Volta al Terme (Fondeguilla II)

Prem sobre el títol per anar a veure les fotos.

Una setmana després del Gran Premi de Mònaco de Fórmula 1 anàvem a córrer la Volta al Terme de Fondeguilla. Normalment aquestes dues activitats no guardarien cap relació, tret del fet d’intentar arribar a la línia d’arribada abans que la resta de competidors. Però aquesta vegada sí que vaig veure relació entre els dos esdeveniments, concretament em vaig sentir una mica com Kovalainen, encara que no fos per disposar del millor cotxe de la graella. A veure si aconsegueixo explicar-vos aquest sentiment.

A les 4.15 ens despertàvem a Alcossebre, la nostra base d’operacions, esmorzaven fugaçment i agafàvem el cotxe cap a Fondeguilla. Ens va tocar córrer de valent per l’autopista, però a les 05.40 estàvem a Fondeguilla. Aparquem, anem a buscar els dorsals i els tiquets per dinar i tornem al cotxe per canviar-nos. Encara és negra nit, així que intentem no deixar-nos res i ens dirigim a la línia de sortida. Jo encara m’havia de lligar bé les sabates i posar-me el Foot-Pod per tenir totes les dades del Suunto, quan miro el rellotge i veig que són les 05.58. Em poso ràpidament l’accessori, aixeco el cap i sentim el tret de sortida. Estàvem a uns 300 mts. de la línia de sortida i el cor ens va pegar un vot. Vam començar a córrer i quan vam passar per sota del cartell no quedava ningú, encara que els últims tampoc estaven molt lluny.

El primer tram era de baixada per carretera i vam superar bastants corredors, el problema era que no sabíem que venia després, així que anàvem ràpids però sense donar-ho tot. I va ser un greu error ja que només deixar la carretera venia una dura i estreta sendera on es va fer un tap enorme i que ens va fer perdre molt de temps. Avançar era impossible i vam pujar a un ritme molt fluix, de saber-ho, haguéssem pogut baixar al màxim i recuperar durant aquesta llarga pujada. Això és el que vaig fer al petit tram de pista que hi havia a la meitat de la pujada, però era molt curt i no va servir de molt.

I Kovalainen? Si algú va veure la cursa de Montecarlo, recordarà que el finlandès va veure’s obligat a sortir l’últim per una errada amb el temps. Això, unit a la dificultat per fer avançaments al complicat circuit urbà li va arruïnar la carrera. De veritat que mentre pujàvem al Mur i sentia la impotència que causa el fet de no poder avançar tot i saber que pots anar molt més ràpid, vaig pensar en el pilot de Mercedes.

A partir d’aquí, es tractava de fer la millor cursa possible. Hi havia molts quilòmetres i desnivell per davant, així que la tàctica havia de ser conservadora. Anar recuperant posicions poc a poc, però sempre guardant forces, perquè el més important és acabar, sobretot quan vas per primera vegada a una cursa tant dura com la Volta al Terme.

Sobre l’hora i mitja de cursa, més o menys als 9 o 10 km, vaig trobar-me amb J.V. Vam estar xerrant una estona, fins que un km o dos més avant el vaig passar. Als 9 km ens havien dit que el primer ens portava quasi 30 minuts, era massa ja que pensava que me’n treuria 2 per quilòmetre però 3 era excessiu. Vaig fer càlculs, pensant que ens quedaven 26 km i perdent 2 minuts cada km sumaven 52 minuts, afegits als 28 o 30 que ja havia perdut feien 1h 20 minuts al final de la correguda. La realitat es va aproximar molt a aquests càlculs, ja que vaig perdre 1h32′ i em fa pensar que sense l’imprevist de la sortida hagués pogut fer 7 o 8 minuts menys.

Tornant a la cursa, el recorregut va ser molt dur, amb un continu puja i baixa, per un terreny que t’obligava a estar sempre molt atent per intentar evitar les caigudes. Jo vaig aconseguir no caure, però vaig torçar-me 2 vegades el turmell i em vaig entrebancar un mínim de 10 vegades (la majoria amb el peu esquerre, al que li vaig donar la culpa de tot). Hi havien pocs trams on poder córrer tranquil i psicològicament va ser molt cansat. Menció especial mereix la baixada de Pipa. Després de superar l’ascensió, i quan t’imagines que et queda una baixada bonica abans dels últims 2 km amb lleugera pujada, et trobes amb una baixada dura de veritat. Escalons enormes, passos amb cordes, corbes i contra corbes, metres i més metres de desnivell que no s’acaben mai i en els que qualsevol descuit pot acabar amb una hòstia impressionant. Més tard Ll hem va comentar que havia perdut moltíssim temps en aquesta última baixada, ja que va arribar molt cansat i se li va fer eterna. Jo no vaig arribar tant destrossat, però tenia unes ganes d’acabar-la enormes. A més, el corredor que portava al darrera m’anava agafant (normalment baixo bastant bé i recupero posicions) i això m’obligava a no baixar el ritme, ja que no m’havia superat cap corredor i volia arribar a la meta conservant la posició.

Per sort finalment es va acabar la baixada i els 2 últims quilòmetres per sobre del reguer de ciment em van servir per distanciar una altra vegada al corredor que portava al darrera i quasi em serveixen per agafar al de davant. Vaig poder baixar de 5h, vaig arribar bastant sencer i la 44a posició em fa estar molt content. El posterior meló, Aquarius, RedBull, coc, massatge i, especialment, la dutxeta a casa dels J’s va ser un luxe. Després, comentar la jugada amb J.V. i Ll, el primer havia hagut d’abandonar per culpa del dolor al genoll. Decisió molt difícil, però molt intel·ligent per evitar una lesió greu i estalviar-se 2 hores de patiment màxim i a Ll li havia anat tota la cursa molt bé però va patir molt durant la última baixada.

Després d’unes hores d’espera tocava anar a dinar. Una paella la mar de bona, tot tipus de beguda, gelat, café, infusions i, per sobre de tot, el caliu que et dóna dinar amb molts dels corredors que han fet la cursa (els cracks inclosos) i moltíssima gent del poble. Un dia rodó, que es va acabar tornant a casa sota una fina pluja que ens va acompanyar tot el viatge.

PS: Abans deia que m’havia sentit com un corredor de F1 al GP de Mònaco i només he comentat els problemes per avançar a la sortida. Com he resumit molt les 5h de cursa no he inclòs el ruixat que ens va caure a sobre a les 3h de carrera. No va durar molt, però anar corrent amb el cansament que portàvem a sobre, per un terreny amb tanta roca i afegint l’aigua es feia tant complicat com mantenir el cotxe pels carrers xops de Montecarlo. Ens va tocar extremar les precaucions i mentre ho feia, se’m va acudir aquesta relació F1 vs. cursa de muntanya que us he explicat. Potser m’ha quedat una mica forçat, però si ho voleu comprovar haureu de fer com a mínim una de les 2 coses. Jo us recomano la muntanya, amb els preus actuals de la gasolina la F1 surt molt cara 😉

Fins aviat.

Deixa un comentari