ON ESTÀ EL LÍMIT??

On està el nostre límit?? Ahir més que mai vaig comprovar que no ho sabem. Per molt que pensem “això jo no ho podré fer mai”… no és veritat, simplement no ens ho hem proposat.
Per què us dic això?? Doncs perquè ahir vaig participar a la 8a Caminada de Resistència Riudoms-La Mola-Riudoms i encara no em crec ara que l’acabés i, molt menys amb el temps que ho vaig fer.
Ja feia temps que m’anava pel cap provar-ne alguna encara que fos en tota la calma del món i hagués d’estar 10 hores o més caminant. Vaig veure esta fa un parell de setmanes i, entre les de resistència, era de les més curtes (53,3 kms) així que m’ho vaig plantejar. Ho vaig comentar a alguns amics perquè no em veia en cor de fer-la sola, però per problemes físics o laborals no podien fer-la. Sabia que uns amics de Tarragona (Joan i Josep Mª) la feien però que portarien un ritme molt més alt per l’experiència que tenen, o sigue, que tampoc em serien de gran companyia durant la cursa. No sabia què fer i al final, l’últim dia d’inscripció em va agafar un atac de locura (de vegades molt necessari per estes coses!!) i em vaig inscriure.
Bueno pos, el diumenge a les 4.30 a l’aire (“qui m’hagués dit fa dos anys que a esta hora m’aixecaria per anar a córrer en lloc d’estar a l’Hangar l’hauria tractat de loco!!” jajaja!). Vam sortir de Tarragona a les 5.30 i a les 6.30 donaven la sortida.
Els primers 10km eren bàsicament asfalt i planer. Jo els volia fer caminant i guardant forces però Joan i Josep Mª em van animar a córrer a un trotet molt suau i els vaig seguir. Em sentia bé, així que vaig poder aguantar el seu ritme bastants km més. Al km 16,5 començava la primera pujadeta forta, pujada al Castell d’Escornalbou (preciós per cert!!). Va ser curta però intensa! I després baixadeta bona!!
D’aquí fins al km 26 vam anar fent xino-xano (als companys els vaig perdre durant aquest tram). No hi havia pujades dures, però anava reservant forces per la pujada més forta: la Mola!!Estava una mica cagadeta (vos ho he de confessar!) perquè els comentaris que m’havien fet no eren molt agradables, tot i això, ho vaig emprendre en ganes. Va ser dureta però molt xula…en alguns trams havies de grimpar i tot. I com no, molt, molt gratificant un cop dalt. El fet d’haver pujat allò, d’estar ja al km 30 (més de la meitat), les vistes espectaculars… no sé…no es pot explicar en paraules!
Un cop passat el que per mi era el més dur (primers 30km i pujada a la Mola), ja veia més clar poder-la acabar. A partir d’allí era tot baixada (menys una petita pujada a l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca) i planer.
Durant tot aquest tram vaig anar fent en calma (trotant i caminant) i intentant fer-ho el més amè possible amb la gent que m’anava trobant. La pujada a l’Ermita de la Mare de Déu de la Roca (km 40) va costar una miqueta, més que res per tot el que ja portava damunt!! Però un cop dalt una altra vegada satisfacció (ja tenia un trosset més i només quedaven 13kms!!!!)…algo de menjar, beure, una miqueta de reflex als genolls que ja es feien de notar i a tornar-hi. D’allí fins a Montroig baixadeta traquil·la i molt bé però lo fotut van ser els últims 10km.
Entre el cansament que ja portava, el sol que començava a apretar (eren les 12.30), camins llargs d’asfalt, tot ple d’oliveres i conreus, molt avorrit, molts trams sola…ufffffff!!! Sort d’un noi que em vaig trobar al km 45 aprox, que m’animava a córrer, xerrava i vaig estar un ratet distreta (així no pensava en el mal de cames!!). Tant em va animar que al final el vaig deixar enrere ;-). Xino-xano vaig arribar a Montbrió i allí ja em vaig començar a emocionar: entre els ànims de la gent, tots em deien que era la 3a noia (cosa que jo no tenia molt clar perquè me n’havien passat unes quantes), pensar que només em quedaven 5km… Vaig treure totes les forces que em quedaven (sincerament no se d’on!! però se veu que encara n’hi havia) i vaig poder fer els últims 5km casi bé tots trotant.
Quan vaig entrar a Riudoms no m’ho podia ni creure i quan vaig arribar a la plaça de l’Església no vaig poder contenir la llagrimeta que ja feia estona que volia sortir!!
A banda d’acabar-la (que era el meu objectiu principal!)…lo màxim ja va ser quan em van dir el temps i la posició que havia fet: 7h 35min i 4a de xiques. INCREÏBLE!! Els companys van fer: Joan 7h 05min i Josep Mª 7h 18min. Un poc més i els agafo!! 😉
Buenooooo, quin rotllo vos he pegat…se nota que va ser llarga i que estava impacient per compartir l’experiència en tots vatros!! Encara hauria explicat més coses i en més detall però ja seria abusar!!

Va…ja acabo, ja acabo… només destacar el gran companyerisme que es respira en aquestes curses, gent que sense conèixer de res t’animen, t’estiren, fan riure i entre tots fem que aquells moments siguin el més agradables possible. Després te’n vas a casa i penses que no saps ni com es deien però estic segura que me’n recordaré d’ells almenys una llarga temporada!! I també donar les gràcies a Joan i Josep Mª per animar-me a anar i el seu suport durant els primers 25km.

CONCLUSIÓ ;-)… a partir d’ara queda PROHIBIT dir “això no ho puc fer o no ho podré fer mai”… si ens ho proposem podem fer el que sigui!! L’important és confiar i creure-s’ho un mateix!!

Salut i ànims a tots/es per continuar en este “mundillo” i fer-lo més especial de lo que ja és!!

Neus

5 thoughts on “ON ESTÀ EL LÍMIT??

  1. Ei!! Moltes gràcies a tots!! Mingo, la veritat és que ahir, en les agulletes que tenia, ja estava mirant quines eren les pròximes… 😉 ja em va avisar Agus que això enganxa!! Sobre les sensacions i emocions del moment, suposo que ja m’enteneu…son úniques i inexplicable. Esperem experimentar-ne tots moltes més!! 😉 Va…a vore si coincidim pronte a alguna!! Salut!

  2. Eii Neus, felicitats, jejeje.
    Quina enveja (de la bona) em fa llegir esta crònica. A veure quan puc fer jo una cursa d’estes 🙂
    Ens veiem. B7s!!

  3. Felicitats Neus, ara ja has notat la sensació de travessar la línia de meta en una cursa d’aquestes característiques, és una emoció única i que només es pot entendre un cop ho fas.
    Ah la crònica molt bona!!!

  4. Sincerament: impressionant.
    Així va ser la meva primera finalització de Marató i ja en porto 4.
    Ara ja has arrancat…la resta depèn de tu.
    Felicitats !!!

  5. molt be Neus!!! felicitats x la cursa i molt bona cronica,”querer es poder”.tens tota la raó. salut

Deixa un comentari