menuts, expectants per veure el mapa i començar a decidir la ruta. No teníem ni idea de com havíem de fer-ho, però tampoc ens preocupava, era un dia per aprendre i xalar i això és el que vam fer. Tot i això, la vena competitiva sempre està present i vam marcar-nos com a objectiu intentar acabar per la meitat de la classificació.

Una vegada vam donar-li la volta al mapa vam estudiar-lo una mica i vam decidir per on començar i vam marcar-nos les 3 o 4 primeres fites, a partir d’aquí, i segons com anés tot, ja decidiríem la resta. Al principi la gent anàvem molt agrupats però poc a poc, tal i com anàvem trobant punts de control ens anàvem separant i a partir del 3r o 4t ja estàvem pràcticament sols. Vam anar fent amb calma, amb alguns errors de lectura i fent servir poc la brúixola. Com anàvem poc equipats i preferíem fer més distància que haver de travessar terreny complicat, vam optar majoritàriament per seguir camins o senders marcats. Amb aquesta filosofia vam anar trobant controls, menjant, perdent-nos un parell de vegades, dissimulant quan trobàvem algun control amagat i passant-nos-ho molt bé. El temps passava molt ràpid i de cop ja havíem d’estar pensant en tornar al punt de partida. No vam apurar el temps, sabíem que tampoc ens venia d’aquí, que l’important era el bé que ens ho havíem passat i la nova experiència.

El final de festa també va ser perfecte. Tot i que teníem pressa i pensàvem marxar ràpidament, vam anar a veure l’ambient de la zona d’arribada i l’avituallament final. I no ho vam poder evitar, quan vam adonar-nos-en ja teníem davant un plat de fesols i un amb múltiples talls de carn cuinats perfectament. Molta gent, ben alimentats i assentats juntets, un gran final de festa que ens va acabar de convèncer de repetir la experiència, ja anirem informant per si algú ens vol acompanyar (haureu de crear un altre equip que el nostre ja està bastant compenetrat, ja m’enteneu ).

Per acabar dos apunts ràpids;

• Ahir es va iniciar el circuit de curses de muntanya de les Terres de l’Ebre. Si no m’equivoco, i a falta de rebre informacions dels participants, la cosa no va anar massa bé. Dels que corrien la cursa van acabar-la Ivan Pastor (3:36:57), Dani Itarte (3:49:17), Ramon Callarisa (4:02:32), Cèlia (4:41:25) i Joan Gutierrez (5:16:08), la temporada acaba de començar i tindrem temps de remuntar, però haurem d’anar més gent si no no podrem repetir la bona posició de l’any passat. Pel que fa a la marxa,  també vam tenir alguna lesió i altres sorpreses negatives i haurem d’esperar a alguna crònica dels presents perquè encara no tenim classificacions. Ja vindran dies millors!!
• Fa un parell d’apunts parlàvem de les activitats del mes de febrer. De moment ningú ha deixat cap comentari ni s’ha posat en contacte en natros per interessar-s’hi. Demà tenim reunió al local del centre, podeu venir i en parlarem. També ho podeu fer comentant aquí o al Facebook. Penseu que el temps vola i que hem de començar a fer reserves. CONTESTEU!!!!

Agus