Ultra Trail Estels del Sud (by Josep Domenech)

Recuperats ja del cap de setmana tant intens que hem viscut, el podria resumir en poques paraules: Ultra Estels del sud ha segut l’activitat de muntanya més dura que he fet fins el moment!! Al final van sortir 63 km i 4.300m+ en 11 hores, arribant a Caro sobre el 60 de 170 corredors!! Més que content perquè sé que si no haguessin neutralitzat la prova, l’hagués acabat!

Sabíem que la meteorologia no ens acompanyaria i que ho faria tot encara més dur, i així va ser. A les 4 del matí del dissabte sona el despertador, m’aixeco de cop del nerviós que estava i aguaito per la finestra. Ja veig els carrers xops… mal asunto. Esmorzo, carreguem el cotxe i juntament en Guillem camí cap a Arnes. Només sortir del poble la cosa s’anima i comença a ploure en ganes, ens anem mentalitzant que acabarem plens de fang i ampapats d’aigua. Anem a buscar els dorsals i gràcies a Déu la pluja fa una treva. Passem el control de material i podem gaudir de la festa prèvia a la sortida. Pell de gallina! Cadascú ja al seu món pensant en les seues coses però tothom amb el mateix objectiu, disfrutar d’esta gran experiència! Compte enrere, ens donem la mà en Guillem i ens desitgem molta sort. Ja no el veuria fins a la meta, no se que minja però és un fora sèrie!! Arranca Ultra Estels del sud, és hora de plasmar tot el sacrifici que hi ha darrere d’una prova d’aquestes dimensions. No fa falta dir quin tipus de sacrifici, la gent del món de les curses i la muntanya ja ho sabeu. Sobretot moltes hores perdudes dedicades a entrenar que fa que no pugues fer moltes altres coses amb els teus. Camí cap a Beseit la situació s’embolica, tornen els núvols i en el moment menys oportú quan estàvem pels punts més alts es posa a ploure en ganes. Paro, m’abrigo i a continuar que no ha segut res!! La cosa s’anima encara més fins el moment que no em sento ni les mans ni els peus degut a que estava xopet de dalt a baix. Poc a poc la pluja va afluixant i torno a recuperar la sensibilitat. Arribo a Beseit, recarrego les piles menjant com mai i a tornar-hi. Direcció a la Font Ferrera la cosa es complica, les cames comencen a fallar, i això que anem pel km 25… me’n queden 80! Arribo com puc a la Font Ferrera on m’espera mun pare, torno a recarregar les reserves menjant un pastisset que m’havia portat expressament d’Ulldecona. Buaah! Va ser la clau! Em va ressuscitar i em va donar gas per a la resta de km!! De repent me notava de puta mare, hi ha coses que no s’entenen. Feia mig hora no m’aguantava dret i ara tenia ganes de corre com mai! Començo a guanyar posicions i a sentir-me bé. Una cosa que crec que va influir molt va ser que la majoria del primer tram del recorregut vaig anar completament sol i ara anava acompanyat, en companyia els km passen molt més ràpids i si fas la xerradeta encara més!! Van passant les hores i quan me’n dono compte estic arribant a Casetes Velles (km52). Ja portava la mitat de la ultra a la butxaca, a partir d’ara venia lo bo; quan el físic diu prou i és el cap qui porta el control de tot. Em menjo un bon plat de macarrons, saludo a la gent coneguda i cap al cim de Caro, el tram més dur en diferència. De camí, vistes més que espectaculars. L’únic bo que li podem atribuir al fort vent que començava a fer és que ens va deixar unes vistes immillorables: tot el delta, la serra del Montsià, la de Godall… simplement espectacular! Aquelles vistes em van donar un plus per continuar endavant! Arribem a les crestes prèvies de Caro i el vent agafa el 100% del protagonisme. Enves de concentrar-nos en córrer estàvem intentant mantenir l’equilibri per a que el vent no ens tombés. Ratxes de més de 100 km/h, mai en la vida havia vist res igual, un vent fora de sèrie. Hi havia una corredor davant meu el qual el vent va tombar i els pals que duia a les mans van volar 10 metros muntanya avall. Contínuament el vent ens tria del sender. Passem els trams crítics i arribem a Caro. Ja hem fet el més difícil! De puta mare! Queden 3 km de baixada fins al Refugi de Caro on ja tinc pensat que pararé a canviar-me, descansar i menjar; estava fet pols. El vent m’havia desgastat molt tant físicament com mentalment. Arribo finalment al refugi, km 63. Allí m’esperen muns pares i també, per sorpresa, em trobo a mun cusí Sergi Alcàzar Llobet que m’ha vingut a veure i a Albert Masdeu Martinez. Moltes gràcies per haver vingut! Són coses que a simple vista pareix que no s’aprecien però que realment es valoren moltíssim, estos ànims in situ són els que donen més força que qualsevol altre!!
Allí mun pare em comunica que s’ha neutralitzat la ultra degut a les fortes ratxes de vent que fa que sigui molt perillós la progressió per un punt que havíem de passar més endavant on haguéssem estat totalment exposats (les Rases del Maraco). Primer pensava que era una broma però quan vaig vore tant de corredor junt a l’avituallament vaig veure que era real. Decebut per no poder continuar, perquè ja m’estava imaginant els km finals arribant a meta, ja havia fet el més difícil. Tot i així crec que la organització pel que fa a la vesant de la seguretat dels corredors va prendre una decisió correcta. Ara en fred, penso en tots els moments de tensió que vam passar per culpa de vent i veig racional que la neutralitzessin, tot i que en calent jo volia continuar. Per a mi, acabar la ultra hagués segut un somni fet realitat. Però tot i així dono les gràcies a la organització pel gran tracte rebut, per la rapidesa en contestar els mails, pels avituallaments tant complerts amb tot tipus de menjar i per les indicacions ja que no me vaig perdre en cap moment tot i haver molt moments que vaig corre en solitari. Encara em queden molts anys per poder ser “finisher” d’un ultra. I ho tinc clar, si l’any que ve estic en forma, repetiré Ultra Estels del sud, ho tenim al costat de casa i és simplement espectacular! Vaig conèixer a un corredor que havia vingut expressament d’Holanda només per fer la ultra, així que hem de saber apreciar el que tenim, no tothom té el que tenim natros!
Moltíssimes gràcies a tota la família que ha estat pendent de mi en tot moment i a l’equip Sudactiu Ulldecona per tots els ànims rebuts, sense vatros no hagués arribat on he arribat! A EvaSion running REUS per l’assessorament i entrenaments conjunts, i, com no podia ser menys, a Agus Juan-Camps, Nil Sabaté Vidal i Al Bert per cedir-me material essencial per poder realitzar esta locura! Tornarem!!

Donar la més sincera enhorabona a Guillem, que com anava dels 30 primers i ja havia passat el tram delicat quan es va decidir neutralitzar la prova, va poder finalitzar la ultra! He conegut una gran persona! Estàs molt fort! 😛

Deixa un comentari