Cursa de muntanya – Cursa del Llop

Tortosa, 13.00 del dia 5 de juliol, queda mitja hora per començar la cursa i al baixar del cotxe la calor ens pega un cop que ens deixa tontos. Entre les moltes coses que tinc ganes de fer, córrer més de 30 km no apareix per cap lloc. Després d’un mes molt intens, amb curses cada cap de setmana, estic més cansat psicològicament que física, però aquest cap de setmana és l’últim i toca apretar un altre cop.
Mentre ens acabem de vestir i decidim quanta aigua portem i com, es fa l’hora de la sortida. No som gaires corredors, una setantena de bojos i boges a punt per desafiar el Sol, la terra i la salut.
Vam sortir forts, massa forts tenint en compte que ens aproparíem a les 4h de cursa. Al principi, l’asfalt s’apegava literalment a les sabates, jo no ho havia vist mai i ens avisava del que ens esperava. Poc a poc van anar definint-se les posicions, els que havien sortit a un ritme més adequat a les seues possibilitats m’avançaven i els que havien sortit massa ràpid s’anaven quedant.

El tram intermedi de la cursa se’m va fer molt pesat. Tenia problemes de flato (potser per beure tant o per portar un bidó a la mà), la calor et feia ser conservador, m’havia de guardar alguna cosa per al diumenge i em faltava la motivació necessària per demanar un extra al cos. Molts petits problemes que s’acumulaven i es feien grans, però que calia superar per arribar al final. Mentrestant, quan estava fent l’últim tram de descens més marcat, em va superar un company que venia rapidíssim, després de passar-me el vaig identificar, era Joan Curto, corredor al que vaig seguir la major part de la segona meitat de la nocturna. Evidentment em va deixar clavat, no vaig ni intentar seguir-lo, jo només pensava en el següent avituallament, que tardava una mica en arribar. Una vegada hi vaig ser i mentre omplia el bidonet i bevia una mica, van arribar dos corredors, un va acabar davant meu i l’altre una mica després. El ritme del primer ja m’agradava més, així que vaig anar seguint-lo i animant-me. Quedava menys per a l’arribada i per sort ja m’havia arribat la motivació per fer un bon final. Després de 2 o 3 km seguint-lo, vam passar pel costat d’una ambulància, moment que va aprofitar per demanar-los aigua. Jo vaig seguir, tenia més ànims que en tota la carrera i el ritme era bo, per fi sentia bones sensacions.

Però va arribar el moment fatídic, en un encreuament en forma de T, vaig veure una cinta mig amagada que em feia desviar. La vaig seguir i em portava per un camí al costat d’un barranc i en lleuger descens. Anava ràpid, els càlculs em deien que quedaven 6 o 7 km i ja em veia a l’Ampolla. Passaven els metres i no hi havia cap més cinta, primer em semblava normal, perquè no hi havia cap encreuament, però al final em feia mala espina. Quan el camí es disposava a creuar el barranquet en direcció a l’Aldea vaig assumir que m’havia equivocat. De cop, les forces van desaparèixer, l’ira va omplir les meues venes i per més que vulgués no podia córrer. El suau pendent em semblava un port alpí i el Sol i la falta d’aigua (en teoria estava prop del següent avituallament) només em feien veure-hotot més negre. Els 8 o 10 minuts que m’havia costat baixar van transformar-se en 20 o 25 pujant. A més, no venia ningú en sentit contrari, havia estat un miratge la cinta? era el corredor més tonto de la cursa? En mig d’aquests pensaments i les ganes d’estirar-me entre les oliveres a prendre la fresca vaig anar tirant. Finalment, a uns 500 mts de l’encreuament va començar a arribar gent en sentit contrari. Evidentment els vaig anar avisant i tot i que al principi els costava de creure que no fos aquell camí, amb la meua cara i el to de les meues paraules de seguida veien que no m’ho estava inventant.
Tornant al camí correcte (després d’arreglar la cinta que algú havia canviat de lloc) de seguida van aparèixer noves cintes que resolien dubtes en encreuaments. També vam trobar-nos un nou avituallament, on vaig poder veure, pensar i tornar a motivar-me per arribar. Vaig superar a tots els i les atletes que formàvem el grup de perduts i vaig córrer tot el que vaig poder fins a l’Ampolla. L’arribada al passeig marítim va ser el moment més emocionant per a mi, les gairebé 4h de patiment t’afecten i em sabia molt de greu haver fet esperar mitja hora més del compte a tots els que havien vingut a veure’ns (papa, mama, Lara, Feliu i Dani, moltes gràcies per vindre).

Finalment 3h57′ gairebé 32′ més que el corredor amb qui anava després de l’avituallament, una llàstima i una mica més de cansament per a la pujada a Caro, però això ja és un altre tema.
Pel que fa al graciós/a que va canviar la cinta, inicialment el vaig odiar i vaig desitjar-li el pitjor, però després, una vegada superada la decepció, ja no em desperta res més que despreci. No entenc que pot motivar-te a fer això, però m’és igual, no perdré el temps pensant-ho, passo d’ell i li dic que la seua broma va servir-me per entrenar una mica més i aprendre a viure situacions adverses, res més.

3 thoughts on “Cursa de muntanya – Cursa del Llop

  1. Jo, per sort, sóc dels qui et vam veure la cara de “felicitat” quan tornaves cap a l’encreuament fatídic. Gràcies a tu no ens vam equivocar perquè jo no se si ho hagues pogut superar, en aquest punt ja anava cremadíssim!

  2. Gràcies per comentar, Krusty. Sempre hem de fer una lectura positiva de les coses i la que tu fas és totalment correcta. El problema és quan portes 3h corrent, t’has fet els teus càlculs i les teues previsions, tens present que demà tens una prova també molt dura i veus que fa 10′ que corres com un pollastre sense cap en la direcció equivocada. El cop va ser molt dur, però mos vam recuperar i vam aprendre per una altra vegada.

  3. Jo també vaig patir la “broma” del canvi de cinta! pro x sort meua només vaig perdre uns 3 minuts, crec!!
    Pro bueno, les adversitats mos fan forts i estes proves són un gran repte tan a nivell físic com psíquic!!
    Felicitats a tots los que la vam puguer acabar!!

Deixa un comentari