Crònica de la Nocturna (by Agus)

Tinc pendents els comentaris sobre la Cursa de Capçanes i la I Cursa de Sant Joan, però la importància, tant en repercussió com en participació i patiment de la Nocturna em fan donar-li prioritat.

ANEM PER FEINA
Un any després de la meua primera cursa de muntanya, tornava a estar camí de Fredes per intentar millorar el temps de l’any passat. Però un any és molt llarg i a més de mon pare, aquesta vegada pujàvem 4 corredors amb ganes, il·lusió i un punt de respecte davant de l’aventura que ens esperava. Cadascú teníem uns objectius però el més important era compartit, arribar a Paüls sencers i el més ràpidament possible. Feliu ja ha explicat la seua cursa i una mica la de Ferni, Lluc i la meua. Per no repetir-me, afegiré les meues sensacions i esperarem a veure si algú més s’anima a escriure les seues vivències.

La tàctica per a la travessia la tenia bastant clara: sortida ràpida per evitar embussos al primer tram de pujada, intentar trobar un grupet per anar fent fins a la Cova del Vidre, pujar el Coll de Pallers al meu ritme per baixar fins a Caro recuperant i preparant la segona part de la cursa. Es pot dir que m’hi vaig aproximar bastant, encara que la companyia primer de Frad i després d’alguns canareus em va fer anar sempre un puntet per sobre del que hagués anat sol. Per no cremar-me del tot i com veia que jo baixava més ràpid, quan m’apretaven massa a les pujades afluixava una mica i anava fent la goma. El grupet es va trencar entre Casetes Velles i la Cova del Vidre i no vaig tornar a vore a Fradnand fins una mica abans de Paüls. Jo havia patit durant la última pujada arribant a Casetes Velles i tot i que vaig anar recuperant durant la baixada i l’avituallament, quan la cosa va tornar a empinar-se vaig haver de baixar el ritme. Possiblement això em va anar bé, perquè vaig fer la pujada de menys a més i vaig arribar dalt molt bé (tenint en compte que portàvem 20 km). Durant la baixada em vaig distanciar una mica dels companys de pujada, fet que em va permetre menjar una mica abans de l’avituallament, rebre el suport de la família que havia fet l’esforç de pujar a Caro, omplir la camel d’aigua i sortir just al darrera dels 3 companys (dos canareus i un ampostí) que m’havien acompanyat a la pujada anterior.

Durant la primera pujada, entre la panxa plena de líquid, el tràfec tornant a col·locar-me bé la motxilla, els manguitos, etc. vaig haver d’apretar les dents per poder-los seguir. Després, durant el tram de pista corredora, Joan Curto va posar un ritme molt bo, un puntet superior al meu ritme de comfort, però amb una mica d’esforç i les poques ganes de quedar-me sol vaig poder aguantar. La següent pujada, la del Coll de Llinars, la vam començar junts però poc a poc ens vam anar quedant al davant Joan i jo (no ens coneixíem abans, però després de fer gairebé mitja nocturna junts em permeto la llicència de fer-lo protagonista de la crònica). Així vam continuar el següent tram de cursa, gaudint dels últims rajos de Sol i vigilant que cap bou ens fes córrer més del compte. Aquí ja vaig veure que faria molt millor temps que l’any passat, ja que d’encendre el frontal abans de Pallers (2007) vam poder anar sense llum artificial gairebé fins a Clotes (2008). Després de l’avituallament del refugi, en que Joan em va haver d’esperar mentre em bevia el café, el nostre ritme va anar baixant progressivament a causa d’una llaga que feia veure les estrelles a Joan i d’algun ensurt que vaig tenir jo per la poca visibilitat. A més, no vèiem a ningú ni davant ni darrera, amb la qual cosa la motivació era baixa.

Els Km passaven poc a poc, s’havia d’estar molt atent per seguir les marques del GR i el cansament ja feia estona que havia arribat. De cop, vam veure dos llums darrera nostre, algú s’apropava, i ho feia molt ràpid perquè tot i que vam augmentar una mica el ritme, de seguida ens van agafar i superar. A Clotes ens havien dit que ocupàvem la 15a i 16a posició, per tant no podia deixar-me superar sense intentar aguantar el ritme, així que tocava col·locar una altra vegada el motor a més revolucions i accelerar la respiració. Estàvem prop del Mas de Maraco, així que només ens quedava una pujada, la terrorífica última baixada i el tram de pista fins a Paüls, havia d’intentar aguantar com fos

…continuarà

2 thoughts on “Crònica de la Nocturna (by Agus)

  1. Gràcies pel comentari Robert, però després de veure’us a l’IronCat dubto que hi puguin haver moltes coses més dures que un IronMan. Mai he fet un triatló, ni sprint ni olímpic ni IM, però penso que tant la pròpia competició com els entrenaments han des ser duríssims.
    Tot i això, com segur que saps, com més dur i difícil és el repte, més satisfacció et dóna superar-lo i això és el que ens fa exprimir al màxim el nostre cos.
    Salut i ànims!!

Deixa un comentari