AUT 2012 – ULTRA!!

Molt difícil explicar tot el que hem sentit aquest espectacular cap de setmana. Difícil posar per escrit els grans sentiments que ens han acompanyat, el record dels quals ens impulsa a inscriure’ns a nous reptes, perseguint aquestes sensacions, aquest plaer al que estem enganxats.

Ens perdríem enumerant tots aquests sentiments, però la il·lusió, companyerisme, empenta, superació, orgull, modèstia, patiment, plaer, cansament, etc. ens recorren cos i ànims amunt i avall i ens creen un mix al que som incapaços de renunciar.

Resumint molt, que resulta difícil condensar aquests 3 dies en una entrada a la web, el dijous a migdia recollíem la Vito groga del nostre “patrocinador de viatge”, Marbres Castell i hi carregàvem sacs, tuppers, motxilles, paravents, parells de sabates, etc. Amb un bon sol començàvem el camí d’Andorra, direcció Ordino on vam arribar sobre les 7. Recollida del dorsal de Lluc per a la Ronda, i sortint del Centre Esportiu ja ens trobem amb Juanjo Oliva, que tindria la nostra companyia (per relleus), quasi tota la cursa. Entrega de les bosses per a les bases de vida de Lluc i a sopar. Poca cosa més podíem fer, així que quan arriba la nit ens gitem i a dormir, que a les 8 es donava la sortida. Ens llevem els 3 d’hora i mentre ells es preparen jo faig una mica de mandra dins del sac. Anem al centre d’Ordino i l’ambient és impressionant, corredors i corredores preparats per començar una de les curses més dures del mon, acompanyants que els mirem admirats i els donem tota la força que tenim, 170 km i més de 13.000 mts de desnivell positiu els esperen, la volta a tot el país, el pas per cims i colls, sol, boira, calor, fred, aigua, vent, nits i muntanya, molta muntanya per davant.

Pell de gallina, comiat i a descansar una mica més, per esperar l’hora de recollir dorsal per a la Mític. Dormo poc, costa tornar a trobar la son, així que abans d’hora ja estic amb el meu dorsal i esperant al Francesc i l’Eli, amistats de les que ens regalen les curses i que em van fer passar un dia genial, fent molt més entretingudes les hores d’espera i acollint-me de forma increïble. Com no podia estar-me quiet, al final decideixo arribar fins al refugi de Sorteny, a veure si passen Lluc i Oliva. Després d’un passeig de 30 minuts a peu (potser hauria d’haver descansat ;)) arribo al refugi, on veig que fa 20 minuts que han passat. Passeig de tornada i a dinar. Després de dinar tocava fer migdiada, però vaig arribar fins a Arcalís a veure si podia animar una mica a Lluc. Una altra vegada sense sort, arribo quan ja fa una estoneta que han passat, així que avall a preparar les bosses i descansar una estona abans del briefing.

La tarda passa ràpid, sopem i tornem a intentar descansar una estona fins les 10, moment en que comença el nostre compte enrere. Amb una mica de mandra anem cap a la zona de sortida, mandra que s’acaba de seguida al veure l’ambient i entrar de ple en la cursa. És l’hora, foto de rigor amb els companys, ànims generals i motivació per atacar les muntanyes que ens rodegen, Sortida!!

Començo tranquil, s’ha d’evitar deixar-se endur per l’euforia, els primers 40 km són molt durs i la resta…, la resta també, així que al principi s’ha de guardar molt. Les sensacions són bones, les pujades costen, a les baixades cal estar atents amb les trampes i les carenes són fredes i humides, però poc a poc van passant els km. Clot del Cavall, Comapedrosa, Coll de la Botella, Bony de la Pica, arriba el dia i anem cap a la Margineda. Crec que vaig una mica millor que l’any passat (al comparar els temps després de la cursa així era, però no massa) i vaig molt bé de cap, les cames fan el que poden, però dubto que ningú hi arribi fresc a aquest punt.

Canvi d’uniforme i Costaseda amunt, buscant Prat Primer i Perafita. Aquí ens tornem a ajuntar amb la gent de la Ronda, que porten 15h de més i uns 54 km de més. Ens sentim petits al seu costat i animes de cor a cada company que superes. Bon ambient als refugis, voluntaris entregats i paisatge increïble, estem a l’equador de la cursa, el cansament és important, però el privilegi de poder gaudir d’aquest entorn és molt superior. Remuntem la Vall del Madriu direcció al refugi de l’Illa, a Perafita m’han dit que Lluc feia 2h que havia passat, això vol dir que va bé, no sé si ens trobarem. A l’Illa nou avituallament important, cal recuperar, arriba una mica de calor, queda un bon tros fins a la base de vida de Bordes i ens espera un tram tècnic, preciós, però també llarg i dur al final, el cap ha de treballar de valent. Aquí em diuen que Lluc ha arribat fa 1h50, hem retallat una mica sembla. El que no sabia és que havia estat 1h aturat i que feia poc que havia sortit. Han estat els pitjors moments per a ell, s’ha hagut de separar de Juanjo, però ha persistit i seguit endavant.

Jo em segueixo trobant bé, aquest tram es torna a fer dur com l’any passat, arriba l’esgotament general, no especialment de cames, però la calor i les hores ja pesen i cada pujada costa un mon. Segueixo millorant els parcials de l’edició anterior, estic convençut de que acabaré, però costa molt començar les pujades i les sensacions no són bones. Aquí, tinc un copet de sort. Mentre decideixo que segueix a la bossa, que canvio i que es queda, trobo el mòbil, l’obro i ploro amb els sms que hi tinc. Sembla que tenim a molta gent fent el seguiment virtual i animant, i, el més important, Emma torna a aparèixer (aquesta vegada via missatge de mòbil) a Bordes per animar-me a seguir i a escoltar el cos, tocarà fer cas ;).  La pujada cap al Pas de les Vaques és dura al principi, calor, pendent i cansament, tot s’acumula. Però per sort té descansets, va bufant el ventet i millora el ritme. Xino xano arribem dalt, i xoquem amb un vent impressionant. Ens queden 3 crestes i la nit s’aproxima, però ja hi pensarem més tard, control de pas i cap a l’estany de Siscaró i la Vall d’Incles, ens espera un nou avituallament important. I allí, mentre arribo a Incles, veig a Juanjo Oliva menjant i recuperant, miro als costats però no està Lluc. Ens posem a parlar i de seguida em dóna pressa per sortir, arriba la nit i cal aprofitar la llum al màxim.

Sense encantar-nos, comencem a pujar cap a la Cabana Sorda, és una pujada amb trams durs i descansos, se’m fa més llarga que l’any passat, però tenim l’avantatja de fer-la de dia i anem avançant amb un ritme acceptable. Aquí li pego una bona retallada als temps de l’any passat i tot i la boira que cau sobre la cresta, aconseguim superar les dures rampes de després del refugi i començar el descens. Podem fer-lo sense frontal i pronte deixem la boira sobre els nostres caps. Volem arribar ràpid a Coms de Jan i després d’allargar-se una mica més de l’esperat i de caure pràcticament la nit, arribem a la base de la última pujada dura. Ara sí, ja és de nit, ens queden unes 4h, pujar i baixar, però portem molt de cansament, personalment estic esgotat, les cames aguanten, però a nivell general la son apreta i les sensacions són dolentes.

Però no s’hi val a desanimar-se, m’acabo el caldet, una mica de cafeïna i sortim a pel coll dels Meners. Ja portem el frontal, però semblem desorientats, errors amb el camí i ganes de superar els darrers metres de desnivell positiu. Finalment tornem a trobar el ritme, fem la primera part de la pujada, creuem el riu i enfilem la pendent forta. El vent ha tornat, les forces falten, però la il·lusió s’ho menja tot i finalment coronem, sabem que som finishers, però encara ens ho hem d’acabar de guanyar. La baixada primer té fortes pendents, es va fent bé, però poc a poc suavitza i es va fent llarga i pesada, el refugi de Sorteny no es veu per enlloc i el cansament torna a aguaitar. No podem tenir més ganes d’acabar, sabem que del refugi queden 13 km, encara cal concentrar-se en tirar endavant, no fallar passes, cal atenció i concentració.

Com no podia ser d’una altra manera, finalment arribem al darrer avituallament, és el refugi de Sorteny, on havia anat el matí de divendres, un indret preciós de dia, i fosc de nit. Anem dividint la baixada, ara toca arribar al Serrat, baixada sinuosa combinant sender i pista. Costa avançar km, però els fem, ens retrobem amb la civilització. Una hora pel fons de la vall i serem a Ordino. No ens hem d’impacientar, la última hora és molt llarga, els km s’estiren i el desànim sempre està atent per atacar, però no ens guanyarà. Ens quedem sols Juanjo i jo, Joan Marc, amb qui havia compartit cursa des de la Margineda, té un puntet més i les ganes d’arribar l’estiren cap a Ordino. Tot i les referències, tot i saber que no s’acaba mai, el final es fa llarg i costa no donar per acabat l’esforç i caminar una mica. Però volem arribar i correm fins al final, rampa d’entrada a Ordino inclosa, i podem entrar junts, contents d’haver compartir els últims kms i hores i de ser finishers d’aquestes grans curses. Realment és d’admirar la força i fortalesa per poder fer 58 km i més de 3.000 mts més de desnivell i encara arribar en condicions, et fan sentir petit i amb molt per aprendre i millorar encara.

A partir d’aquí, intentar recuperar, l’esgotament ha anat a més, problemes al massatge per no adormir-nos, fred al carrer, no aconsegueixo saber res més de Lluc, l’últim control de pas que té és el de Pas de la Casa abans de les 17h, en fa quasi 10, ens quedem amb el dubte, finalment, sobre les 4 cap a la furgo a dormir una mica. En un parell d’hores, sento un soroll, s’obre la porta i allí està el Finisher, equipat fins dalt, destrossat, però victoriós, un crack.

Parlem, m’aixeco i anem amb la furgo cap als vestidors. No podem estar més contents, objectius aconseguits i amb bons temps, ja només ens queda descansar una mica i assimilar l’esforç. Evidentment, no em gito més, ajudo a Lluc amb lo que puc i vaig a passejar-me per l’arribada. Aquí, una altra alegria, em trobo amb el Francesc i el Jordi que ja esperen a l’Eli, a punt d’arribar amb 33h, plaça d’honor i amb bona cara. A partir d’aquí, el matí és perfecte, converses d’alegria, felicitacions sinceres, recollida d’obsequis de finishers, retrobament amb coneguts, cadascú amb les nostres aventures i desventures i la sensació d’un altre repte superat.

Esmorzem, dinem i finalment marxem, queden 4h més de cotxe, també dures per la son, però aquí fem relleus, les cames ja no compten i anem fent camí sense pausa. S’acaba un cap de setmana genial, on tots els ànims i missatges de companys, amics i familiars han fet falta, on hem superat el que ens hem trobat per davant i on la nostra principal afició ens ha tornat a compensar per l’esforç i dedicació de tants dies i suor acumulada.

 

 

 

Classificacions Ronda dels Cims

Classificacions Ultra Mític