Una retirada a temps és…
… UNA DERROTA!! Així m’he sentit jo la primera vegada que ho he fet i per molt convençut que estigue que era una decisió correcta, no treu la sensació de no haver superat el repte i deixa una espineta clavada que intentaré treure’m en el futur.
Una vegada explicat això, queda a la ment un cap de setmana genial, com molt pocs, una ultra que per a la meua opinió és i es farà molt gran, amb un recorregut increïble, que combina tots els ingredients que es poden trobar al Pirineu; boscos preciosos, prats alpins, crestes rocoses, rius amagats, cascades, tarteres impressionants, llacs i més llacs, neu, cims arredonits, petits pobles en encant, pujades duríssimes, baixades eternes. I per rematar-ho, en el meu cas, records d’infància, passant per indrets que vam visitar a les colònies d’estiu de fa prop de 20 anys.
Anant a la cursa, vaig sortir molt tranquil, assaborint els primers quilòmetres fins Espot, relaxant-me encara més camí de les Planes de Son i arribant als 20km en les forces i ànims intactes, tot al seu lloc. D’allí començava la muntanya de veritat i no em vaig sentir malament, pujant a ritme acceptable, superant els trams tècnics de després del Tèsol el millor possible i menjant i bevent en normalitat. A mesura que anava arribant la calor del migdia tot es complicava una mica i després de tres moments d’incertesa i algun metret de més, estava baixant cap a la Vall de Ruda des de Saboredo, bastant tocat per la calor, però amb ganes de tornar a veure a la família a Cap del Port, a la Bonaigua, menjar i encarar la segona part.
Bastant tocat, vaig parar a menjar a una ombra, em costava empassar, però ho necessitava. La pujada següent la calor es va fer més intensa, em vaig acabar el líquid que portava, però finalment ja veia els remontadors de l’estació d’esquí i uns puntets rojos, blancs i petitets que m’esperaven, alguna llagrimeta que s’escapa i finalment estem a l’avituallament. Vull menjar, però ara no m’entra res, em forço i pico una mica de pasta, dos trossets de meló i l’esperança de millorar, perquè amb això, a les 4 de la tarde no n’hi ha prou.
Ens acomiadem i quedem a Isil, a mi em queda pujar al Cim de la Cigalera i una baixada eterna fins a Borén, d’on remuntàvem per la vora la Noguera Pallaresa fins Isil. La pujada la faig bé, el principi de la baixada vaig regulant, però en sensacions normals. Torçada forta, baixada de ritme i finalment m’enganxo a un bon grup de tres, amb els que fem junts gairebé tota la baixada. No vaig mal de cames, però no em trec de damunt la calor, cada vegada més i em sento buit de panxa. Però no puc menjar. No m’apeteix res del que porto, res del que he menjat i finalment decideixo afluixar una mica i mirar de recuperar-me. Però vaig a menys, les cames segueixen aguantant, però cada vegada veig més distant acabar, la nit se’m presenta més fosca, les pujades més llargues, els avituallaments més distants i la possibilitat de tempesta una gran amenaça.
Molta calor a Boren, tram pel costat del riu llarg i gran alegria al arribar i veure a tota la família. Canvi de roba, aigua, però la panxa completament tancada. Res. Ni meló, ni pasta, ni dolços, ni entrepans, ni un tros de pizza que apareix per als companys de baixada. En aquell moment no podia en res, només beure i feia massa temps, no podia fer 5 hores fins el proper avituallament sense menjar. Surto d’Isil trencat, ploro de veritat, molt, em surt la ràbia, vull acabar, però decideixo no fer-ho. Massa possibilitats de quedar-me tirat, en un medi que no controlo i que és dur de veritat. Sé que passa quan et quedes sense forces, no es pot fer una passa, sé que passa a l’alta muntanya si hi ha una tempesta per la nit. Decideixo que aquesta vegada toca perdre, que no necessito demostrar-me que ho puc fer.
Arribo a Alòs d’Isil, ho faig bé, però en la decisió presa. La meva cursa s’ha acabat, el cap de setmana continua (i segurament, ja comença la propera edició d’aquest Ultra per a mi).
Unes quantes hores després torna la gana, sopem i ja pensem en el dia després, en acompanyar a Mireia, en gaudir més d’Esterri i voltants. La nit es fa curta, els llamps del principi deixen pas a un dia clar i agradable, però una mica fresc. A les 8:30 ja estem esperant la sortida, Mireia per còrrer i la resa per seguir-la per tots els pobles que visita… València d’Àneu, Borén, Sorpe, Son, Jou i corrent cap a Esterri. A alguns pobles arribem a temps, a d’altres ens guanya, però tots vibrant i xalant mentre ella lluita per seguir a la primera i mantenir per detràs a la tercera i la quarta. Finalment arriba segona, després de 20km i una bona calentada final.
Acabem el cap de setmana en una paradeta per dinar a Rialp, on el Pirineu se’ns acomiada en una bona pedregada i ens diem fins aviat, al setembre tornem i esperem acabar igual de contents i amb l’etiqueta de finishers penjada a l’esquena.
Aquesta vegada va guanyar la prudència Mingo, no sempre ho podem deixar tot a la voluntat i les ganes. La proxima millor!!
M’alegro molt que t’haigue agradat. Natros vam anar 2 anys de colonirs a Esterri i tenia moltes ganes de tornar. Son és molt bonic i totes les valls genials, espero tornar-hi l’any que ve, a vore si hi anem més gent!
M’he emocionat llegint la crónica i veient les imatges de la cursa de la teva germana. El meu iaio, per part de mare, era de Son i la duresa de la muntanya sempre hi serà tant si es per disfrutar d’un esport d’aventura com pel simple fet de viure.
Sempre hi ha una pròxima. Molt intel·ligent.