SudActiu

Com a debutant me toca escriure, així que farem la crònica de la mitja de l’Ampolla, on el passat diumenge uns quants Sudactius vam estrenar la nova equipació i vam gaudir d’una mitja propera, ben organitzada i amb un recorregut atractiu, amb un principi dur, però ràpida desprès del primer tram urbà.
Com deia, aquesta vegada era jo el rookie, primera cursa d’asfalt, primera mitja i dubtes de tot tipus. Vam arribar ve de temps, recollida de dorsals, primer cop de sol i escalfament mentre definim objectius. Cadascú els seus, barreja de ganes i mandra, una mica de tensió i ganes de sortir i moure les cames. Èrem bona colla i com el recorregut s’anava creuant teníem l’oportunitat d’animar-nos i anar seguint la cursa de la resta de companyes i companys.
A nivell personal, sortida forta, pensant en 90 minuts d’esforç i en conservar. Sorpresa a l’arribar a la punta del moll en el segon grup, darrera dels 3 primers i una tensió muscular amenaçadora. Ens agafen i passen dos corredors i abans de sortir de l’Ampolla el grup ja es de 5 o 6. S’estabilitzen les pulsacions, el ritme es fa còmode i penso en aguantar almenys la primera volta abans d’apretar més, ja que no tinc ni idea de com acabaré. Passem els 5k (única referència que veig) en 19:05, crec que anem bé i seguim. Un altre corredor se’ns va escapant i com me veig bé i no m’aguanto més acabo posant-me al meu ritme.
Ja hem voltat cap a l’Ampolla, seguim menjant algun mosquit i de seguida comencem a creuar-nos amb la resta de gent. Aquesta vegada no ens veiem tots, però Oriol, Paco, Dani, Vicent, Neus, Josep i companyia van menjant-se també els km i gaudint d’un dia perfecte, en núvols tapant-nos el Sol i volant per la barreja de terra, asfalt, ciment i fusta del recorregut.
Aquí ja m’he animat, vaig bé, passem pel port, creuem meta i aquesta segona volta no entrem al poble, toca còrrer, ja sé el que queda i si no vaig al màxim ni agafaré als de davant, ni podré aguantar als de detràs. Abans de sortir del passeig he recuperat un lloc, vaig sisè, vaig ràpid, bé de cames i amb el cinquè lluny però a vistes, situació ideal. La segona volta es fa molt curta (bona senyal), m’apropo però costa i me van xafant els talons. El company del davant es va girant, se li fa una mica llarg i jo em vaig creuant amb tots els Sudactius, que m’ajuden de valent per donar-ho tot i no només en ànims, la botelleta d’aigua de Feliu me cau del cel.
Abans de la pujadeta del passeig que tenia com a bon punt per aconseguir guanyar la posició, aconsegueixo posar-me 5è i només me queda un últim esforç per aconseguir un temps molt millor del que pensava (1h21’10″) i una posició inesperada totalment, que arredoneixen un bon matí i un excel•lent debut. Segur que l’asfalt no serà la meua passió, però ara ja sé on estic i alguna altra en pot caure.
Meta, meló i a tornar els ànims a la resta de Sudactius, tots molt contents amb els resultats, com Neus, que va fer segona absoluta i que no perdona ni un podi i, sobretot, més que contents en compartir matí, esforç, arribada, cerveseta i alegries.

Foto final més que nombrosa, en cares més que contentes i en els 10 (Joan, Maria, Dani, Paco, Vicent, Oriol, Neus, Feliu, Josep i Agus) que vam còrrer gaudint del solet.
Podeu vore classificacions i temps aquí.

I ara a entrenar per la resta de reptes de l’estiu o, simplement, per gaudir amb l’esforç i ben mudats i mudades en la roba nova!!

“Pillar una pájara” en un entrenament és una cosa molt habitual entre els velocistes. Encara ho és més entre els corredors de mig fons i fons, encara que en les especialitats de llarga distància, on predomina la capacitat aeròbica, la fatiga té una altra explicació fisiològica.

Diuen que la paraula “pájara” prové de l’argot dels ciclistes, que s’emporten la palma en aquest tipus d’esgotament. Per contra, és poc habitual sentir que un futbolista hagi patit una “pájara” en un entrenament i no serà perquè no els sigui beneficiós arribar a la fatiga en l’entrenament, sinó perquè crec que només uns pocs s’esforcen al màxim.

Hi ha diversos tipus de “PÁJARES” i les causes per les que apareixen varien en funció del tipus d’entrenament realitzat i també influeixen les condicions climatològiques existents (calor i / o humitat) durant l’exercici. Així, per exemple, quan la calor estreny es pot presentar una deshidratació o fins i tot un ‘cop de calor’, dues situacions que posen en perill l’esportista.

Com que sóc corredora de 100 metres, en aquest post vaig a parlar essencialment de les pájaras que jo conec i he patit i que apareixen quan el múscul acumula àcid làctic.

Entre els fondistes, la pájara més comú no és per acumulació de làctic (encara que també poden patir-la en determinats entrenaments o situacions) si no la que es produeix quan s’esgoten les reserves de glucogen de l’organisme i els músculs es queden sense la seva principal i més eficient font d’energia per seguir exercint la seva activitat. En aquest moment, la fatiga apareix de forma irremediable i bastant sobtada. És el que col · loquialment es coneix com l’arribada del “hombre del mazo” o del temible “mur” a la marató.

No obstant això, la pájara més comú i desagradable entre els velocistes és la que fa acte de presència quan es realitza un entrenament de resistència a la velocitat o capacitat anaeròbica làctica: és a dir, la que obliga a treballar els músculs amb deute d’oxigen (anaerobiosi ). Per exemple, quan es realitzen sèries repetides d’entre 150 a 300 metres (o més) a una alta intensitat i recuperant entre 2 i 6 minuts (o fins i tot menys).

Davant la falta d’oxigen, la glucosa es degrada proporcionant energia en forma d’ATP i produint àcid làctic (lactat). El lactat s’acumula en el múscul i passa a la sang, produint-se una disminució del PH (acidosi). Quan l’acumulació de lactat arriba a un determinat límit, disminueix la formació d’energia, augmenta l’acidosi i el múscul ja no pot funcionar amb la mateixa intensitat, moment en què apareix un malestar descomunal.

Quan apareix? ¿Què se sent?
Els símptomes de la pájara es deixen sentir a mesura que avança l’entrenament o el nombre de sèries realitzades. L’atleta es va adonant que la “pájara” arribarà. Saps del cert que et vas a sentir fatal. I això és el pitjor.

Després cada sèrie et vas sentint gradualment més fatigat i el normal és afrontar l’última carrera ja una mica marejat i amb mal muscular en les “potes”. És un símptoma que el lactat ha començat a acumular-se i que la pájara ja està en camí.

Si has respectat els ritmes que et corresponen pel teu estat de forma, el malestar es desencadena en l’última sèrie després de creuar la línia de meta (si has fet les sèries massa ràpid pot aparèixer abans). No és instantani. Tarda diversos segons a aparèixer, però quan arriba no saps què fer amb el teu cos.

Es produeix un intens dolor muscular, principalment en els glutis. No pots sostenir en peu. Només penses en tombar-te, però encara que et tombis no saps com posar les cames perquè fan mal molt. El teu entrenador insisteix que no has tombar, que necessites caminar o trotar suau per oxigenar, però és impossible i li envies a fer punyetes. La impotència és total i no estàs per res ni per ningú. Paral · lelament, et sents marejat, amb la boca pastosa … Sents ganes de plorar …

Tota aquesta simptomatologia pot durar bastants minuts i no és infreqüent que culmini amb una vomitada. Encara que sembli estrany, moltes vegades el fet de vomitar fa que, de sobte, et sentis millor. Fins i tot si no has finalitzat l’entrenament, et permet reprendre les sèries sense patir tant encara que ja no pots imprimir intensitat.

Hores després, ja recuperat, segueixes sentint un peculiar mal de cap i un profund cansament corporal. Si l’has agafat grossa, hi ha dies que fins i tot dóna la sensació que tens febre.

Ara, de cara a l’estiu, cal tenir en compte que la calor pot empitjorar la situació i per prevenir ensurts convé hidratar-se adequadament i anar refrescant el cos i les cames amb aigua durant els entrenaments.

Jo he agafat un munt de pájaras. Són imprescindibles per perdre el mínim possible la velocitat en l’últim tram d’una carrera de cent metres.

En època d’entrenament específic em solen caure entre una i dues per setmana. Després rotllana.

@ ILoleS

Per primera vegada he aconseguit un repte dels que tenia pendents.

El dissabte passat vaig anar a entrenar per poder preparar-me la marató amb Manel Ollé fent 28Km i un desnivell de 1900m+, una bona experiència i un bon company.

Durant la setmana no vaig poder fer res, ja que vaig tenir febra a causa de la “passera” i em va ser impossible poder entrenar.

El dia abans de la marató no tenia segur de poder finalitzar-li, ja que no estava recuperat al 100%, però amb la il·lusió que tenia de poder fer la marató i amb molt d’esforç vaig decidir intentar-ho.

El diumenge a les 5:30h el pare em va despertar, després de menjar una mica agafarem les bosses que ja teníem preparades i varem emprendre la sortida cap a la “Bellota” per anar a buscar a Mingo, un “crack” d’aquestes curses. Pel viatge “petàvem la xerrada” dels inconvenients que ens podíem trobar durant la marató, ja que Mingo l’any passat l’havia feta.

Al arribar a la Sénia varem recollir els dorsals i després de canviar-nos ja era l’hora d’entrar al “corralet” per poder iniciar la sortida a les 7:30h. amb puntualitat.

Sols en “donar el tret”, Mingo va desaparèixer del meu costat, però tenia al meu davant a Sergi Matamoros, de la meva categoria i varem anar junts fins al primer avituallament, on ens varem creuar a Marc Lleixa , també company de categoria. Després d’una parada per beure, Sergi es va avançar per tornar a emprendre la cursa.

Mes endavant, em vaig trobar un grup de corredors del Roquetes, on varem fer la “xerradeta” explicant-me que havien sortit corren de la seva ciutat per a poder dormir a la Sènia i a l’endemà poder participar amb aquesta dura Marató, així que em vaig enganxar amb ells, seguint-los fins gairebé el final de la cursa.

Destacant la duresa del recorregut, amb estones de molt cansament, recuperar forces als avituallaments i poder descansar uns segons, baixant la tensió que hi havia a les meves cames, però al final veig la part positiva d’haver pogut finalitzar per primera vegada una marató de muntanya i amb 16 anys: 43 Km., un desnivell de 2.432m+, quedant el 132 de 153 participants amb un temps de 7h.18m. però aconseguint podi en 2n lloc de la meva categoria: Júnior Masculí; i a més a més un trofeu per ser el més jove de la marató.

Guillem Pujol Tomàs

*** Equip de SudActiu representant-mos en la marxa de Pallerols ***

Link Cursa-Marxa: http://www.maratolafageda.cat

Ultra trail, una altra vegada les paraules màgiques, les que aconsegueixen fer-me fer coses que a simple vista semblen càstigs, però que, afortunadament, acaben sent premis i experiències úniques, moments per recordar, moments que ens fan sentir especials, moments en que poques coses compten, però tot és molt gran.
Com ens agrada la èpica i com sempre sembla que busquem una mica més de duresa, una mica més de dificultat o algun element en contra nostre, el cap de setmana pintava perfecte. Matinada impressionant, passada per Alcanar per ajuntar-me amb el crack Oliva i camí de Prades.
Mentre ens aproximem, tal i com la carretera es retorça i s’empina, la temperatura baixa, fins arribar als 0 graus, un fred que pela, tocarà córrer de valent. Recollim els dorsals i no parem de trobar companys i companyes de les nostres terres i de més enllà, un caferet, una mica de xerradeta i comença el dur, anar al cotxe a canviar-nos, fred als óssos i calor al cap, tocava decidir la roba i la motxilla i anar a la sortida a buscar l’escalfor del corralet.
La tàctica estava clara, després de moltes ultres a la defensiva, amb grans desnivells i de menys a més, aquesta vegada estava decidit a arriscar, sortir fort i veure que passava. En teoria era un recorregut per fer-ho, encara que no me’l sabia massa i realment era millor guardar una mica, però tenia ganes de córrer diferent i el fred del principi quasi t’obligava a fer-ho així. Efectivament, sortim volant, literal, el fred brutal, temperatura per sota de 0, dits dels peus gelats! i les mans, tot i els guants, encara més. Vore els tolls del camí congelats confirmava el fred, així que tocava córrer. I si cap amunt anàvem ràpid, cap a vall semblàvem bojos, per una pista per córrer i córrer. Total, tot i que després el terreny s’agafava una mica més (fang d’aquell que sembla quitrà i s’enganxa a les sabates) i algun error personal d’orientació, fem uns 20 km en 1h46′.
Intento no perdre molt de temps a l’avituallament de Cornudella, encara que sempre em passa gent i anem cap a Siurana, que Oliva ja m’havia explicat el bonic que és i que em prenc en una mica més de calma, començant a passar revista i vore que no tot anava com tocava.
Baixo controlant una mica, un altre error de navegació per culpa d’alguna cinta treta, ritme més suau, anar menjant i assavorint el solet que feia pujar el mercuri. Els problemes venien dels bessons, tocats molt abans del normal, per la falta de costum (cap cursa ràpida des d’octubre) o per voler anar massa ràpid.
Poc a poc arribo a Vilaplana, meitat del recorregut i lloc ideal per fer un plat de pasta i intentar sortir, adonar-me’n que la cosa va mal i demanar un miracle en forma de mans de fisio sobre els dolorits bessons. Tot i l’interés i l’amabilitat de tots els voluntaris i fisio, la cosa no sembla millorar massa i surto que quasi ni puc caminar.
Aquí tinc un cop de sort, de seguida m’agafa el company Juanfran, que com a bon veí de la zona, coneix perfectament el recorregut, parlem i em va animant, crec que no el podré seguir, però m’enganxo per intentar fer més passatgers els km i esperar que el dolor s’unifique i poder seguir corrent. La pujada cap a la Mussara la fem perfectament, el menjar, la companyia, el sol, tot ajuda i, a més, tinc el que queda de cursa al cap, comencem a restar km i anem recuperant alguna posició, els ànims tornen i les cames responen. La vista des de dalt impressiona, m’encanta, estic xalant i tot té sentit.
Anem fent i ara torna a ser hora de l’èpica. Jo trobava que la temperatura havia millorat, però de cop comença a xispejar i resulta que queia aigua-neu!! En cinc minuts tot tapat i la nevada que es va assentant, què bonic, quines fotos que tindrem,… a vore si para!! Per sort va parar, vam haver de vigilar a la baixada després de l’Albiol i, a partir d’allí, començo a tirar una mica, aprofitant l’impuls d’un tercer corredor que se’ns havia unit.
D’aquí fins al final no paro d’animar-me, tirar i tirar, no pensar en km, pensar en gaudir del final, del bonic que venia i a vore si pel camí trobava algú més, ara ja pensava en la posició i això sempre ajuda una mica.
Arribava un altre d’aquests moments que agrada de les ultres, quan la llum del sol es va amagant, però t’estira i estira, et porta cap a l’horitzó, com si volgués que l’acompanyesses en el seu camí diari, una semi-eufòria barreja dels jocs de colors i les ganes d’aprofitar els últims moments de dia per avançar sense frontal. A mi em coincideix amb la pujada al Tossal de la Baltassana, última dificultat del dia i on encara quedava una mica de neu.
Des d’allí, 3km fins a Prades, un passeig per un bosc fosc i on poder perdre’s, però això millor deixar-ho per un altre dia, ara tocava arribar i gaudir, escoltar la paraula finisher ressonar dins teu, recuperar forces, rebre una altra vegada la calidesa d’organització i voluntaris i voluntàries i retrobada amb companys i amics.
Tornada al cotxe i carretera cap a casa, amb el guanyador al seient del costat i els dos cansats i contents. Una altra pàgina escrita, una altra experiència per contar. Uns quants dies per recuperar les cames, sobretot un bessó sobre-castigat, però ningú ens treurà un altre dia d’aventura, de muntanya, natura i bona companyia. Esperem que n’hi hagi més, però de moment, ningú ens treurà els que ja tenim.

Fins la propera!

Classificació final

Detall temps de pas

Fotos © Gorka Martínez Llorda

Cursa d’Alfara de Carles, la meva primera cursa de muntanya; (7/04/2013)

Fa cosa d’any i mig que surto a corre per les muntanyes i carretes secundaries d’Ulldecona. Als els companys de les sortides sempre els sentia parlar de les curses de muntanya i sempre m’animaven per fer-les, però a per a mi un noi que venia de no fer res i tindre un “quilets” de més, tot allò l’hi sonava a impossible.

El dia havia arribat, entre ànims dels companys i companyes i els meus neguits per inscriure’m a la cursa de Panxampla, la transferència estava feta.

Uns dies avanç de la cursa Domingo ens va oferir a Guillem i a mi la possibilitat de anar amb el seu cotxe i molt amablement i molt agraït vaig acceptar.

EL DIA “D”

07:30h plaça de La Mera d’Ulldecona agarràvem tots tres el cotxe camí d’Alfara de Carles. Durant el trajecte, Domingo i Guillem xerraven sobre anteriors curses i de les seves vivències, la veritat, tot allò me sonava a “xino”, però sonava molt be.

Domingo seguidament va inspeccionar una mica com me desenvolupava amb cursa de muntanya, l’hi vaig fer saber que era la meva primera vegada. Ell em va dir que era una cursa dura, i que lo millor era que poc a poc i acabar-la. I aconsellat-me de possibles dificultats que trobaria durant la cursa. També se sumava el fort vent.

Una vegada arribat a Alfara de Carles , vam aparcar el cotxe per poder anar a buscar els dorsals i en el cas meu també el xip. Allí vam trobar-mos en Dani i els germans Torrent.

Una vegada canviats i a falta de tres minuts de la sortida, fico el GPS personal en marxa i comença la cursa des de la pista d’Alfara de Carles (322 m).

El primer tram fins arribar a la sendera GR-7 va ser lent i molt atapeït. una vegada al Corral de Marí (600 m) i el cos calent vam arribar a la cova del Vidre (634 m). Una petita baixada vaig anar a parar a Bassis (548 m). Fins aquest punt, tot perfecte. Ara venia lo dur.

Entre camina-corre arribo a la punta de l’Espina (1.182 m) i en un vistes molt boniques de les roques de Benet d’Horta de Sant Joan vaig celebrar interiorment l’aconseguit. Desprès baixada fins a l’era del corral del Maraco, una breu però agraïda baixada.

Passo per la cresta de la muntanya on puc observar les dos valls, imatge molt bonica. Aquella imatge tant bonica és converteix amb una tartera de baixada molt tècnica, per a mi més que molt tècnica IMPOSSIBLE jajajajajaja. Els meus ulls a l’estil Özil davant de la magnitud de la baixada. Sense caure, molt espai i en casos relliscant amb el cul, la vaig baixar.

El punt on me trobo és la sendera de Carrer Ample (913 m). Faig cap al GR de les Roses del Moraco (1020 m). Ara be per a mi la imatge més impressionat (desprès de la tartera) del recorregut, el Coll dels Corralets (1054 m). Seguidament tinc que baixar una segona tartera, aquesta amb menys dificultat, però amb la mateixa tensió per poder-la baixar i acabr. Arribo a la cova dels Adells (790 m), passant per el Coll de Morera (575 m) la Font del Ferro i les fonts del Toscà, si si la del sifó.

Arribo a Villaubí (600 m) ja amb energies baixes baixo fins el Carrascot (476 m) desprès creuo el barranc de la Conca pel Pas de Peret (245 m).

Creuo la carretera local i pujo per ultima vegada i caminant per un “senderolet” que ja amb ulls d’alegria davant de haver acabat la cursa, ja veia de nou i molt prop Alfara de Carles. Amb un temps 3:32:54 i en el lloc 80 d’arribada, molt  content me vaig sentir.

Desprès tots tres, Domingo, Guillem i jo vam anar a dinar de la cursa, on un entremès i una molt bona fideuà, ficava punt i final a un dia molt gran.

Sergi Pla

Pd. Com no i destacar i felicitar per la bona feina feta en TOTS els sentits per la gent de l’organització.

ULTRA TRAIL MUNTANYES COSTA DAURADA
90.13KM / 4496M+

Podeu seguir la cursa en aquest enllaç; Cursa_en_directe

Agus dels 15 primers: pas per Cornudella.

Bé amigues i amics, m’agradaria fer un repàs de l’actualitat dels nostres corredors locals. Felicitar a Mireia per la seva gran actuació en la ultra de les Fonts, als amics de les “Running Series” que varen debutar a Amposta, sobretot la secció femenina, encapçalada per la veterana Núria S. i les joves Neus i Núria B; suposo que Lourdes no tardarà en debutar. Que dir dels nous maratonians Joaquim, amb aquesta segona marató, i Oriol Martí predestinat a ser un gran runner en un futur no molt llunyà i establir noves marques en 10 K , Mitja i Marató; recordeu que els records falduts de marató i mitja els tenen (que jo tingui dades) Jordi Ramada (MM 2:58:24) i Oscar Raga (1/2M 1:19:55). Paco Mariné, un incombustible, una atleta en totes les paraules, un amant de l’esport de tota la vida, va acumulant maratons, mitjes i qui sap…

En la nostra secció més muntanyera tenim a Guillem Pujol que ens va pujant als podis del Circuit de les Terres de l’Ebre i ens aguanta el prestigi en aquesta competició; felicitar-lo de part de tots per aquest nou podi aconseguit a la Pobla. Aquest any tenim a tres runners que no paren… Vicent, Dani i Pere Pujol que ens estan representant a moltes competicions del territori; s’estan ficant a “tope”. Al igual que els germans Torrent-Beltrán per les Tarragones.

Desde aquí voldria, de part de tota la gent SudActiu, donar l’enhorabona a Cèlia i Enric pel naixement del seu fill Biel. Recordar-mos de les nostres corredores que es troben embarassades Sònia i Imma; que us vagi molt i molt bé l’embaràs!!!

També donar ànims als amics i amigues que s’estan recuperant de les seves respectives lesions: Encarna, Albert, Manel Ollé, Floren, Juanjo Brusca, Ramon (Pataquero), Lluc Maresma, Mireia i malauradament Vicent “Veritex” que va caure en un entreno per preparar la Marató de la Fageda el passat dissabte i es trencà un os de la mà. També tenim tres runners que entrenen molt i encara no han debutat al món de les curses, Agustí Vives, Sergi Pla i Joan Riba, a veure si s’animen a fer alguna cursa que ara n’hi ha moltes i m’han dit que estan preparats i de sobres. I al nostre equip de marxadors que tampoc paren d’entrenar Javier, Bengochea, Navarro i Joan Antoni.

I jo què ? pos ara que m’estic introduint en el Budisme  s’explica “el camí del mig” i allí em trobo, entre aigües… bromes apart; content i satisfet per aquesta 15 ena marató i a seguir-ho intentant.

I esperem veure properament a Agus, Vizcarro i Carlos en acció, que estan una mica a la rereguarda; ànims i força. Al igual que Dolors, Josep Domenech, Feliu i Ruben que van a mig gas.

Felicitar al grup del Facebook “entrenillos” per la gran acceptació que està tenint en els amics corredors d’Ulldecona, molt bona idea d’Encarna.

I ??? Properament les camisetes Noves !!!

Salut a tots i ens veiem per aquestes serres i senderes…

Mingo; + col·laboració de Feliu

Ho hem tornat a aconseguir. Gràcies a tots els que m’heu ajudat. El dissabte ja es vivia l’ambient del que seria el diumenge; el lloc de recollida del dorsal (la sortida i l’arribada) plena de runners, whatsapp’s dels sudactius donant  ànims i l’emoció de córrer per primera vegada la Marató de Barcelona. La resta del dia descansant i trucant a Paco i Oriol per a quedar a la sortida, ja que més o menys volíem fer el mateix temps.

Arriba el diumenge, jo ja ho tenia tot preparat: esmorzo, vaig al wàter (importantíssim) i me’n vaig. Agafo el metro a Fontana i a mesura que ens anem apropant a plaça Espanya el metro s’omple de runners; espectacular. Trobo a Paco i a Oriol i ens posem a la sortida de 3:15 i 3:30. Anem junts fins a la primera mitja. A partir d’allí Oriol estira una mica i Paco i jo anem a 20 metres detrás. Al Km. 25 Oriol es queda i Paco i jo anem tirant fins al Km. 34. Allí m’agafen rampes als bessons, estiro un poc i em torno a incorporar sense cap problema. Tinc a Paco a 30 metres però no tinc el “reprís” suficient per a tornar a agafar-lo. Jo, al meu ritme arribo al Km. 40 en un temps de 3:15:51 i allí m’agafen unes rampes que fan temor. La gent del públic m’ajuda  a estirar i em reincorporo a la carrera. Els dos últims quilòmetres em costen 15:42 i arribo en un temps de 3:31:33. Una llàstima però molt content. A la meta m’esperen les meues 2 de casa més lo nouvingut/da i torna a sorgir l’emoció inexplicable que suposa acabar una prova d’aquestes característiques.

Mingo; algún dia ho aconseguiràs (baixar de les 3 hores), eres exemple d’esforç  constància i sacrifici. Paco a tu no et passen els anys ( llàstima de les rampes, sino acabem junts), a la teva edat tots voldríem fer els temps que fas (3:22:48). Oriol molt bon debutant, feia un mes que no entrenaves i has baixat de les 3:30 (3:29:36). Ulldecona i Sudactiu poden estar contents de tindre els atletes que tenen ja que cada dia es superen amb esforç i sense res a canvi.

Joaquim Sauch

*** Paco Mariné i el seu fill Oriol ***

Al final va arribar lo dia de debutar a una Marató! L’experiència ha estat inoblidable i simplement l’ambient i tot lo que l’envoltava va ser ESPECTACULAR. La gent animant, cadascú a la seua manera: grups tocant, batucades, bastoners, persones del públic animant-te pel teu nom gràcies al dorsal…

Després d’uns mesos de canvis, on primer vaig poder entrenar fort, després vaig tenir problemes amb la tendinitis i vaig estar quasi un mes i mig sense córrer, i sense poder fer tirades llargues (el meu record abans de la Marató eren 25, la cursa de Benifallet de muntanya), va arribar lo dia, i el resultat va ser més que satisfactori. Vam sortir Joaquin, Paco i jo els tres junts. En alguns moments algú es despuntava una mica més que d’altres però sempre anàvem junts fins a la mitja marató (km 21), allí em vaig notar bé i vaig pensar d’estirar una mica més, cosa que vaig fer però va durar ben poc (2-3km). Vaig vore que no era lo meu ritme per a poder acabar en garanties i vaig anar afluixant, los dos companys van anar passant (com tiraven! l’experiència es nota, cracks!) i jo anava punxant. Cada mig km mirant el pulsòmetre i pensant, que lent passa el temps i la distància… però m’anava marcant estes petites metes, de mig km en mig km. En alguns moments pensava en parar, però sabia que si ho feia, no reenganxaria. Vaig aguantar, notant com el dit menut del peu esquerre em ballava com una baldufa (la llaga que notava des del km 28 o així ja havia petat).

Finalment vaig arribar sense saber quin temps faria perquè el pulsòmetre em falla a vegades i se m’apaga (no va ser menys a la marató), així que em ballaven uns 2 minuts i no sabia si podria fer el que jo volia intentar, fer entre 3:15 i 3:30. Vaig creuar la meta després de passar moments on los ulls se m’havien posat plorosos només de pensar que estava a punt d’aconseguir lo meu somni, acabar una marató (i veient com tothom s’autoanimava com podia, la gent no parava d’animar…), va ser emocionant. Total que creuo la meta, no sabia el temps que havia fet, però al cap de res (que gran l’organització!) rebo un sms: “Felicitats Oriol Temps: 3:29:36” així que no podia demanar res més (bueno si, descansar!) havia aconseguit fer la primera marató i a la vegada considerava que fent un bon temps! Ara a la pròxima (perquè hi haurà pròximes) ja hauré d’anar ben preparat, sé que no és fàcil acabar 42 km, i intentaré poc a poc anar millorant el temps sempre que es pugue.

Als que esteu al món del Running i vos agrada l’asfalt, animeu-vos, no vos defraudarà!

Crònica d’una cursa inoblidable.

És difícil posar en paraules tot el que ha significat la trail de Xerta. Primer els entrenaments, uns de més llargs, altres de més curts, però tots en lo gran team d’entrenillos. La parella de la cua, el fisio, la llebre, l’entusiastic….cada un posant el seu gra d’arena per fer dels entrenaments una necessitat.

Però com passa moltes vegades, quan et sents millor i vols tirar més, arriben els problemes: gastritis, faringitis, el peu i la culminació en la lesió de la ingle. La cursa s’anava acostant i no hi havia manera d’entrenar en continuïtat, la il·lusió de córrer no marxava però cada vegada la temor s’anava fent més important. Com sempre, l’optimisme d’Agus no hem van deixar tirar atràs i vaig decidir intentar-ho. Els nervis durant la setmana anaven augmentant i la son del dissabte no aconseguia apartar-los de la ment. L’ambient de la sortida: INCREIBLE, les ganes de no decebre als que feien l’esforç d’anar al passet dels de la cua: INSUPERABLES. I sortim, la sortida poquet a poquet, anant agafant sensacions i repetint-li constantment a la ingle i el peu que no era el dia de molestar. Em notava molt bé, però clar, era per pla i encara quedaven molts km per davant. Allí vam tindre el contratemps més gran del dia. Juanjo va haver d’abandonar, la lesió al genoll i al bessó no el deixaven córrer i en tristesa varem haver de seguir en un membre menys.

El recorregut estava més que bonic, barrancs que baixaven, mini cascades que feien dels ports un paisatge pirinenc, vistes des del Delta als Pirineus i pujades i baixades d’infern. La primera meitat ens va costar bastant, entre guardar forces pel que vindria i la ingle que cada vegada em feia més mal, avançaven lentament, però una vegada vam arribar a Sant Roc (km 35), vam recuperar forces (perdó, volia dir vaig recuperar forces que les 2 màquines no havien ni suat encara, xd!). La segona meitat, en més força i menys pressió em vaig sentir molt bé i fins i tot varem poder avançar posicions. Les visites als avituallaments i el sorollet del mòbil de la gent q ens seguia pel facebook encara ens animaven més i vam aconseguir fer-la en menys temps que la primera meitat.

Finalment, va arribar el pla, jo només volia caminar, però ens perseguien i vam haver de córrer, jiji!! i llavors la última corba per entrar a meta, em vaig sentir tan privilegiada. Primer per haver pogut acabar i després per l’honor d’entrar en 2 persones com Lluc i Agus, 2 cracks que havien quedat dels 10 primers l’any anterior, que poden fer la mateixa cursa en 4 hores menys, havent corregut el dia abans i tenint una el dia següent però que tot i això estan en tots natros, ajudant i aconsellant en tot moment.

13h 14 minuts de patiment, alegria, superació, companyerisme…mil sentiments que es barregen i fan del córrer un esport que t’atrapa.

Mil gràcies Agus i Lluc per fer-ho possible i a Encarna i Juanjo per tantes hores d’entreno junts. A la pròxima tots estarem allà.

Afegir que Dani “la base” , Vicent Fernández i Juanjo Brusca van representar-nos en la Nocturneta del divendres nit.

Mireia