UTMCD

Ultra trail, una altra vegada les paraules màgiques, les que aconsegueixen fer-me fer coses que a simple vista semblen càstigs, però que, afortunadament, acaben sent premis i experiències úniques, moments per recordar, moments que ens fan sentir especials, moments en que poques coses compten, però tot és molt gran.
Com ens agrada la èpica i com sempre sembla que busquem una mica més de duresa, una mica més de dificultat o algun element en contra nostre, el cap de setmana pintava perfecte. Matinada impressionant, passada per Alcanar per ajuntar-me amb el crack Oliva i camí de Prades.
Mentre ens aproximem, tal i com la carretera es retorça i s’empina, la temperatura baixa, fins arribar als 0 graus, un fred que pela, tocarà córrer de valent. Recollim els dorsals i no parem de trobar companys i companyes de les nostres terres i de més enllà, un caferet, una mica de xerradeta i comença el dur, anar al cotxe a canviar-nos, fred als óssos i calor al cap, tocava decidir la roba i la motxilla i anar a la sortida a buscar l’escalfor del corralet.
Sortida UTMCDLa tàctica estava clara, després de moltes ultres a la defensiva, amb grans desnivells i de menys a més, aquesta vegada estava decidit a arriscar, sortir fort i veure que passava. En teoria era un recorregut per fer-ho, encara que no me’l sabia massa i realment era millor guardar una mica, però tenia ganes de córrer diferent i el fred del principi quasi t’obligava a fer-ho així. Efectivament, sortim volant, literal, el fred brutal, temperatura per sota de 0, dits dels peus gelats! i les mans, tot i els guants, encara més. Vore els tolls del camí congelats confirmava el fred, així que tocava córrer. I si cap amunt anàvem ràpid, cap a vall semblàvem bojos, per una pista per córrer i córrer. Total, tot i que després el terreny s’agafava una mica més (fang d’aquell que sembla quitrà i s’enganxa a les sabates) i algun error personal d’orientació, fem uns 20 km en 1h46′.
Intento no perdre molt de temps a l’avituallament de Cornudella, encara que sempre em passa gent i anem cap a Siurana, que Oliva ja m’havia explicat el bonic que és i que em prenc en una mica més de calma, començant a passar revista i vore que no tot anava com tocava.
Baixo controlant una mica, un altre error de navegació per culpa d’alguna cinta treta, ritme més suau, anar menjant i assavorint el solet que feia pujar el mercuri. Els problemes venien dels bessons, tocats molt abans del normal, per la falta de costum (cap cursa ràpida des d’octubre) o per voler anar massa ràpid.
Poc a poc arribo a Vilaplana, meitat del recorregut i lloc ideal per fer un plat de pasta i intentar sortir, adonar-me’n que la cosa va mal i demanar un miracle en forma de mans de fisio sobre els dolorits bessons. Tot i l’interés i l’amabilitat de tots els voluntaris i fisio, la cosa no sembla millorar massa i surto que quasi ni puc caminar.
Aquí tinc un cop de sort, de seguida m’agafa el company Juanfran, que com a bon veí de la zona, coneix perfectament el recorregut, parlem i em va animant, crec que no el podré seguir, però m’enganxo per intentar fer més passatgers els km i esperar que el dolor s’unifique i poder seguir corrent. UTMCD gran cursa de muntanya. La pujada cap a la Mussara la fem perfectament, el menjar, la companyia, el sol, tot ajuda i, a més, tinc el que queda de cursa al cap, comencem a restar km i anem recuperant alguna posició, els ànims tornen i les cames responen. La vista des de dalt impressiona, m’encanta, estic xalant i tot té sentit.
Anem fent i ara torna a ser hora de l’èpica. Jo trobava que la temperatura havia millorat, però de cop comença a xispejar i resulta que queia aigua-neu!! En cinc minuts tot tapat i la nevada que es va assentant, què bonic, quines fotos que tindrem,… a vore si para!! Per sort va parar, vam haver de vigilar a la baixada després de l’Albiol i, a partir d’allí, començo a tirar una mica, aprofitant l’impuls d’un tercer corredor que se’ns havia unit.
D’aquí fins al final no paro d’animar-me, tirar i tirar, no pensar en km, pensar en gaudir del final, del bonic que venia i a vore si pel camí trobava algú més, ara ja pensava en la posició i això sempre ajuda una mica.
Arribava un altre d’aquests moments que agrada de les ultres, quan la llum del sol es va amagant, però t’estira i estira, et porta cap a l’horitzó, com si volgués que l’acompanyesses en el seu camí diari, una semi-eufòria barreja dels jocs de colors i les ganes d’aprofitar els últims moments de dia per avançar sense frontal. A mi em coincideix amb la pujada al Tossal de la Baltassana, última dificultat del dia i on encara quedava una mica de neu.
Des d’allí, 3km fins a Prades, un passeig per un bosc fosc i on poder perdre’s, però això millor deixar-ho per un altre dia, ara tocava arribar i gaudir, escoltar la paraula finisher ressonar dins teu, recuperar forces, rebre una altra vegada la calidesa d’organització i voluntaris i voluntàries i retrobada amb companys i amics.
Tornada al cotxe i carretera cap a casa, amb el guanyador al seient del costat i els dos cansats i contents. Una altra pàgina escrita, una altra experiència per contar. Uns quants dies per recuperar les cames, sobretot un bessó sobre-castigat, però ningú ens treurà un altre dia d’aventura, de muntanya, natura i bona companyia. Esperem que n’hi hagi més, però de moment, ningú ens treurà els que ja tenim.

Fins la propera!

Classificació final

Detall temps de pas

Fotos © Gorka Martínez Llorda

One thought on “UTMCD

  1. Molt bona Agus!!! Has traslladat l’èpica de la cursa a l’èpica narrativa. Donen ganes de fer-ne una … però després penses en les cames que tens i dius … va a ser que no!
    Animalada lo cotxe en tu i Oliva … de tanta energia concentrada debia anar sense gasolina 🙂
    Enhorabona!!!

Deixa un comentari