Vertical Kilometer

Dissabte pel matí, les 9 tocades i els tres aventurers de SudActiu ens dirigim cap a Cerler. Aquest cap de setmana toca competició “famosa”, amb participants de nivell i lluny de casa. Decidim sortir en temps, per dinar ja a l’estació i no haver de patir si tenim algun imprevist. Després d’un viatge cómode i distret amb la Caddy, vam arribar sobradíssims de temps, no tenim mesura!
Després d’un primer reconeixement de la zona de sortida, de constatar que tot i ser finals de juliol a la muntanya no fa calor (quan els núvols amagaven el sol feia fred i tot) i d’admirar aquell paisatge que normalment veiem nevat, vam posar-nos a dinar. Durant les següents 2 hores vam recollir els dorsals i la bossa del corredor (samarreta guapa, motxilla de cordons i Buff personalitzat) i ens vam aburrir bastant.
Prop de les 5 s’acabava el temps per entregar la motxilla que et pujaven a l’arribada i penjaven l’ordre de sortida. Lluc sortia abans de les 18h, Mon a les 18h clavades i jo a les 18h08. Si no pinxava ningú no ens tornaríem a veure fins a l’arribada i així va ser. Vam escalfar més del normal, encara que potser ens vam quedar curts i a mesura que s’apropava l’hora de sortida anàvem dirigint-nos a l’arc de Gore-Tex. Allí ens explicàven com donar-nos la sortida amb el xip i a córrer.
Per desgràcia, aquest a córrer durava uns 300 mts moment en que començaves a caminar i “escalar”. En el meu cas, no vaig poder tornar a trotar fins a 500 mts del final. La prova en si és molt especial. Per començar, jo vaig usar pals (gràcies Carlos) i crec que em van anar molt bé. Tot i no dominar la tècnica i la dificultat en alguns trams per trobar una superfície adequada per clavar el pal amb confiança, em van descarregar molt l’esquena i reparteixen una mica l’esforç.
Pel que fa referència a la prova en si, en primer lloc hem de dir que no era un VK real, ja que l’ascensió acumulada era d’uns 750 mts, amb una distància de 3 km aproximadament. És una modalitat molt peculiar, diferent de les curses a les que estem habituats a córrer tant per la distància com per la forma d’afrontar-la. Per a tots nosaltres era la primera vegada i estic segur que es va notar. Analitzant una mica com va anar i els temps que vam fer penso que cal molta força, que s’han d’aprofitar TOTS els moments en que la pendent et permet córrer o intentar-ho, si uses pals (decisió personal) has de treballar una mica la tècnica, s’ha de donar el 110% en tot moment sense guardar res, el temps passa molt ràpid i els bons són molt bons.
Jo, tot i que vaig fer un temps MOLT allunyat dels primers classificats (tant masculins com femenines) vaig acabar bastant satisfet i content de fer millor temps que R i L 😉 Tot i això, mirant les dades del pulsòmetre penso que hauria pogut apretar una mica més, aquest extra que et reserves per a les curses. Tinc un màxim de pulsacions molt baix i aquest hauria de ser el tipus de competició que em fes superar el récord, però no ho va ser. Pel que fa als companys, Ramon va acabar content va poder vore pujar al segon classificat i va estar a punt de guanyar-me. Si hagués portat pals segurament ho hagués aconseguit. Lluc no va quedar tant satisfet, però el seu motor dièsel no és el més adequat per a aquesta modalitat i per a properes ocasions l’haurà de posar a màxim rendiment durant l’escalfament.
Des de dalt, després de comentar la jugada i avituallar-nos una miqueta, vam poder gaudir d’unes vistes increibles, vam poder apreciar les pendents brutals que baixem a l’hivern i ens vam abrigar tot el que vam poder per protegir-nos de la fresca que feia allà dalt. Vam baixar caminant, combinant pistes de muntanya i camp a través i arriscant una mica per poder arribar més ràpidament a baix. Allí ens vam menjar el berenar que portàvem i vam esperar que es fes l’hora de l’entrega de premis, sorteig de material (a Mon i a mi ens va tocar una samarreta) i el sopar. Aquesta espera va ser excessivament llarga, agreujada per la fresca que es transformava en fred i per les hores que feia que havíem arribat.
El sopar va estar molt bé (encara que ens va tocar fer alguna jugadeta fosca per poder menjar més d’un postre i beure dos begudes) i finalment podíem anar cap a l’alberg. Dutxa i cap a Benasque a veure l’ambient. Després de buscar una mica vam trobar el Pub que buscàvem, cerveseta i a dormir que el diumenge tornava a tocar matinar.
Havia estat un dia bonic i complet i l’endemà no seria pitjor.

Podeu veure les fotos i el resum de les classifiacions al post anterior o les classificacions completes visitant aquest enllaç.

Deixa un comentari