Cursa dels Bombers: sensacions 2
19/04/2010
La recompensa de l’esforç, la màgia de les endorfines
Això és lo que defineix millor la cursa de bombers 2010 pa mi, i lo que crec que mos manté en aquest “mundillo” a tots los que hi estem ficats (i jo m’hi incloc atrevidament, tot i que corro moooooooooolt de tant en tant!). La veritat és que amb independència de si passen dies, poques setmanes o molts mesos, entre una cursa i un altra que pugues fer, la sensació final, la de l’arribada, la d’haver superat el repte (sigue este tant discret dels 10km, o el més dur d’ells) mai es paga amb res, ni s’explica amb paraules, senzillament s’ha de sentir! Ara fa més de 5 anys vaig estar una temporadeta corrent i entrenant, i anant a alguna cursa. La primera va ser la de bombers de no recordo quin any 
Des de llavors, no he tornat a entrenar de forma regular, per unes coses o altres. Però este any era una oportunitat perfecta pa “vore que tal aguantava” 10 km, i sobretot, una excusa perfecta de trobada en los amics que si que corren amb més freqüència. Lo meu objectiu era fer-la, sense pensar en temps, i sobretot, disfrutar-la. Vam sortir junts en Domi i Neus, i vam intentar anar tots “a la par”. Neuetes estirava un miqueta més, sobretot los últims quilòmetres, i Domi anava al nostre ritme, per allò de fer-la tots junts i perquè té lo genoll xungo. Jo…només dir-vos que… Tot i que vaig acabar-la, per allò de que quan te proposes algo no pots dixar-ho a mig fer, vos juro que en vaig tindre ganes de parar més d’una vegada! Lo cabet és tant important i s’ha d’entrenar tant com lo físic, i este constava més de mantindre “a to” que les cames, que anaven fent! De totes formes, lo fet de tenir a Domi i Neus corrent tots a una, los moments de “pell de gallina” quan passes per punts on hi ha animació de qualsevol tipus i los ànims de la gent, són com dosis de glucosa d’absorció ràpida, que fan que tragues energia d’on no la hi ha! Vaig disfrutar molt la cursa, i molt i molt les sensacions de després: la recompensa de l’esforç, la màgia de les endorfines!!! És curiós com després de tant de temps sense còrrer, acabes la cursa, parlant de la pròxima A vore si és veritat
Des de llavors, no he tornat a entrenar de forma regular, per unes coses o altres. Però este any era una oportunitat perfecta pa “vore que tal aguantava” 10 km, i sobretot, una excusa perfecta de trobada en los amics que si que corren amb més freqüència. Lo meu objectiu era fer-la, sense pensar en temps, i sobretot, disfrutar-la. Vam sortir junts en Domi i Neus, i vam intentar anar tots “a la par”. Neuetes estirava un miqueta més, sobretot los últims quilòmetres, i Domi anava al nostre ritme, per allò de fer-la tots junts i perquè té lo genoll xungo. Jo…només dir-vos que… Tot i que vaig acabar-la, per allò de que quan te proposes algo no pots dixar-ho a mig fer, vos juro que en vaig tindre ganes de parar més d’una vegada! Lo cabet és tant important i s’ha d’entrenar tant com lo físic, i este constava més de mantindre “a to” que les cames, que anaven fent! De totes formes, lo fet de tenir a Domi i Neus corrent tots a una, los moments de “pell de gallina” quan passes per punts on hi ha animació de qualsevol tipus i los ànims de la gent, són com dosis de glucosa d’absorció ràpida, que fan que tragues energia d’on no la hi ha! Vaig disfrutar molt la cursa, i molt i molt les sensacions de després: la recompensa de l’esforç, la màgia de les endorfines!!! És curiós com després de tant de temps sense còrrer, acabes la cursa, parlant de la pròxima A vore si és veritat
* Carme Martin*
Bueno, en lo meu cas vaig disfrutar moltíssim. Era la meva 2a cursa d’asfalt i la 1a d’aquesta magnitud (amb més de 18.000 participants) i vaig estar al·lucinant tot el matí: amb la gentada, el muntatge, el goig que feiem els participants amb la mateixa camiseta, l’ambient, l’animació del públic, el bon rotllo entre els mateixos participants aplaudint-nos i animant-nos entre nosaltres tota la cursa, la musiqueta en directe dels últims 2kms,…Potser perquè era la primera vegada que vivia tot això en una cursa que em vaig sentir super bé i m’agafaven uns subidons per córrer, córrer i tirar… jajajaj!! Vam anar Domingo Nofre, Mª Carmen i jo i no anavem a fer temps ja que Domingo està tocat del genoll des de la marató, Carme no havia pogut entrenar i l’objectiu era acabar-la els 3 junts. Tot i això, a ratets m’accelerava inconscientment suposo que emportada per totes aquelles sensacions!!
* Neus Gil *
Jo vaig correr junt en Neus i Carme i vam anar tot lo camí junts, ja que arrastro una lesió de ginoll des de fa un mes. Sensacions dels 3, molt guai l’ambientillo pre-cursa, los últims km gallina de piel però sempre a un ritmet trankil i disfrutant de BCN.
* Mingo Nofre *
Publicat a General
