Andorra SkyRace (I)

(Prem sobre el títol per veure més imatges)

Després de participar ahir en la tercera prova de les Buff Sky Runner World Series de la FSA ja puc dir que sóc un Sky Runner, encara que durant la major part de la cursa em vaig sentir més un Sky Walker que no pas un runner. Per a un principiant com jo, la duresa de la cursa va estar a l’alçada de les expectatives i crec que va ser la cursa més dura en que he participat fins ara.

Pel que fa a les sensacions, en vaig tenir de tot tipus i a continuació intentaré explicar-vos de forma cronològica:

  1. Emoció, nervis, dubtes i ganes de començar a la sortida. Emoció per ser la primera vegada que veia als millors corredors del món junts, per córrer tant lluny de casa, per pujar per sobre de 2.000 mts o per tenir gran part de la família mobilitzada per acompanyar-me; nervis típics abans de cada cursa encara que una mica menors perquè encara tenia menys pressió que de normal; dubtes per saber com respondria davant l’exigència de l’alta muntanya i més després de notar-me cansat durant la setmana i finalment ganes de començar i resoldre totes aquestes qüestions.

  1. Sortida tranquil·la i inici de l’ascensió. Com tenia bastant de respecte al recorregut, vaig sortir una mica més tranquil que a les últimes curses. Una vegada vam arribar a l’inici real (ascensió al Pic de la Cauba) vaig pujar molt pendent del rellotge, per veure les pulsacions, però sobretot per saber els metres que quedaven d’ascensió. Aquí vaig tenir una alegria al veure que arribàvem dalt quan em marcava 1.700 mts en lloc dels 1.800 que realment té el pic. La diferència es devia a una mala calibració inicial ja que Ordino està a 1.300 mts i no 1.200 com havia posat jo, però em va anar molt bé ja que em va estalviar 100 mts de desnivell.

  1. Manca de xispa durant el puja i baixa entre el 1r i 2n avituallament. El recorregut era dur, però ni durant els trams de desnivell moderat aconseguia un ritme satisfactori. Aquí l’experiència (poca però ja en tinc una mica) em va ajudar, ja que si no pots anar més ràpid t’has de conformar anant més lent. Si deixes que les sensacions negatives et dominen t’ho passes pitjor i encara et sembla que vas més malament.

  1. Emoció i plaer. El tram de carena que ens portaria fins al Pic de les Fonts va ser un dels millors del dia. Sense arribar a tenir bones sensacions, la bellesa del paisatge, la passada de l’helicòpter i un ritme sostingut i acceptable van fer-me gaudir molt d’aquesta etapa. El descens fins al refugi del Pla de l’Estany també va ser bo, vaig baixar ràpid però molt segur, sense cap intent d’aterratge i “gaudint” dels trams sobre la neu i a través de rierols.

  2. Arriba la duresa. Tot i que mirant el recorregut les dificultats estaven durant la primera meitat de la cursa, el cansament (tant acumulat com previ), l’austeritat dels avituallaments i, sobretot el sol i la calor, van fer molt més complicada la segona meitat (parlo per mi). Si al principi em preocupaven poc la resta de corredors, ara encara em preocupaven menys. Em vaig centrar en portar un ritme còmode (sempre tenint en compte que aquest concepte és relatiu) que em permetés arribar a Ordino el millor possible. Sabia que la primera part del recorregut, des del 2n avituallament, es repetia de baixada i m’havia fixat en que tindria 3 trams curts però durs de pujada, així que no podia arribar-hi mort.

  3. Patiment. Tot i intentar guardar una mica per al final i saber el que m’esperava, la calor unida a l’avís que ens van fer al penúltim avituallament que s’havia acabat l’aigua a l’últim em van fer preocupar una mica per no excedir-me en l’esforç. Tot i els arbres, el sol es feia notar de valent, el cansament de les cames era evident i a sobre el cap s’anava esclafant progressivament.

  4. Alegria sofriment. Com no m’esperava ni una gota, el got que ens oferien a l’últim avituallament em va semblar glòria, encara que no sabia si era millor fer-lo servir per refrescar-me el cap o per hidratar-me per dins. Vaig escollir veure-me’l, ja que gairebé tot el descens que ens quedava era per bosc tancat i crec que s’aprofita molt millor l’aigua ingerida (mentre sues ja et remulles, no?). Aquest got d’aigua i no fotre’m roca avall a l’inici del descens van donar-me alegria, però a partir d’aquí va ser sofriment constant fins arribar baix. També vaig fer servir l’altímetre per veure quan em quedava, però se’m va fer més llarg de baixada que de pujada. Al tram final em va superar un company, però no podia ni plantejar-me seguir-lo.

  1. Sofriment alegria. A l’arribar a la carretera vaig buscar com un desesperat l’aigua que ens havien dit que hi hauria. Botella de 0,5 l que vaig repartir entre la boca, la cara i el cap. Ens quedava un tram de descens fins arribar a Ordino i pujada fins a la línia d’arribada. Al tram inicial, vent en contra i molta calor. Em va superar un altre company i una altra vegada ni flors. Només em preocupava arribar pel meu propi peu, m’era igual fer el 120 o el 122. A l’entrar a Ordino vaig seguir l’exemple del corredor que portava al davant i vaig caminar una mica (havia de creuar la línia d’arribada corrent i amb bona cara 😉 per agafar aire per l’últim esforç. Vaig entrar corrent, saludant als que m’esperaven i just a temps de menjar una mica de meló i veure l’entrega de premis.

Pel que fa a la cursa, podeu veure la notícia que han fet els de Ocisport (organitzadors) aquí. Per a resumir:

  1. Kilian Jornet 2h 43′ 29” 1. Rosa Madureira 3h 22′ 15”

  2. Agustí Roc 2h 49′ 03” 2. Stephanie Jiménez 3h 23′ 06”

  3. Raúl García 2h 49′ 23” 3. Cruz Salazar 3h 45′ 40”

    ..

  1. Kiko Martí 3h 17′ 49”
  2. Adolf Aguiló 3h 18′ 13”

..

  1. Agus Juan-Camps 4h 17′ 32

Per últim, de moment, em va semblar notable la presència d’atletes de la nostra zona, encapçalada (en nombre) pels corredors d’Alcanar, però amb presència de gent de Tortosa, Camarles, Vinaròs i Ulldecona (suposo que em deixo a algú, però encara no us conec a tots, si hi ha algú més m’envieu un correu o un comentari i editaré l’entrada). Per avui això és tot, durant la setmana us explicaré el que queda de cursa (dinar i recuperació) i intentaré fer una comparativa de les tres últimes curses, amb les dades del Suunto Training Manager com a base científica 😎

8 thoughts on “Andorra SkyRace (I)

  1. A Cerler tenim pensat anar Lluc i Lara, Ferni i Pili, jo i potser algú de la família, però no és segur. Encara no hem fet les inscripcions, jo si aquesta setmana no passa res les faré a principis de l’altra. A vore si t’apuntes i anem a veure les muntanyes sense neu.
    Ja parlarem.

  2. Ei veig q no pareu! agus ets un crack!! va feliputxi ficat en forma ara q tens temps.q la vas liar este find? lo tema camisetes com està? e vist la cursa esta de cerler, no pinta mal, jejeje. algù anira uk? jo segurament ja estarè lliure d’estudiar i diras q tenia ganes d fer alguna cursa. 20ga ja em direu algo.

  3. Eic mestre, estas a tope i ara este finde toca la traca final. Ja podem estar fresquets que tot serà poc.
    Respecte la classificació no està gens mal, damunt si mires que venies de la Fredes-Paüls, en la que el cansanci et va apareixent poc a poc a mesura que passen els dies.
    Ens veiem al Futbol sala, que avui toca guanyar, SI o SI.

  4. Eic mestre, estas a tope i ara este finde toca la traca final. Ja podem estar fresquets que tot serà poc.
    Respecte la classificació no està gens mal, damunt si mires que venies de la Fredes-Paüls, en la que el cansanci et va apareixent poc a poc a mesura que passen els dies.
    Ens veiem al Futbol sala, que avui toca guanyar, SI o SI.

  5. Eic mestre, estas a tope i ara este finde toca la traca final. Ja podem estar fresquets que tot serà poc.
    Respecte la classificació no està gens mal, damunt si mires que venies de la Fredes-Paüls, en la que el cansanci et va apareixent poc a poc a mesura que passen els dies.
    Ens veiem al Futbol sala, que avui toca guanyar, SI o SI.

  6. Eic mestre, estas a tope i ara este finde toca la traca final. Ja podem estar fresquets que tot serà poc.
    Respecte la classificació no està gens mal, damunt si mires que venies de la Fredes-Paüls, en la que el cansanci et va apareixent poc a poc a mesura que passen els dies.
    Ens veiem al Futbol sala, que avui toca guanyar, SI o SI.

  7. Espero que ens veiem aquest cap de setmana, jo ja m’he apuntat per la cursa del llop (dissabte i diumenge). Serà el remat d’aquesta primera part de temporada, que necessito una mica de descans. La crònica m’ha sortit molt llarga i encara em queda una mica de post cursa, a veure quan l’escric.
    Ahir ja vaig anar una mica en BTT, 45′ molts suaus i avui toca F-sala que al final em matarà.
    Salut!

  8. Buenas Agus veig que estàs imparable i que cada cop vas acumulant més mundologia i repertori en això de les curses.
    Que guai vore a les màquines pirinenques (Kilians i altres remontadors humans). He llegit la teva crònica i la veritat es que ja m´està començant a picar la curiositat seriosament d fer alguna cursa d aquest estil o km verticals (sobretot aquests últims). Jo aquesta setmana entre Sant Joan, fun-gol i algo de desidia de fet he començat a entrenar avui de nou amb 12 km des del dia de la nocturna. Felicitats per les cròniques (a vore si m ´animo i faig alguna jo que ho tinc tot molt aparcat al meu projecte de blog) tan detallades que fas i ens veurem segurament aquest fi de setmana.
    A reveure!

Deixa un comentari