Ultra Trail de l’Emmona

Aquest passat dissabte 16 de juny, un parell de Sudactius vam desplaçar-nos fins a Sant Joan de les Abadesses per participar en el Campionat de Catalunya de Curses d’Ultraresistència. La cursa va resultar més que digna per acollir aquest campionat i ens va oferir tot el que se li pot demanar a una ultra.

Vam viatjar Lluc i jo divendres a la tarda i vam arribar una mica tard per al briefing, però a hora per al sopar. Abans de sopar ja vam saludar amics i coneguts, companys de les nostres terres i de més enllà i a Lluc li van donar un dorsal d’un company que no podia córrer. Les seues intencions eren fer un entrenament, però com igual s’havia de llevar d’hora, el faria des del principi, enlloc d’afegir-se a la meitat com tenia pensat.

Després de sopar i de preparar-nos les coses per a l’endemà, ens vam gitar al gimnàs, rodejats de runners i amb molta calor, era un presagi del que ens esperaria l’endemà i ja vam patir per dormir. A les 4 ja ens vam despertar, teníem previst fer-ho més tard, però dormir amb unes 30 persones té aquestes coses, quan un comença a moure es mouen tots. Vestits, esmorzats i refrescats es dóna la sortida.

De seguida creuem el pont i comencem a pujar poc a poc, anem sense pressa però sense encantar-mos massa i quan agafem el ritme, treiem els pals i ens adaptem a la càrrega comença de veritat la cursa. No ens tornem bojos, però volem aprofitar aquestes hores en que el Sol no apreta massa i fem una primera part molt bona. El recorregut és espectacular, pujades dures, baixades variades i unes vistes increïbles, que van millorant tal i com anem guanyant alçada. I en guanyem molta!! Anem tirant ràpid i perdent una mica de temps als avituallaments, bé, invertint temps als avituallaments, perquè quan tens tantes hores pel davant, menjar i beure és la base sobre la que es construeix tot.

Quan apareix el Bastiments ens trobem amb el primer cop psicològic del dia; és una muntanya que impressiona. Gran, alta i forta, sembla inaccessible, quan aixeques la vista no t’imagines com la podràs superar. Per sort, l’experiència ens diu que passa a passa tot es puja i després d’un bon esforç i unes bones ventades se li comença a vore la punta. El final és duríssim i una mostra del que ens esperava tot aquest tram, pujades i baixades molt verticals, per cresta rocosa i encadenant cims per sobre dels 2.800 mts. Superada la cresta ens tocava baixar cap a Núria, en teoria un moment per recuperar, però la calor ja començava a afectar i jo em vaig començar a trobar incòmode amb el menjar i la beguda, menjant forçat i bevent aigua i gràcies.

Recuperem enmig de la verdor de Núria i ens retrobem amb els companys d’Alcanar i la Sènia, els tres pobles que tanquem Catalunya pel sud junts per la frontera nord. Després d’un bon descans, comencem a pujar al sostre del dia, el Puigmal, pujada que abans de començar ja temia i que amb la calor i el malestar es va convertir en infernal. Tirant al màxim no aconseguia seguir-los i la calor no baixava, però després teníem temps de recuperar i s’havia d’arribar dalt com fos. Finalment hi arribo i està Lluc esperant-me i animant-me. Com fa ventet, baixem una mica i parem una estona per menjar i beure, cal intentar recuperar-se i més o menys ho aconseguim. Fem la baixada de quasi 2000 mts amb avituallament a la meitat i al final, canvi de motxilla, roba fresca i inici de tram perillós, 20 km fins Campelles, encara amb calor, i kms que no passen. Aquí es canvien les tornes, jo em vaig recuperant, mentre que ara és Lluc el que es comença a trobar malament. Tenia pensat fer uns 50-60 km, i ja en portem 80, encara ens queden més de 5h i el malestar l’obliguen a parar per no complicar la participació amb els objectius de la temporada, Ronda dels Cims i UTMB.

Jo vull acabar com sigue i surto sol cap a Ribes. De seguida m’ajunto amb dos companys, ja és de nit i la companyia sempre és bona, sobretot quan no coneixes el recorregut. Arribem tranquils a Ribes, on avituallem i se’ns ajunta un nou company que ve de menys a més i amb moltes ganes. No m’ho penso gens, m’enganxo a roda i penso en aguantar el que pugue, el ritme és boníssim i ens anem animant un a l’altre. El Taga és nostre i també totes les llumetes que veiem davant i que agafem poc a poc. Toca baixar, uns 15km fins a l’arribada, uns kms que es poden fer molt llargs si vas just, però que van ser genials per a natros. Les millors sensacions del dia, força a les cames, energia que no sé ni d’on surt i els ànims pels núvols, el final no pot ser millor.

Arribem amb 21h30′, més que satisfets per la cursa i pel final i amb la recompensa d’haver fet un nou company/amic dins de la cursa (gràcies Jordi Codina pel gran final que hem pogut compartir) i també fora (gràcies Eli i Francesc pels ànims i l’alegria que ens vau transmetre), això és el que fan úniques les curses de muntanya, un esport individual on el companyerisme t’impressiona dia a dia.

I ara a descansar, recuperar cames i energies i començar a pensar en propers reptes, desitjant poder repetir alguna de les sensacions del cap de setmana!!

 

2 thoughts on “Ultra Trail de l’Emmona

  1. Grandes, no teniu sostre, com més es complica millor, espero algun dia fer-ne una altra d’aquestes sobretot després de llegir aquestes cròniques.
    Felicitats màquina una altra a la saca i de les complicades.

Deixa un comentari