Trail Blanch 2009

El dissabte 17 de gener a les 8 del matí emprenia la marxa, amb 3 canareus, cap a Font-Romeu. Era la meua primera participació en el Trail Blanch, una prova que arribava a la 5a edició i que es disputa a la població nord catalana, molt coneguda per la seua amplia oferta esportiva, tant a l’hivern com a l’estiu.
Partint del seu centre esportiu, els corredors podien escollir entre 4 proves. El mateix divendres es celebrava la caminada blanca i una cursa de 13 km. Eren les modalitats menys exigents però els participants ja van poder comprovar que les condicions eren molt diferents a anteriors edicions. La neu que ha anat caient durant la tardor i l’hivern complicava moltíssim les coses i la gent que havia corregut la cursa de 13 km com a entrenament ho confirmava. El guanyador de l’any passat calculava fer entre 45′ i 1h més que el 2008 i a natros mos tocava augmentar les perspectives de temps (jo havia pensat estar sobre les 7h, ara em conformava en baixar de 8).
Vam fer un viatge tranquil, parant a Lleida, dinant a Puigcerdà i prop de les 16.30 arribàvem a Font Romeu. Vam anar a recollir els dorsals i començar a sentir l’ambient de la cursa.
Després vam anar a l’apartament, vam deixar l’equipatge i vam anar al centre de la població a comprar l’esmorzar i buscar un lloc per sopar.
Un bon sopar (espaguetis i entrecot) i a dormir prompte, amb la bona notícia de la golejada del Barça i amb la por al fred i la neu que ens esperaven pel matí.
A les 6 tots a l’aire, esmorzar ràpid i corrent cap a la sortida. Vam arribar just a temps (no ens va sobrar ni un minut) i una mica després de les 7.30 es donava la sortida. Primers km tranquils, amb els frontals i intentant trobar un ritmet bo per als 51 km que ens esperaven. Però això era impossible, els primers 12 km eren com jo m’esperava: pujades i baixades combinant la neu verge trepitjada amb pistes d’esquí de fons, fora pistes de l’estació i alguns trams on la neu t’arribava al genoll. Però a mesura que avançaven els km la cosa es complicava i just al passar la presa del Llac de la Bollosa venia el pitjor. I el pitjor vol dir més de 20 km barallant-nos amb neu verge que de normal t’arribava al genoll i si et despistaves una mica et cobria tota la cama, problemes per mantenir l’equilibri a cada passa, arribar a odiar la neu i les polaines cada 5 minuts, plantejar-te la retirada seriosament, entendre que la inexperiència a vegades es paga, comprovar que no estàs preparat per al que estàs fent i un llarg etcètera de lamentacions i penes.
Al marge de la duresa, entre l’intens sol, la dificultat que tenia per menjar i que la primera vegada que vaig mirar el rellotge portava 4h i no estava ni molt menys a la meitat vaig pensar que tindria problemes per acabar. Per sort, aquest pensament va ser el millor que em podia passar, em va donar un objectiu (acabar) i em va fer plantejar de manera diferent la resta de la cursa. M’era igual qui, ni com em passés, l’important era jo, m’havia de cuidar, no fer esforços inútils, regular a les pujades, no arriscar massa a les baixades, estar tranquil i, sobretot, aprofitar bé els avituallaments per hidratar-me, menjar, arreglar-me les polaines i animar-me per arribar a la meta.
Aquest plantejament em va salvar. Per fi tornava a aparèixer el gran llac, arribava un altre avituallament, els boscos ens protegien del Sol i, el més important, tenia més gana i el cos començava a funcionar. Però després del refugi encara quedava molta duresa, la neu continuava impedint-nos córrer, les pujades ens mataven i a les baixades havies de vigilar molt de que no se’t quedés una cama enganxada i et fesses mal de veritat. A més, quedava molta cursa i era important motivar-se contínuament. Quan a un control anterior a l’estany d’Auda ens van dir que quedaven 21 km un company gairebé es suïcida. Jo allí ja estava millor, la por a abandonar quedava lluny i esperava trobar unes condicions més favorables des d’allí fins al final. Vam haver d’esperar 6 o 7 km, però finalment va arribar la baixada cap al Pla dels Aveillans on vaig poder gaudir per uns moments i recuperar una mica de temps.
A partir d’aquí les pistes d’esquí de fons barrejades amb fora pistes, carreteres nevades, poblacions i pistes d’esquí alpí ens havien d’anar retornant fins el complex esportiu de Font Romeu. Aquests últims 12 kms els divideixo en uns primers 7 o 8 on vaig anar trobant un bon ritme que em va permetre avançar alguna posició i uns últims 4 o 5 on tots vam pagar l’immens esforç acumulat i les pujades es feien duríssimes (no tenia forces ni per pujar una pista verda de debutants).
Finalment ens esperaven uns últims 600 o 700 mts de descens cap a la meta on vaig viure un moment que mai oblidaré. Mentre entrava a la pista d’atletisme i feia cas de la gent que em senyalava l’arc d’arribada al mig de l’anella em vaig emocionar. Va ser una cosa sobtada, sense saber perquè (en aquell moment no ho sabia), vaig tenir unes ganes enormes de plorar. Una emoció que no havia tingut mai, la ràbia, patiment, esforç, etc. apareixien de cop. És molt difícil d’explicar, però aquests moments recompensen tot el treball tant de la cursa com de la preparació.
A partir d’aquí a buscar als companys, comentar la cursa, dutxa, intent frustrat de dinar-berenar-sopar perquè havien tancat el self-service 15 minuts abans i esperar que arribés tothom per poder tornar a casa.
Viatge llarg però agradable, explicant-nos les sensacions, parlant d’altres curses, de xafarderies canareves, d’historietes, etc. En definitiva, una gran experiència que espero repetir (encara que sigue en unes altres condicions) i que haurà representat una gran lliçó per a mi. Pel que fa a l’estada, vaig estar genial amb la gent d’Alcanar i els seus consells van ser-me molt útils.
Per acabar, us deixo alguns enllaços i el resum de la classificació final amb les posicions dels coneguts:

1 6h19’59” Oscar Pérez López
2 6h31’47” Antoine Guillon
15 7h47’32” Adolfo Aguiló (Alcanar)
65 9h12’37” Agus Juan-Camps
105 9h49’45” J. Ramon Subirats (Alcanar)
144 10h12’12” J.Andreu Simó (Alcanar)
154 10h18’10” Karim Chouaib (Xerta)
169 10h27’12” Jordi Bort (Alcanar)

Enllaços:
Àlbum 1
Classificació general
Fotos de Karim

4 thoughts on “Trail Blanch 2009

  1. Eik bona cronica!!! l’any k b mirarem l parte de la neu i espero poder fer la llerga.k stare millor,k akest any me proposat fer algunes maratons i si em van b alguna ultra. bueno ja ens anirem veient segurament a miravet o a la rapita

  2. Aquí no hi ha excuses, l’any que ve tots cap a dalt a cremar la neu.
    Vaig patir molt, però és una experiència més i no fa ni una setmana i ja tinc ganes de tornar-hi.
    Vinga mos anem parlant estos dies.

  3. Tal com la descrius me penso que l’any vinent si vas, aniràs sol, jejeje. Una bona experiència sobretot per al coco.
    Hi ha vegades en que l’únic important és acabar, ara he vist que tu també eres d’aquest planeta, menos mal…

  4. ei crack!! felicitats x la cursa i la cronica. deu ser una experiencia inolvidable, veig q encara em falta molt d cola-cao x aixó, jeje. 20ga ara a recuperarse. ens parlem

Deixa un comentari