Ultra Mític

Ja està, ja hem corregut la prova reina de l’any, la cursa que fa mesos que tenim al cap, la que ens ha motivat per entrenar sempre una mica més, per esforçar-nos quan les ganes començaven a acabar-se, de viatjar per fer bons entrenaments, de córrer o no una cursa en funció de si va bé per a la preparació, de provar el material per a la gran ocasió, de comprar el que ens feia falta i, finalment, de muntar una escapada per viure un dels caps de setmana més intensos de la nostra vida (de l’esportiva segur). Ja podem dir que som Finishers de l’Ultra Mític de l’Andorra Ultra Trail, podem passejar amb orgull l’armilla que ens vam guanyar!!

No ho faré molt llarg que sinó us cansaré i ja n’hem tingut prou de cansament. El dia va començar d’hora, a les 8 sortien els valents de la Ronda dels Cims (170km i +12.500mts) i tant Lluc com jo vam anar a acomiadar-los i fer-los alguna foto. Vam saludar alguns dels coneguts (Adolf, Marc, Carles, Karim i Paco) i vam mirar de reull al que pensàvem que seria el guanyador final Miguel Heras (ho vam encertar). Després de dir-los adéu i pensar tot el que els quedava (quina tela!!) jo vaig provar de gitar-me un ratet més, no va arribar a una hora, però no va anar malament. El dia va ser tranquil, vam recollir els dorsals, vam dinar, una bona migdiada, a les 17h el briefing, on vam fer una petita predicció de temps i vam veure quin era el pitjor horari (32h, on feies quasi tantes hores de nit com de dia) que acabaria sent el meu. Després a berenar i preparar les bosses que l’organització ens portaria fins a les bases de vida de la Margineda i de les Bordes d’Envalira. Sopar i ja preparar-nos per a  la sortida, amb els primers nervis despuntant i amb el cap mentalitzat per sortir a acabar, el ritme d’entrenament no donava per més i la inexperiència també aconsellava una tàctica conservadora.

Així que a les 23h sortíem 303 atletes a intentar cobrir els 112km i +9.700 mts de desnivell positiu aproximat que ens havien de dura a fer la volta a Andorra i tornar fins a Ordino. La cursa va ser com el perfil que podeu veure aquí, tant físicament com mental, amb molts alts i baixos i tocant fons un parell de vegades. A diferència d’altres dies, en cap moment vaig poder desconnectar, sempre vaig estar pendent del que estava fent, de motivar-me, de treure la negativitat del cap, de concentrar-me amb el terreny, de recordar el recorregut, saber que em tocava, que faltava, on podia patir més, els trams més tècnics, els punts on podria veure a Emma, etc. En quant a logística, material i planificació tot va anar bastant bé, vaig fer els canvis de roba previstos, en cap moment vaig trobar res a faltar (tret del problema amb la bateria de la música al matí), vaig alimentar-me i hidratar-me bastant correctament i, tot i que no anava complint massa bé els horaris (aquí podeu veure la diferència entre la planificació d’última hora i la realitat) en general no vaig tenir massa problemes.

Mentrestant jo estava en tot això, Lluc anava tirant com ell sap fer, anar fent km i mantenint-se sempre entre els 20/30 primers, intentant regular i sentint-se molt bé. Pel que hem parlat va tenir una cursa més alegre que la meua, amb menys cabòries i amb la motivació i ràbia que s’ha de tenir per superar la duresa i el cansament.

Estàvem amb els meus problemes, que no van venir de cap lloc concret, sinó que els portava dins des del principi. Una negativitat que al començament no em preocupava perquè sabia que no plegaria durant la primera meitat, però que al veure que no millorava va anar doblegant-me. A la Margineda, amb 43km molt durs, amb 10h d’esforç i ja amb el dia alçant-se en força vaig fer el primer descans llarg, la primera conversa en Emma i el primer canvi de sabates. Tot dins de la normalitat (cansat, amb molt per davant i seguint sense estar convençut) fins que al marxar i després de fer la baixada des de les escoles fins al pont junts i separar-nos, vaig començar a plorar. En teoria no tocava allí, les llàgrimes havien de ser per al final, però això va com va i pel que sigue estava una mica dèbil de coco. Feta aquesta reflexió em vaig convèncer que acabaria la Ultra, que només la muntanya m’ho podia impedir i que m’hauria de tombar per fer-ho.

Van anar passant les hores (ràpidament) i els Km (no tan ràpid), les referències tardaven a arribar i la moral va tornar a baixar. Em feien falta la ràbia i l’orgull per aconseguir motivar-me, això de sortir a acabar no ho acabo de tenir controlat i sense motiu real em vaig anar desmoralitzant i convencent-me que tocava plegar, que no tenia cap feina a la muntanya, que quedava algun tram perillós i el millor que podia fer era arribar a Bordes d’Envalira i tornar a l’apartament amb Emma. Vaig estar hores amb aquest pensament, analitzant els errors comesos, també el que havia anat bé i pensant ja en altres edicions o curses i em vaig deixar portar fins la segona base de vida. Allí, sorpresa, també estaven Aguset i Txell en Emma i Pepita, jo continuava pensant que plegava, però Emma em va fer assentar i pensar un rato. 1h més tard, sortia de la carpa canviat però encara dubtant de si seguir o entregar el dorsal, però vaig decidir seguir (per sort).

Al cap de 3 minuts sabia que acabaria, a més, físicament estava molt bé i vaig poder fer algun tram a un ritme boníssim, tant bo que em va tocar esperar més de mitja hora a Incles a que arribés Emma amb les sabates de recanvi i per poder acomiadar-nos fins a l’arribada. Cresta de la Cabana Sorda, baixada cap a Coms de Jan (amb molta boira a la part alta) i només quedava la Collada dels Meners (en teoria fàcil però que no coneixia i que es va fer eterna) i baixada final fins a Ordino. Una baixada que si no fos la última seria la pitjor, perquè no hi ha manera d’arribar a les referències que té; primer el refugi de Sorteny i després els infinits pobles entre El Serrat i Ordino, amb confusió inclosa per part meua que per sort no va passar d’anècdota.

A Lluc aquesta última pujada i, sobretot baixada també li van sobrar, va perdre alguna posició però res important i va aconseguir un resultat increïble, que unit al mèrit d’acabar culminaven un gran cap de setmana i una gran primera meitat d’any, de crack!!

La satisfacció d’acabar, al moment precís de creuar la línia d’arribada no va ser excessiva, crec que portava massa coses al cap que no em van deixar acabar de gaudir del moment, però per sort, amb la calma i el descans s’aclareixen les idees i ja el mateix diumenge, mentre vas parlant amb companys i atletes que han fet alguna de les curses vas adonant-te que has superat un gran repte, que no t’ho pots acabar de creure, però que aquesta ja la tenim i ja podem pensar en altres coses.

Les felicitacions i les mostres de suport que veus que has tingut mentre corries no tenen preu, ho agraïm de tot cor i ens emocionem al llegir-les i al donar les gràcies (ho estic tornant a fer) i ens donen forces per seguir buscant objectius i seguir gaudint del que ens agrada fer.

Fins la propera!!

Classificacions

 

Agus

5 thoughts on “Ultra Mític

  1. Felicitats cracks!!!! Llegint esta crònica imagino el que deu ser aquest repte, tot per uns espartanos.
    Ara a recuperar, 20ga ens veiem.

  2. Felicitats als dos, això ja són “palabras mayores”!!! Ara toca disfrutar-ho.

  3. Sou uns campions,… heu aprés molt i heu avançat a un nivell superior… enhorabona finishers !!!

  4. Felicitats Agus i Maresma !! Tot gran esforç té una gran recompensa, i vatros vos l’heu guanyat. Ara ja ets un ultraman 🙂

  5. Enhorabona atra vegada Agus i LLuc! Acabar una cursa d’este tipo té moltíssim mèrit! Llegint la cronica pareix que també estigues participant, molt bona cronica. I També un fort reconeixement a Emma i familia, perque que algu et seguxique per tot el recorregut ajuda moltíssim! Et fa sentir en molta companyia, encara que corrigues sol.

Deixa un comentari